Donar una oportunitat a la dreta no és negociable Revisat per Revista Treball a . Les negociacions per formar govern no es poden abordar sense assumir allò que és evident, que les eleccions del 28 d'abril de 2019 van aconseguir mobilitzar l'e Les negociacions per formar govern no es poden abordar sense assumir allò que és evident, que les eleccions del 28 d'abril de 2019 van aconseguir mobilitzar l'e Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Donar una oportunitat a la dreta no és negociable

Donar una oportunitat a la dreta no és negociable

Donar una oportunitat a la dreta no és negociable

Les negociacions per formar govern no es poden abordar sense assumir allò que és evident, que les eleccions del 28 d’abril de 2019 van aconseguir mobilitzar l’esquerra i el sentit comú a l’Espanya plurinacional per sobre de la crispació i del tripartit de la plaça de Colón y cierra España. Per contra, el fracàs de la investidura en les dues votacions del 23 i el 25 de juliol han provocat la desmobilització i la decepció dels votants d’esquerra. Decepció en el què ha passat, i en com ha passat.

En la política compten els gestos, les formes, el projecte polític i la correlació de forces. La obscena batalla pel relat protagonitzada per socialistes i podemites en aquells quatre dies de juliol es mereix aquell títol encunyat per Kundera, la insuportable lleugeresa de l’ésser, a manera d’epitafi del que podría haber sido y no fue. Un relat simple i lleig per a una situació complexa -que malgrat tot havia estat llegida amb un immerescut optimisme dels votants de l’esquerra i del sentit comú- que va rebre la dutxa freda d’un malbaratament de gestos equivocats, de formes burdes gens amistoses.

No es pot parlar de govern sense parlar del context. Un govern de coalició sense majoria absoluta afrontarà un futur econòmic complicat que pot afectar les arques de l’Estat. Piove ?, porco governo, diran les enquestes. Serà un govern, de coalició o en solitari, que no trobarà ni una escletxa d’acord amb PP, C’S i VOX, que malgrat les seves pugnes internes apostaran per una fèrria divisió de blocs. Reapareix amb sordina vuitanta-tres anys després el fantasma del front popular i el de la CEDA, de l’Espanya roja i l’Espanya trencada. Haurà de governar per descarregar l’esquena dels que pateixen en les seves carns la crisi salarial i la reforma laboral, tractar amb gestualitat mesurada el conflicte de Catalunya de mucho ruido y muchas nueces i moure’s en una endimoniada situació europea i internacional, amb una Alemanya amb l’ombra de la recessió.

No ho tindrà fàcil el nou govern, ni nosaltres, si som soci minoritari. Governar un Estat exigeix ​​sumar renovació i maduresa, i  allunyar prematurament les alegries adolescents d’organitzacions joves com som Podem i els Comuns. Les tensions de governar la realitat ens estrenyaran les costures allà on tenim descosits: l’insuficient homogeneïtat de l’organització, el nostre taló d’Aquil·les, què es reflecteix en paraules, twiters i gestos.

Una part no menyspreable del PSOE voldria ser el partit socialdemòcrata alemany que no descarta la gran coalició amb la dreta si ho requereix el guió, mentre que Pedro Sánchez viu la possibilitat d’una coalició d’esquerres com un llast insuportable del que s’ha de desprendre, i a UP i els Comuns com un factor d’inestabilitat.

La política segueix funcionant amb esquemes bipartidistes encara que les urnes vagin tossudes en una línia oposada, la coalició. El PSOE i el PP, els dos grans partits, accepten per imperatiu electoral la fallida del bipartidisme al Congrés de Diputats però es resisteixen aferrissadament a formar governs de coalició. Pesa el fet que junt UCD, el PSOE i el PP han monopolitzat en solitari tots els governs d’Espanya. Creuen que tenir socis al govern significa baixar un esglaó en la història i regalar el bitllet de la selectivitat als principals competidors de la seva franja electoral.

Alhora planeja una regla no escrita de la transició, una invisible muralla, un veto no explícit a la descendència, reconeguda o no, del comunisme democràtic espanyol. Emprenyar, sí, governar, no. A més, hi ha un previ problema de desconfiança mútua que caldria afrontar.

Hi ha alguna cosa, fora de tota sospita, que hauríem de compartir uns i altres. L’esquerra, en qualsevol de les seves versions, no ens podem permetre unes eleccions anticipades. Tampoc la gent que ens va donar el vot té res a guanyar i molt a perdre. El millor regal per la dreta seria que l’esperança s’estavellés sense enlairar-se i es trobés amb noves eleccions, amb el peatge pagat de la corrupció.

Els perdedors de la moció de censura ara semblarien guanyadors per la incapacitat progressista de concretar un programa i un govern alternatiu. No convé oblidar que  al tripartit dretà amb prou feines els separa un 0,17% de la suma del PSOE, UP i els Comuns, i qualsevol lleu fluctuació pot invertir les majories al Senat i al Congrés.

L’actual correlació de forces és conseqüència de la moció de censura, un acte de política alternativa per sanejar i airejar l’ambient viciat del PP, la seva corrupció, els seus fets i les seves formes. Aquest parlament i el possible govern també és fruit d’aquell impuls renovador i pacificador, nascut d’un acte de generositat parlamentària sense precedents com a resposta a una necessitat gairebé asfixiant. UP i els Comuns hauríem de repetir la mateixa generositat de llavors i donar el sí sense condicions a la investidura de Pedro Sánchez.

El sí és tendir un pont de confiança i alhora, sense condicionar-ho, reclamar  un acord programàtic que inclogui un diàleg sense focus ni fronteres prèvies sobre la forma de donar la major estabilitat possible a les polítiques i al govern. Els problemes del país i de la seva gent tenen una complexitat que no cap en cap eslògan, perquè tan important és el què fer com amb qui poder fer-ho.

L’alternativa és seguir amb el pols erm fins a l’últim minut quan un acord de programa tindria gust de rendició i un no dibuixaria l’esquerra alternativa com a culpable d’una repetició electoral. Un sí que no sigui moneda de transacció a res ens tornaria a UP i companyia el valor de palanca de canvi de la política espanyola. Ens faria sortir d’on  estem arraconats i convertir-nos en el centre de la solució, no del problema. Tirant dels clàssics Gramsci deia que el valor d’un partit polític és la seva capacitat per provocar un esdeveniment o per impedir-ho. UP i ECP vam ser, amb altres, principals promotors d’un esdeveniment, la moció de censura. Ara podem contribuir a evitar el més perillós: obrir una finestra d’oportunitat a la dreta més extrema i rància de la història democràtica moderna espanyola.

Impedir-ho, sí o sí, no pot ser negociable.

Autor/Autora

José Luis Atienza

Coordinador del Grup de Dret a Decidir i Cultura Federal

Articles publicats : 9

Comentaris (1)

  • Avatar

    Josep M. Rodríguez Rovira

    Company Jose Luis,
    Estic d’acord amb el que planteges sobre les actituds a adoptar per UP i PSOE en la formació del govern.
    Adjunto la meva opinió sobre el tema que vaig publicar a Facebook el 23/06.
    Salut,
    Josep M.
    “Pienso que en la polémica que el PSOE y Unidas Podemos (UP), sostienen sobre la formación del gobierno, debería primar más el programa del gobierno que la composición del mismo.
    En unas circunstancias en que la mayoría en el Congreso de PSOE/UP fuera holgada y, sobre todo que la aportación de UP fuera de los 71 diputados de las elecciones anteriores, o más, estaria mucho más justificada por parte de UP una pugna por formar parte del gobierno.
    Con los actuales 41 diputados, creo que los objetivos deben centrarse en el programa común y en las garantías mutuas que se aprueben para asegurar su cumplimiento.
    Así, con un buen programa, con un calendario de compromisos a cumplir, con una metodología de revisión de cumplimiento de acuerdos y con participación de miembros de UP en las estructuras de segundo y tercer nivel del gobierno, para verificar estos cumplimientos y su posible adecuación a nuevas realidades, pienso que estaría suficientemente garantizada la aportación de UP a las labores del gobierno y el cumplimiento de los acuerdos y la publicidad de los mismos.
    En mi opinión no debemos correr el riesgo de una ruptura de negociación que podría tener nefastas consecuencias para izquierda y, muy especialmente, para UP, sobre todo si esto comportara ahora la convocatoria de nuevas elecciones.
    Dado que el objetivo político es la mejora de las condiciones de vida y de trabajo de los trabajadores y sectores populares en España, entre ellos la derogación de la reforma laboral del PP y su ley mordaza, y hacer frente a los problemas de estructura territorial y de gobierno en España, y que esto puede conseguirse con unos acuerdos sólidos y con garantías de cumplimiento, sería un error convertir la participación directa de personas de UP en el Gobierno, en el objetivo central, como parece que puede ocurrir según la informaciones que trascienden de las negociaciones entre Pedro Sánchez y Pablo Iglesias.
    La economía y la correlación de fuerzas, su valoración, la adaptación de objetivos a lo que permitan nuestras fuerzas, creo que deben ser los elementos orientadores básicos de nuestros planteamientos y propuestas.
    La situación en Europa, la concentración de fuerzas de las derechas con la extrema derecha, creo que nos exige una valoración acurada de lo posible, sin renunciar a lo necesario.”
    23/06/2019 Josep M. Rodríguez Rovira

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top