Disputarem la partida, o no? Revisat per Revista Treball a . Per bé que tothom insisteix en l’excepcionalitat de la situació, no sembla que això hagi afectat gaire a l’enfocament de l’escenari electoral amb què la majoria Per bé que tothom insisteix en l’excepcionalitat de la situació, no sembla que això hagi afectat gaire a l’enfocament de l’escenari electoral amb què la majoria Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Disputarem la partida, o no?

Disputarem la partida, o no?

Disputarem la partida, o no?

Per bé que tothom insisteix en l’excepcionalitat de la situació, no sembla que això hagi afectat gaire a l’enfocament de l’escenari electoral amb què la majoria de partits catalans plantegen, esperen o desesperen davant les properes eleccions, per molt que hi ha soroll i enrenou en algunes files i sobretot en els mitjans.

Descrit com una caricatura que després matisarem: uns s’apropen a la batalla final –Aira dixit– per l’hegemonia dins l’independentisme sense adonar-se que és, alhora, el pas previ a perdre definitivament l’hegemonia a la societat catalana; d’altres, mentrestant, miren a veure si passa d’una vegada el temporal i es pot comprovar com li han quedat els mobles a cadascú, sense adonar-se que estan molt lluny d’esdevenir cap alternativa.

Sortosament, el nostre Govern s’encarrega diàriament de reforçar el fet que la veritable divisió o conflicte al país és, com tant encertadament va apuntar fa uns mesos en Raimon Obiols, la disputa entre ‘milloradors’ i ‘empitjoradors’. O, millor dit, malauradament, perquè no és gratis ni en termes socials ni econòmics, i encara menys polítics, de vinculació i reputació de la ciutadania amb les institucions d’autogovern.

Certament, com va afirmar Marc Rius en la millor anàlisi feta dels resultats del 27 de setembre del 2019, el ‘problema’ no va ser el 47 i escaig per cent de vot a les opcions independentistes, sinó el mateix 47 i escaig per cent de la suma Cs-JxCat; és a dir, el vot del “ja n’hi ha prou” i del “fins aquí hem arribat” i “hem d’acabar amb aquests altres d’una vegada per totes”. Tot indicaria que, a les properes eleccions, el vot conjunt Cs-JxCat obtindrà força menys suport, la qual cosa fora un consol no menor en qualsevol altra circumstància, però és raonable qüestionar-se si ho és ara, un consol.

Els relats principals que es van configurant davant la propera convocatòria electoral no semblen gens favorables a que passi quelcom més que un lleuger alleujament de la situació. No es pot aspirar a més, segur? Disputarem la partida, o tot serà veure com -uns- es treuen delicadament els ulls per lluir pitrera patriòtica mentre la resta diem alguna cosa així com que “no són d’eixe món” i “a veure si ens posem a fer alguna feina d’una vegada”.

La situació avui és més equivalent a les dels anys 1980 i 1999 del segle passat, quan va caldre anar més enllà si es volia realment plantejar una batalla mobilitzadora i obrir un nou horitzó. Acceptant, fins i tot, que probablement no doni tots els resultats possibles o no ho faci a la primera, és l’únic camí per oferir a la ciutadania de Catalunya una alternativa de govern.

És menester un programa de recuperació i enfortiment de l’autogovern de Catalunya, el contingut del qual no crec impossible d’establir i al qual veig capacitat per generar una àmplia complicitat i suport. No solament entre En Comú Podem i el PSC, sinó fins i tot capaç d’ampliar-se a d’altres forces ‘milloradores‘. La idea és molt senzilla i directe: cal un punt i a part a la política catalana que assumeixi a) que el problema de l’autogovern no és fictici sinó real i que cal una solució d’àmplia majoria que no es donarà a curt termini; i b) que sense cap dubte la prioritat actual és la situació econòmica, social i sanitària i que les febleses i vulnerabilitats que han aflorat requereixen quelcom més que tornar a la normalitat.

A més, tenint, com tenim, creixents problemes de reputació i reconeixement del país, és menester també un candidat o candidata comú a la presidència de la Generalitat, una institució en sí mateixa, que convé rescatar d’immediat, i que pugui il·lustrar bé a què ens referim. Hi ha candidats independents amb escreix per mostrar-ho, i no ho són els que ara s’albiren.

Amb tota l’estima per en Miquel Iceta -a qui conec des de la tendra joventut i admiro la claredat i professionalitat- i per la Jèssica Albiach -a qui no tinc el gust de conèixer però em sembla una excel·lent incorporació de noves generacions a la política- crec que, si volem disputar la partida, caldria intentar conformar un esperit i una voluntat de superar amb claredat la dinàmica recent i obrir un nou període que permeti afrontar els reptes -quasi inabastables- que tenim al davant com a país.

Potser no som del tot conscients dels efectes encadenats de crisi + procés + pandèmia, devastadors en aspectes essencials del potencial econòmic, social i cultural del país i anihiladors de la seva unitat civil. Política és esperança, anticipació i donar les batalles. O no, i seguirem en el ‘whait and see’.

Autor/Autora

Eduard Jiménez

Economista

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Avatar

    Pere

    Amb el PSC del 155 hem de millorar l’autogovern? Però si se’l van carregar ells!
    Amb el 155, es van carregar l’estat de les autonomies, que ja no tenen credibilitat com a institucions d’autogovern, permanentment tutelades, vigilades, censurades i controlades per l’Estat.
    Sembla que no volem recordar que tenim una Presidenta del Parlament i mig govern de la -Generalitat a la presó, i l’altra metat a l’exili. No estem al 2000.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top