Disculpeu-me Revisat per Revista Treball a . Cada cop em costa més escriure un article d’opinió. Crec que aviat hi renunciaré. Pateixo d’un fort desconcert i tinc moltes dificultats per llegir la realitat. Cada cop em costa més escriure un article d’opinió. Crec que aviat hi renunciaré. Pateixo d’un fort desconcert i tinc moltes dificultats per llegir la realitat. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Disculpeu-me

Disculpeu-me

Disculpeu-me

Cada cop em costa més escriure un article d’opinió. Crec que aviat hi renunciaré. Pateixo d’un fort desconcert i tinc moltes dificultats per llegir la realitat. La conseqüència òbvia és que em quedo sense idees; i sense almenys una idea no es pot escriure un article mínimament decent.

Avui, per exemple, ja porto una bona estona pensant que podria escriure, però només aconsegueixo idees absolutament banals i desfasades. En un moment políticament tant intens –revolució dels somriures, aparició fulgurant de la nova política i obertura d’un nou període electoral que ens pot portar a continuar vagant per l’espai sideral-, a mi només se’m passa pel cap la necessitat de recuperar la vella idea dels partits polítics i una certa melangia per aquells temps en que pactar era possible i, fins i tot, una activitat digna i respectable. Partits polítics i pactes; així no hi ha manera d’escriure un article d’opinió.

Intento pensar en una altre cosa, però sento una irresistible atracció per un terme tant vell i desacreditat com el de partit. En lloc d’indignar-me amb les seves males pràctiques i les seves més que demostrades incompetències, continuo pensant que el concepte parts és consubstancial al funcionament de la democràcia. No estic segur de si pot existir una democràcia sense partits (que pel que sembla ja no ens representen), però tampoc acabo de veure com pot funcionar la democràcia sense reconèixer l’existència de parts, de posicions diverses que articulen civilitzadament l’equilibri que, en darrer terme, busca l’activitat política. Quina vergonya; rellegeixo el que estic escrivint i jo mateix me’n adono: que antic i tronat sona!

Però la cosa pot empitjorar i començo a pensar –no puc evitar-ho- que aquells que desacrediten els partits estan, segurament sense adonar-se’n, llaurant el terreny per un futur sense democràcia. No aconsegueixo interpretar com una innovació democràtica ni la democràcia dels ciutadans (que, de fet, actuen expressant les seves demandes individuals) ni la democràcia del poble (que actua com una veu única i inqüestionable). Em sembla, més aviat, una involució democràtica, doncs en la meva falta de noves idees continuo impregnat d’aquella vella idea que entén la democràcia com diàleg entre visions alternatives sobre com hem de conviure en la nostra diversitat. Això és el que haurien de representar els partits; però ja no ho fan perquè intenten representar als ciutadans i al poble. Aquella vella representació de part està molt mal vista, però sense ella … en què queda la democràcia?

A més, quan no es vol representar la part sinó el tot (els uns invocant l’interès general, els altres al poble i els de més enllà als ciutadans), la possibilitat de pactar desapareix. Ostres, un altre concepte vell i tronat del que no puc desempallegar-me’n. Els pactes entre parts són impossibles per la pròpia deslegitimació dels partits, però continuo sentint una atracció fatal davant d’aquesta vella activitat. Pactar és, per la majoria, una mostra de debilitat i una traïció als nostres principis, però a mi em sembla una demostració de valentia i de respecte als principis, tant propis com aliens.

El pacte és impossible quan es disposa de la raó, però sovint oblidem que posseir la raó és incompatible amb la democràcia. Avui tothom sembla tenir la raó i menysprea les falses raons dels altres. La democràcia no podrà resistir aquesta situació, tot i que probablement és que jo ja no entenc que és avui la democràcia.

Ho sé, estic molt desorientat. Deixaré d’escriure articles d’opinió fins que no comenci a entendre que està passant i no disposi d’alguna idea original i potent. Disculpeu-me.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 19

Deixa el teu comentari

Scroll to top