Dignament indignats amb universitats i polítics

No serà una opinió molt compartida, ni tan sols per molts col·legues universitaris, però observant el debat sobre màsters i doctorats d’aquests darrers dies, no aconsegueixo desempallegar-me d’una sensació de banalitat i avorriment. Coincideixo sense fissures, només faltaria, en la necessitat de transparència administrativa i rigor acadèmic; però tot el soroll generat em sembla això, massa soroll. Un soroll que excita, però també un soroll que oculta allò que de veritat és la universitat i allò que, almenys des del meu parer, ens hauria de preocupar.

Un soroll que tapa, per exemple, que ja fa dos anys que cap alumne –cap!– dels instituts d’un dels barris més deprimits de Barcelona s’hagi presentat a les proves de selectivitat. Un soroll que amaga les queixes d’un professorat que treballa en condicions de flagrant precarietat. Un soroll que dissimula com hem abandonat la docència i com hem burocratitzat la gestió. Un soroll que omple portades, obre espais informatius i que permet conduir inflamades tertúlies, però que ignora la realitat universitària del país. Un soroll destructiu, sense cap vocació constructora. Un soroll que ens permet escridassar als altres i mostrar-nos dignament indignats; però que alhora ens evita un debat de fons on tots hauríem de reconèixer el nostre proverbial individualisme acadèmic o la confortable indiferència des de la qual hem estat testimonis de la deriva de les nostres institucions educatives. Un soroll que ens allibera, fins i tot de les nostres responsabilitats.

Insisteixo, allò que hem vist aquests dies amb el tràfic de titulacions és intolerable; però també m’atreveixo a afirmar que és excepcional. Els nostres màsters i doctorats tenen efectivament molts problemes, però aquests estan més relacionats amb la manca de recursos i amb el model universitari dominant que amb la corrupció. Després de més de trenta anys a la Universitat, sóc del tot conscient dels molts defectes del sistema, però ens equivocaríem si situéssim el focus en els deplorables però excepcionals casos de corrupció. La transparència i el control són instruments del tot necessaris, però insuficients per millorar un sistema educatiu sense els incentius apropiats, mancat estructuralment de recursos, dotat d’un personal cada cop més precaritzat i on la vocació pedagògica i educativa fa temps que ha estat expulsada.

Hauríem de ser sincers amb nosaltres mateixos. Hauríem de deixar aquest to de digna indignació que caracteritza uns debats públics que només serveixen per acusar els altres i salvar-nos nosaltres. Hauríem de madurar políticament i reconèixer que si posem el focus sobre els problemes de fons, tots envermellim. Aquests dies hem obert un debat sobre la Universitat que, a parer meu, ha servit per manifestar aquesta tan nostrada digna indignació. Per això a mi m’ha semblat un debat banal i avorrit. Ens cal un debat sobre el nostre sistema educatiu amb urgència; però el pim-pam-pum d’aquesta passada setmana només ha servit per distorsionar-ne els continguts de fons, instrumentalitzar-lo de manera partidista i, de nou, posposar-lo.