“Diem una sola cosa: mai Le Pen” Revisat per Revista Treball a . Entrevista a Philippe Martinez (Secretari General de la Confédération Générale du Travail) [divide] Philippe Martinez Secretari General de la Confédération Géné Entrevista a Philippe Martinez (Secretari General de la Confédération Générale du Travail) [divide] Philippe Martinez Secretari General de la Confédération Géné Rating: 0
Esteu aquí: Home » Entrevistes » “Diem una sola cosa: mai Le Pen”

“Diem una sola cosa: mai Le Pen”

“Diem una sola cosa: mai Le Pen”

Entrevista a Philippe Martinez (Secretari General de la Confédération Générale du Travail)

Philippe Martinez
Secretari General de la Confédération Générale du Travail

Secretari General de la Confédération Générale du Travail. Francès, combatiu, rodejat per forces conservadores i amb aquell bigoti… és inevitable que et vingui la imatge d’Asterix al cap. Un gal rebel peculiar, obrer i fill d’immigrants espanyols, que té molt clara l’amenaça que representa l’extrema dreta i que França ha de ser terra d’acollida, com ho va ser amb la seva família. Parla amb contundència i determinació, de posat seriós, se’l veu segur en si mateix i en la importància clau del sindicalisme. Precisament reivindica el seu paper protagonista com a moviment social però no defuig les crítiques. I sembla tenir-ho molt clar: només si es combinen carrer i institucions el canvi és possible.

Com s’ha passat a França de la il·lusió que va representar Hollande, que va aparèixer com a alternativa a l’austeritat, al possible triomf de Le Pen en les pròximes eleccions presidencials?

Doncs hi ha dues coses. La primera és que cap candidat a les eleccions des de fa uns deu anys no recull suport de la població. La població vota contra el que hi és. Per què Hollande no es presenta de nou? Perquè té por. I això és un problema, perquè demostra que la població ja creu en poques coses. “Hi era aquest, ens ha deixat com estem i el fem fora”.

La segona cosa és que Hollande inaugura la seva campanya amb una famosa frase en un gran míting a París: “El meu enemic és el món financer”. Però, què ha fet? El seu amic és el poder financer. El que ha dit i el que ha fet, és literalment el contrari.

Com canviar aquest discurs neoliberal que està colpejant com mai des dels 80?

Amb un moviment social que empenyi. Si t’asseus davant de la patronal i li dius què vols canviar, no et donaran la raó. Mai no he vist un patró que digui: “És clar, Martínez, tens raó!”. Potser existeix en un altre planeta.

Però si tens un moviment social que empeny, i un govern que diu: “Farem reformes”, pot funcionar. L’un sense l’altre, no. Quan passa el contrari, quan hi ha un moviment social com el que hem viscut l’any passat a França, és impossible.

El que ha dit i el que ha fet (Hollande) és literalment el contrari.

Parlant de la importància d’un moviment social fort, per què no ha estat possible una acció unitària del sindicalisme a escala europea?

Primer, perquè els temps són diferents. I la gent diu: “Si no acceptem rebaixes de drets, ja no tindrem feina”, i a més el país del costat no es preocupa, perquè això passa en un altre lloc. Ha passat el mateix a Portugal, Espanya, Grècia, Itàlia, França… però mai alhora.

En segon lloc, els sindicalistes hem de parlar més entre nosaltres. Quan hi ha crisi és més difícil, però és el millor moment per parlar, analitzar la situació junts. No només l’europea, encara que és més fàcil; també la mundial. El sindicalisme ha d’unir-se per fer propostes; no les mateixes per a tots els països, però sí amb el mateix objectiu. Per exemple, com podem posar sobre la taula criteris comuns per decidir un salari mínim a cada país. El salari serà diferent, però els criteris són: quant has de cobrar per tenir un habitatge on puguis viure dignament, per tenir seguretat social, sanitat, per enviar els teus fills a l’escola… Doncs això, a cada país et dóna uns criteris per dir: “Amb menys d’aquest salari, no hi puc viure”. Sobre el temps de treball, pot ser que en alguns països sigui de 35 hores i en altres de més. Cal dir també que en cal treballar menys a tots els països, perquè tothom pugui trobar feina. Aquesta és la prioritat, em sembla, per al sindicalisme europeu avui.

Sobre aquest tema volíem preguntar-li precisament. A França, fa temps que s’apliquen les 35 hores…

No, no s’apliquen. S’hi podria, però el problema de les 35 hores és que has rebaixat el temps de treball sense reduir la quantitat d’ocupació. Per exemple, als hospitals havien de crear 300.000 llocs de treball i n’han creat 100.000. Què passa? La llei dicta 35 hores, però tothom acaba fent hores extres. I les hores extres no les poden pagar, perquè el govern diu que no té diners. Com a conseqüència, la gent pateix perquè té molta feina, massa. I és una llàstima, perquè molts pateixen perquè tenen molta feina, alguns moren pel seu treball i d’altres pateixen i moren perquè no tenen feina. I quan treballes molt i tens molta pressió, no treballes bé. L’horari mitjà setmanal a França és de més de 39 hores, i per als quadres, de 44.

I, tanmateix, vostè proposa que s’hauria de reduir més, fins a les 32 hores. Quines accions haurien de prendre’s per tal que fos un canvi real?

Nosaltres diem que la referència setmanal són 32 hores, però cal discutir-ho amb els qui treballen. No és el mateix 32 hores en una fàbrica o en serveis públics. Has de tenir la llei i després adaptar el temps de treball en funció de la feina que fas. També diem que 32 hores a França són quatre milions i mig de llocs de treball que es poden crear. El 1936 es van fer les primeres vacances pagades, i la patronal deia: “És impossible!”. I França és avui el tercer país del món en productivitat. Productivitat horària.

Amb un moviment social que empeny, i un govern que diu “farem reformes”, pot funcionar.

En l’esquerra hi ha un debat sobre si és possible, en casos com Espanya, amb un atur tan elevat, arribar a escenaris de plena ocupació. Hi ha qui diu que hem d’assumir que el treball perd centralitat i que cal donar cabuda a propostes com la de la renda bàsica. Què opina sobre això?

Alguns ho diuen també a França. No estem d’acord amb els qui diuen que ja hem passat el segle del treball. El treball és molt important en la vida. Es nota en els qui no en tenen, no? El treball no només serveix per guanyar diners, sinó per tenir una vida social. Volem una societat sense treball i amb ajudes… Quines ajudes? A França, el candidat socialista diu que crearan una ajuda de 600 € al mes per a qui no treballi. No sé si es pot viure amb aquesta quantitat a Barcelona, però no s’hi pot a gairebé cap ciutat de França. Hem d’anar cap a la plena ocupació amb un treball més qualificat, més interessant, amb un salari digne, treballant menys i donant més a qui no té feina.

Redistribuir la riquesa.

Això mateix. A França, l’any passat, les 40 empreses més grans van distribuir als accionistes 50 mil milions d’euros. En els deu anys anteriors, uns 500 milions d’euros. L’evasió fiscal és d’uns 80 mil milions d’euros. I després et diuen que no hi ha diners. Cal agafar els diners on són i no donar-los a qui mira com els altres treballen, sinó a qui produeix riquesa.

Philippe_Martinez_2Parlem de les futures eleccions presidencials franceses… Qui vota Le Pen?

A Le Pen la vota la gent que pensa que ja no es poden canviar les coses. És més fàcil entendre el discurs de “si fas fora estrangers, tindràs feina” que dir “si agafes la riquesa i la redistribueixes, tothom podrà treballar”. Vota Le Pen gent jove, perquè quan portes tres, quatre o cinc anys a l’atur, tens poques perspectives. També voten Le Pen en departaments on la indústria ha tancat. I vota Le Pen qui té molts diners, per conservar-los.

Quin paper poden tenir els sindicats per evitar el desplaçament a la dreta de les classes populars?

La CGT ha de discutir sobre això. Cal parlar, parlar dels valors del sindicalisme, de l’antiracisme… en un país que ha crescut amb molta gent que ha vingut de fora. Per exemple, si preguntes qui és Picasso, et diran que un pintor francès. Va venir-hi, i ningú no el va fer fora. És una terra d’acollida. Quan et dius Martínez, com jo, es posa de manifest que alguns dels teus pares o avis van venir-hi a treballar. I pots arribar a ser el secretari general del principal sindicat. Et pots dir Valls, venir de Catalunya, haver nascut a Catalunya i ser primer ministre de França. Et pots dir Hidalgo, venir d’Andalusia i ser alcaldessa de París. Al nostre país sempre ha vingut gent a treballar. Espanyols, italians, polonesos, marroquins, del nord d’Àfrica o de més lluny, de Vietnam. I el país ha barrejat cultures, artistes… Aquesta gent ha treballat perquè França sigui un dels més grans països del món. Cal parlar, d’això, si el problema no és qui ve de fora per a treballar, sinó qui guanya més diners mirant com treballen els altres. Le Pen vol incrementar els salaris, però traient cotitzacions socials. Como pagues la solidaritat, la Seguretat Social, els hospitals? Vol posar la jubilació als 60, però sense cotització social. Qui la paga?

Uns pateixen perquè tenen molta feina, alguns moren per la seva feina, i d’altres pateixen i moren perquè no tenen feina.

I l’esquerra? Tenim Macron, Mélenchon, Hamon… Què ha de fer l’esquerra per poder guanyar aquestes eleccions?

Som un sindicat independent. Posem damunt la taula propostes socials, i els partits i els candidats miren el que hem proposat per canviar coses.

Macron no és un jove nou en la política. No ha treballat des que va néixer, és director d’un banc des de jove, secretari general d’Hollande i ministre d’Economia. Ha fet reformes liberals i diu que és nou i que canviarà la nostra vida.

El que cal en la vida política és gent que conegui el treball, veure els problemes de la gent treballant.

Li ho preguntava perquè és veritat que, amb el sistema electoral francès, la divisió de candidats en l’esquerra, com va passar amb Jospin fa anys, ens podem trobar amb una segona volta on competeixin la dreta i l’extrema dreta.

La Constitució francesa diu que hi ha un president de la República i un primer ministre. El problema és que es vota en dues votacions. És un problema: cal canviar la Constitució. Veig que a països amb bipartidisme us podeu quedar alguns mesos sense govern també.

Precisament aquí també ha existit aquest debat sobre quina relació hauria d’haver entre els partits d’esquerres…

Jo crec que no és un problema de partits, sinó de programes de partits. I el que fas quan estàs al govern…

Així doncs, vostès no prenen partit per un pacte Mélenchon-Hamon, que permeti competir en la segona volta.

No. Nosaltres ens quedem a la taula. Escoltem, és clar. I quan Fillon, per exemple, diu que vol eliminar funcionaris, li diem que no és possible. No escollirem entre els candidats ni direm si han de pactar. Diem una sola cosa: mai Le Pen.

Doncs els sindicats a Estats Units van dir “no a Trump” i va guanyar Trump, i al Regne Unit van dir “no al Brexit” i va guanyar el Brexit. Estan perdent els sindicats capacitat d’influència en la classe treballadora?

El problema no és dels sindicats. Si més no en el meu, la CGT, hem de sortir de la institucionalització de la concertació social. Tots els governs i la patronal ens volen veure sempre en la seva taula i passar temps amb ells. Però la pregunta que ens hem de fer és: a qui defenses? I has de passar la major part del teu temps amb aquests: els treballadors i les treballadores. Quan fas això, la gent ja veu en els sindicats gent propera a ella, gent que la pot defensar a nivell de fàbrica, de servei, territorial o nacional. Cal ser un sindicat que ajuda la gent amb gent. Europa vol un model social on tens gent que sap de tot: sindicalistes, patronal, polítics… que fan les coses sense la gent. Cal fugir d’això.

El problema no és qui ve de fora per a treballar, sinó qui guanya molts diners mirant els altres treballar.

A Espanya, el moviment 15M fou un moviment amb molta presència juvenil, molt crític amb els partits i també amb els sindicats. Interpel·lava els sindicats amb la necessitat de renovar-se. Us vau sentir interpel·lats vosaltres per Nuit Debout?

Nuit Debout va néixer després del moviment social. És diferent que a Espanya. El 31 de març hi ha manifestació per tot el país, i la nit següent neix Nuit Debout, d’aquella mobilització social amb els sindicats.

A mi no em molesta que la gent es reuneixi per parlar de canvis polítics. Nosaltres parlem d’allò que coneixem, dels sindicalisme, de les reformes polítiques i socials que necessitem. Nuit Debout ja no existeix. Va néixer amb el moviment social, i a l’estiu ja no hi era.

S’apropa una primavera intensa?

Hi ha moltes mobilitzacions en alguns serveis i fàbriques, com Correus, hospitals… La CGT tenim prevista una assemblea per discutir el futur de la indústria. El 21 de març tenim mobilització d’indústria i serveis públics, per tal que tots els departaments aconsegueixin tenir-ne, perquè no existeix l’una sense els altres.

El fet que hi hagi eleccions generals fa que alguns sindicats diguin que no es pot fer res, perquè el temps polític no és el temps del sindicat. Però cal moure’s sempre.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Director de Treball

Articles publicats : 13

Deixa el teu comentari

Scroll to top