Després de les eleccions, el diàleg és possible Revisat per Revista Treball a . EL PANORAMA A CATALUNYA: ALGUNA COSA ES MOU. A Catalunya s’ha produït una victòria clara d’ERC, amb 15 diputats: ha obtingut el 24’6 per cent de vots i ha guany EL PANORAMA A CATALUNYA: ALGUNA COSA ES MOU. A Catalunya s’ha produït una victòria clara d’ERC, amb 15 diputats: ha obtingut el 24’6 per cent de vots i ha guany Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Després de les eleccions, el diàleg és possible

Després de les eleccions, el diàleg és possible

Després de les eleccions, el diàleg és possible

EL PANORAMA A CATALUNYA: ALGUNA COSA ES MOU.

A Catalunya s’ha produït una victòria clara d’ERC, amb 15 diputats: ha obtingut el 24’6 per cent de vots i ha guanyat a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona, tot i que  no a la de Barcelona. El PSC s’ha situat en segon lloc, amb el 23’2 per cent. El tercer lloc ha estat per a En Comú Podem (que havia guanyat les eleccions de 2016) amb el 14’9 per cent. Junts x Catalunya queda en quart lloc amb el 12 per cent, Cs és cinquè, amb l’11’5, seguit de PP (4’8) i Vox (3’6).

Com sempre, els resultats admeten diverses lectures: és cert que per primera vegada un partit que es declara independentista guanya les eleccions generals. No és, però,  la primera vegada que les guanya un partit nacionalista: sense anar més lluny, CiU va obtenir una contundent victòria l’any 2011 amb 16 diputats. I també és cert que l’independentisme, sumant ERC, Junts i Front Republicà es queda per sota del 40%; el punt més baix en uns quants anys. Els 22 diputats i diputades, malgrat ser molts i demostrar una vegada més que l’independentisme és una realitat ben viva, no representen tampoc la majoria dels escons elegits a Catalunya. I ressalta una dada que alguns volen obviar: 455.000 persones que l’any 2017, a les eleccions al Parlament de Catalunya, varen votar Junts, ERC o CUP (2.080.000) ara no han votat ERC, Junts o Front Republicà (1.625.000). L’independentisme oficial ha de reflexionar més enllà de dissimular les dades amb explicacions triomfalistes. I ha d’analitzar per què la suma de PSC i ECP ha passat en dos anys de 932.000 vots a 1.572.000, guanyant 640.000 votants. És cert, no és gaire científic comparar eleccions diferents, però en aquest cas la participació ha estat molt similar (del 79 per cent fa dos anys i del 77’5 per cent ara). I és legítim preguntar-se  per què més de quatre-centes mil persones han abandonat en tan poc temps als partits independentistes, malgrat el clima emocional que ha presidit les eleccions marcades per un judici injust. Cansament? Desil·lusió davant un Govern que no governa? Voluntat de trobar sortides al conflicte?  Vot útil per impedir la victòria de la dreta? Caldrà analitzar-ho. Tampoc l’anomenat bloc del 155 (els que li varen donar suport més els que, com Vox, l’exigeixen ara) arriba al 50 per cent: obté el 43’1 per cent. En mig, incomodant a uns i altres, ECP, amb gairebé un 15 per cent que distorsiona la lectura simplista per blocs.

I és que aquesta lectura podria començar a estar superada. Perquè dins de cadascun dels antics espais guanyen amb moltíssima claredat els partidaris d’intentar un diàleg: ERC i PSC; sumats a qui l’ha defensat sempre, ECP, suposen un aclaparador 62’7 per cent; són les tres opcions guanyadores.  Queden a una banda Junts x Catalunya (a desgrat de bona part del seu electorat que encara els vota per fidelitat a l’antiga CiU) i el Front Republicà que sumen el 14’7, i CS, PP i Vox de l’altra amb un 19’9 per cent. Ara seria el moment, amb quatre anys per davant,  un cop coneguda la sentència, si fos condemnatòria, de trobar fórmules legals per alliberar els presos polítics  i d’iniciar un diàleg de debò que podria comportar la renúncia a aplicar l’article 155,  un increment de l’autogovern de Catalunya i l’avenç cap a un referèndum pactat que inclogués opcions diverses, una de les quals, però no l’única, fos la independència.

I encara podem fer una lectura diferent a partir de l’eix dreta-esquerra que en gran part ha marcat la contesa electoral a tot l’Estat: la suma d’ERC, PSC, ECP i FR representa el 65’4 per cent de l’electorat; la dreta, amb partits ben diferents entre ells, Junts, Cs, PP i Vox, arriba tan sols al 31’9. Majoria d’esquerres a Catalunya. Tota una lliçó de cara a futurs pactes.

Dins del bloc independentista, Junts x Catalunya, que curiosament  ha rebut en les anàlisis postelectorals de TV3 tractament de segona força política tot i ser la quarta, obté uns mals resultats si analitzem l’itinerari històric de l’espai Convergent. La pervivència de la província com a circumscripció electoral que distorsiona la proporcionalitat del vot fa que JxC obtingui 7 diputats, com ECP, malgrat haver obtingut 117.000 vots i tres punts menys de percentatge que els Comuns. El 12 per cent d’aquestes eleccions és inferior al 13’9 per cent del 2016, però escandalosament menor que el 29’4 per cent (i 16 diputats) que CiU va obtenir a les eleccions generals de 2011. Caldria recordar els comentaris que titllaven de fracàs els resultats de l’any 2016 que varen comportar la pèrdua de Grup parlamentari. Junts queda en cinquè lloc a la província de Barcelona, on candidats del pes de l’exeurodiputat Ramon Tramosa o del diputat al Parlament, Francesc de Dalmases, no aconsegueixen, d’entrada, escó. I Junts és un partit residual en algunes de les principals localitats del cinturó industrial de Barcelona, on se situa a l’entorn del tres per cent: Santa Coloma de Gramenet (2’1), Cornellà (3’04), Viladecans (3’09), l’Hospitalet (3’4) o el Prat (3’7). És l’altra cara de la moneda de l’increment de pes d’ERC en aquestes zones.

El PSC es recupera a remolc del PSOE. Quan l’any 2015 els Comuns varen guanyar les eleccions municipals a Barcelona i les eleccions generals, l’aparell del PSC va entrar en pànic. Però els barons socialistes, els alcaldes de l’àrea metropolitana, varen tenir clar que la solució no la tenia el PSC sinó que, renunciant a fer política a Catalunya, els socialistes se salvarien si el PSOE remuntava. I gràcies a Pedro Sánchez els ha sortit bé, no es pot negar. Però alhora no poden obviar que Catalunya, al costat del País Basc i Navarra, és una de les tres comunitats en les quals el PSOE no ha quedat primera força; fa uns anys hi guanyava amb diferència. Com ha dit Pablo Iglesias, qui no vulgui entendre, veient els resultats electorals catalans i bascos, que Espanya és plurinacional, és que no entén res.  Fins i tot és significatiu que, havent guanyat els socialistes  amb claredat les eleccions a la província de Barcelona, hagi estat Raül Romeva, d’ERC el senador més votat, acompanyat d’una altra candidata d’Esquerra, deixant al PSC amb dos senadors i sense acta al veterà Carles Martí. Tothom, però en especial el PSC, hauria de reflexionar sobre el fet que el diputat i el senador més votats a Catalunya siguin a la presó.

El fracàs de les dretes ha estat clamorós. Només calia veure la cara d’Inés Arrimades la nit electoral enmig de l’eufòria de Ciutadans a Madrid. L’endemà, en una entrevista televisiva, Freud li feia afirmar equivocadament que havia guanyat un escó més.  La seva opció de presentar-se com a cap de llista per Barcelona no ha aportat cap plus a la candidatura de Cs, que enmig d’una pujada general a tot l’Estat, repeteix els  5 diputats obtinguts l’any 2016 i obté l’11’5 per cent dels vots. També pot fer de mal comparar, però la victòria de Cs l’any 2017 al Parlament de Catalunya amb 1.109.732 vots i el 23’3 de percentatge no ha estat rendibilitzada en aquestes eleccions generals: Arrimadas s’ha deixat 622.000 vots en la seva etapa de cap de l’oposició al Parlament de Catalunya i ha quedat en cinquè lloc. La crispació perd clientela. I tampoc cal afegir massa comentaris als resultats del PP, que passa de 6 diputats a només un; la prepotent candidata popular obté el mateix  4 per cent que té el PP al Parlament de Catalunya. Cayetana Álvarez de Toledo ja pot dir ara que ha conegut una mica la realitat catalana. Vox assoleix l’èxit relatiu d’obtenir representació per la circumscripció de Barcelona, però amb un percentatge (3’6)  que és tan sols una tercera part del que aconsegueix a tot l’Estat.

La candidatura de l’exlíder de Podemos a Catalunya i exdiputat al Parlament, Albano Dante Fachín, dissenyada per esgarrapar vots d’ECP al preu de provocar una fonda ferida a la CUP, no aconsegueix el seu objectiu d’introduir una veu distorsionadora de l’espai d’esquerres al Congrés dels Diputats. El candidat haurà de tornar a les tertúlies.

EN COMÚ PODEM

No pot ser considerat un bon resultat baixar del 24’5 per cent al 14’9, ni perdre cinc dels 12 diputats i diputades obtinguts l’any 2016, quan ECP va quedar com a primera força política de Catalunya. La doble pressió del vot útil cap al PSOE i del vot antirrepressiu cap a ERC ha condicionat els resultats d’ECP, que no ha pogut evitar fugues de vot cap als dos espais electorals fronterers amb el seu.  Tampoc es poden obviar els errors comesos per Podemos en relació a la pluralitat interna, perquè  la ciutadania sempre castiga les baralles. A Catalunya, a més, la retirada de Xavier Domènech, primer, i la  deserció de dos càrrecs públics, en començar la campanya, encara ho complicava tot més. Es va dissenyar una operació de transfuguisme propiciada o acceptada inexplicablement per un partit com ERC, que reivindica  l’honradesa com un estil de fer política: negociar incorporacions de càrrecs públics d’altres partits quan aquests encara estan exercint la representació obtinguda amb unes altres sigles sembla més propi de la manera de fer de Ciutadans. Tampoc han ajudat les crítiques internes i externes (per exemple, de determinats comentaristes prosocialistes  de La Sexta) que consideraven el cap de llista Jaume Asens, massa “escorat cap al sobiranisme”, quan els Comuns (i abans el PSUC i ICV) sempre han estat sobiranistes. La campanya de Pablo Iglesias i les seves  intervencions en els debats han estat factors en positiu. I també la bona campanya de Jaume Asens, que va protagonitzar un bon debat a TV3 i ha sabut col·locar correctament els missatges, malgrat la incidència del factor que Catalunya en Comú ha de superar urgentment: la seva escassa organització. Com va escriure Pietro Ingrao, “amb la indignació no n’hi ha prou”.

ECP va encarar les eleccions amb unes perspectives ben magres. Els mitjans públics l’hi han negat el tractament de primera força assolit l’any 2016. I les ja citades  fugues cap a altres opcions han estat utilitzades per intentar deixar-los fora de joc. Els mateixos que durant anys han anunciat sense èxit la desaparició del PSUC i d’ICV, ara predicaven la desaparició d’ECP o la seva conversió en una opció marginal. Però la desfeta anunciada no s’ha produït: ECP, amb el 14’9 per cent i 615.000 vots, ha quedat en tercer lloc, amb gairebé cent vint mil vots més que el partit que presideix el Govern de la Generalitat i amb prop de cent quaranta mil vots més que el partit que va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 2017. Només el PSUC dels bons temps havia obtingut resultats similars: ICV es va moure sempre entre un i tres diputats; ara han estat 7. Els resultats li han atorgat un 16’3 a la província de Barcelona i significatius percentatges a Tarragona (12’2), on ha obtingut diputat, però també a Girona (9’7) i Lleida (8’3), on Joan Luengo i Jaume Moya han estat uns excel·lents candidats. Asens ha estat clar proposant un govern d’esquerres a l’Estat  i alhora  plantejant sortides per als presos polítics i mantenint la reivindicació d’un diàleg que inclogui un referèndum pactat. Ha parlat sense embuts del tema nacional i de polítiques socials alhora. I sembla que més de sis-centes mil persones hi han coincidit.

De cara al 26 de maig, és molt probable que s’equivoquin els partits que es freguen les mans somniant una victòria a la ciutat de Barcelona: aquests resultats reforcen les opcions d’Ada Colau de revalidar l’alcaldia. Des de fa moltíssims anys, l’espai situat a l’esquerra del PSOE no encarava unes eleccions municipals des de percentatges de vot en unes generals tan elevats. I el factor decisiu el 26 de maig, fet ara el vot polític per frenar la dreta, serà el local. I aquí, Colau hi té molt a dir.

Els set diputats i diputades i la senadora d’ECP poden jugar aquesta legislatura un paper decisiu, al costat d’Unidas Podemos, en l’intent necessari d’obrir un autèntic diàleg entre les forces polítiques progressistes espanyoles (que han demostrat que a l’altra banda sí que hi ha algú) i els partits catalans.  I alhora hauran de contribuir a impulsar polítiques d’esquerres ara que ja arriben cants de sirena (des de la CEOE o de part de la premsa europea)  perquè el PSOE pacti amb Cs, o governi en solitari amb pactes a banda i banda de l’arc parlamentari. Al PSOE, les crides a la unitat de les esquerres s’han començat a diluir només haver-se conegut els resultats: com sempre. Els sindicats, l’1 de Maig, han reclamat un govern d’esquerres. Veurem què passa.

LA LLIÇÓ DE LA UNITAT, UNA VEGADA MÉS

L’espai d’Unidas Podemos  s’ha de plantejar una certa revisió de la seva tasca, però no tant per reconsiderar la seva política sinó per assumir la pluralitat.  El conflicte plantejat per Íñigo Errejón no sembla una bona presentació per a les eleccions a l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid. I ha fet molt mal. Fins i tot als que ens sentim a prop de Podemos ens costa d’entendre. La divisió d’un espai tan fràgil com el situat a l’esquerra del PSOE no admet diverses opcions electorals. Al País Valencià ho ha pagat Compromís, que a les generals s’ha quedat amb un sol diputat quan el 2016 en va obtenir 4 dins la llista conjunta amb Podem, i ho ha pagat Podem a les eleccions a les Corts valencianes, que s’ha vist clarament superat per Compromís i ha ocupat l’últim lloc per sota de Vox: vot dual.  Sort que la majoria d’esquerres s’ha mantingut.

A Catalunya, a les pròximes eleccions municipals es pot produir una situació  preocupant en alguns municipis on han aparegut candidatures que volen disputar l’espai a Catalunya en Comú amb denominacions  més o menys similars. A moltes localitats, començant per Barcelona, l’espai està net, però en les altres caldrà fer un esforç afegit: explicar que són les llistes d’“En Comú-En Comú Guanyem” les úniques que sumaran els vots de cara als organismes supramunicipals amb la candidatura de Barcelona en Comú d’Ada Colau; possibles majories d’esquerres a consells comarcals, i sobretot, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a la Diputació de Barcelona estan en joc. Sembla que a  l’esquerra li costi entendre que les candidatures que trenquen la unitat sempre paguen un preu: ho ha pogut comprovar Gaspar Llamazares, que ha acabat la seva carrera política obtenint un trist 0’5 per cent a Madrid, o la denominada Izquierda en Positivo de Paco Frutos i Carlos Jiménez Villarejo, que s’ha quedat amb un 0’06 a Barcelona.

Però hi ha una altra pluralitat que Podemos va entendre els anys  2015 i 2016 i que ara està malmesa. Si Pablo Iglesias defensa que Espanya, tal com diu la Constitució, està formada per nacionalitats i regions, i fa bandera de la plurinacionalitat, hauria de començar a treballar ja des d’ara en la consolidació de la personalitat pròpia de Catalunya en Comú i en la  recomposició de les aliances territorials, que es varen anomenar confluències: al País Valencià, a les Illes Balears, a Aragó, a Galícia… La pèrdua de representació que ha afectat als territoris on no ha hagut acords hauria d’estimular la recuperació d’una col·laboració, respectuosa amb la identitat de cada força política, que no s’hagués hagut de perdre mai.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 23

Deixa el teu comentari

Scroll to top