Deu anys de la sentència que va trencar el pacte constitucional Revisat per Revista Treball a . La sentència de 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia que el poble català havia votat l’any 2006 va suposar un pas enrere d La sentència de 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia que el poble català havia votat l’any 2006 va suposar un pas enrere d Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Deu anys de la sentència que va trencar el pacte constitucional

Deu anys de la sentència que va trencar el pacte constitucional

Deu anys de la sentència que va trencar el pacte constitucional

La sentència de 28 de juny de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia que el poble català havia votat l’any 2006 va suposar un pas enrere de considerables dimensions en l’autogovern de Catalunya però també en la salut de la democràcia a Espanya. Unes setmanes després, el 16 de juliol, el Parlament va mostrar la seva disconformitat amb la sentència aprovant una resolució que va obtenir el suport de 115 diputats i diputades pertanyents a CIU, PSC, ERC i ICV-EUIA: una majoria avui dissortadament inimaginable per adoptar qualsevol decisió que afecti a la qüestió nacional o a les relacions amb l’Estat.

El president José Montilla, socialista, va considerar que el Tribunal Constitucional havia menystingut i faltat al respecte al poble català i el va acusar de ser irresponsablement excloent i de no haver ponderat les conseqüències històriques del pas que havia donat. El conseller Joan Saura, d’Iniciativa per Catalunya Verds, va afirmar que el Tribunal Constitucional havia escrit la pitjor pàgina de la seva història i li va recriminar haver trencat el pacte al que havien arribat Catalunya i l’Estat. Tots dos havien donat suport a la manifestació de rebuig a la sentència organitzada per Òmnium Cultural el 10 de juliol sota el lema “ Som una nació. Nosaltres decidim”: Saura va qualificar la mobilització d’admirable gest de dignitat. Portaveus dels partits nacionalistes varen denunciar la injustícia comesa alhora que exigien respostes polítiques (ERC) i advertien que no ens podíem deixar portar per la indignació (CIU).

Han passat deu anys i la memòria col·lectiva, de vegades, falla. Segurament uns i altres haurien de repassar les seves paraules d’aquells dies i comparar-les amb els seus posicionaments actuals. És evident que han canviat moltes coses que han alterat els diferents espais polítics; el procés independentista ha fet molt mal al sentit comú i a la voluntat de fer política racional per combativa que sigui: avui, el PSC realment existent difícilment faria afirmacions tan compromeses amb l’autogovern com les de fa deu anys, i Junts per Catalunya i ERC estan en plena competència per veure qui la diu més grossa per guanyar l’hegemonia dins de l’independentisme.

El que va passar l’any 2010 va marcar el període que havia de venir, provocant una situació de bloqueig de la política catalana però també, de retruc, de l’espanyola; i encara hi som. El xoc de legitimitats havia estat espectacular. Però llavors el PP estava exultant perquè havia comprovat que la utilització d’argumentacions jurídiques restrictives però assumides pels tribunals ordinaris o pel Tribunal Constitucional li restituïa allò que la voluntat de la ciutadania li havia negat. Després ha continuat emprant la mateixa tàctica davant del procés independentista i ara prova de tornar-ho a fer manipulant els efectes de la pandèmia per intentar derrocar el govern format per PSOE i Unidas Podemos. Poc entusiastes de la democràcia com són, prefereixen fer servir la seva influència en el poder judicial i en el Tribunal Constitucional per imposar les seves polítiques: millor les sentències que les urnes. Ells no es mouen: anys després de la sentència, el magistrat Manuel Aragón, que formava part del Tribunal Constitucional que la va aprovar, encara afirmava que “el que fou un error fou la reforma de l’Estatut, no la sentència”. Ara, durant la pandèmia, el mateix exmagistrat ha acusat el Govern central de vulnerar la Constitució: la Constitució es seva i només seva, i la voluntat de les institucions democràtiques o del poble, petits problemes fàcilment superables.

El PSOE de l’any 2010 va analitzar frívolament la situació argumentant que s’havia salvat el 95% del text de l’Estatut i que les conseqüències de la sentència, en contra del que mantenia el president Montilla, serien nímies. No varen copsar que el Tribunal, amb la seva interpretació, havia desactivat l’Estatut sencer ni tampoc la gravetat de les afirmacions que varen efectuar els dos partits catalans que havien format part de la ponència que havia redactat la Constitució de 1978: CIU ( Miquel Roca Junyent) i el PSUC, després Iniciativa (Jordi Solé Tura). Totes dues forces polítiques varen declarar de forma solemne al Parlament que la sentència trencava el pacte constitucional de 1978. És increïble que ningú a l’Estat volgués entendre el significat d’una resposta tan contundent.

Els que així es posicionaven eren partits que fins llavors havien defensat a capa i espasa la Constitució. Tant CiU com el PSUC varen ser decisius per a que a Catalunya el text constitucional obtingués, en el referèndum del 6 de desembre de 1978, un 90,46% de vots afirmatius. Per molt que, a posteriori, alguns grups esquerranistes i independentistes hagin volgut reescriure la història, els sectors catalanistes i progressistes catalans varen donar suport de forma aclaparadora a la Constitució, no sota cap amenaça, sinó perquè la veien com la garantia dels seus drets i les seves llibertats. Davant la greu situació creada per la sentència, el PSOE va ser incapaç d’articular cap proposta seriosa, i el PSC, malgrat les primeres reaccions de protesta, va acabar aplicant la tradicional disciplina que el supedita al PSOE i que al llarg dels darrers anys li ha anat fent perdre bona part del seu capital humà vinculat al catalanisme, començant pel president Maragall. El suport a l’aplicació de l’article 155 que va anular temporalment l’autogovern de Catalunya n’és una trista prova ben recent.

A Espanya, però, tímidament alguna cosa s’ha mogut. Algunes veus han denunciat aquella sentència que feia la Constitució més petita, estreta i excloent. El catedràtic de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo ens recorda que la sentència de 2010 va “alterar els equilibris del constituent per a la integració de les nacionalitats”; i no és tan sols el tema territorial el que està provocant el trencament dels equilibris que la Constitució havia teixit: no podem oblidar la pèrdua accelerada de bona part dels suports que li quedaven a la Monarquia i tot el que va comportar des d’un punt de vista social la reforma, l’any 2011, de l’article 135 sobre l’estabilitat pressupostària.

L’aparició de Podemos va significar l’entrada en joc d’un nou actor qüestionant la degradació del model polític i social i defensant la idea de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i la possibilitat que Catalunya pugui votar de forma legal sobre el seu futur polític. La seva incorporació i la dels Comuns al Govern central al costat del PSOE els hi suposa un complicadíssim repte afegit, farcit de dificultats, però potser representa una de les poques possibilitats que tenim de canviar les coses. Per això no deixa de ser curiós que els més crítics amb l’espai polític que lideren Pablo Iglesias i Ada Colau siguin, en dura competència amb la portaveu del PP Cayetana Álvarez de Toledo, determinats sectors de l’independentisme unilateralista que desitgen el seu fracàs perquè el veuen com un perill per al somniat eixamplament de la seva base; obliden que qui més fa per evitar que aquesta base s’ampliï és el mateix independentisme.

El que va passar abans de la sentència també ens ajuda a entendre el present. Dins de l’independentisme no sembla políticament correcte reconèixer que la darrera vegada que el poble català ha votat sobre el seu autogovern en un referèndum jurídicament vinculant va ser el 18 de juny de 2006. Des del PP i Ciutadans sovint s’ha argumentat que només va participar-hi el 49,42% del cens electoral: una feblesa causada, sobretot, per la situació surrealista de veure ERC i PP demanant el vot negatiu per raons diferents. Ja llavors es jugava la batalla de l’hegemonia dins el nacionalisme. Pocs recorden que, unes setmanes abans del referèndum oficial, Òmnium va organitzar una consulta interna en la que, per a sorpresa d’alguns, va guanyar el Sí a l’Estatut. O que Lluís Llach, anys més tard icona de l’independentisme, es va negar a votar No a l’Estatut, tal com demanava Esquerra, perquè no volia “participar en la poderosa manipulació que el PP farà d’aquest No”: va preferir abstenir-se. El resultat del referèndum va ser, però, ben clar: el Sí va obtenir el 73,9% de vots i el No tan sols el 20,7%.

Es fa difícil reconèixer com a demòcrata a qui no accepti que la voluntat del poble català es va veure menyspreada i alterada per un Tribunal Constitucional teledirigit pel PP. I en democràcia, això només té una sortida: tornar a votar. Si volem superar els anys de bloqueig tampoc es tracta de tornar enrere com si res no hagués passat: caldria ara tancar ferides tan profundes com les provocades per l’injust empresonament dels líders independentistes, fer funcionar de debò la Taula de Diàleg i construir respostes imaginatives i obertes que poden trobar-se en el marc d’una Constitució interpretada d’una altra manera, més propera al pensament de Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura quan la varen redactar.

Però igual que a Espanya, amb un participació electoral decisiva de Catalunya, s’ha aconseguit apartar l’obstacle principal pel diàleg, el PP, a casa nostra hauríem de tenir el valor de plantejar-nos quina majoria política seria capaç de reconèixer els errors comesos i acceptar el repte de trobar una sortida que retorni al poble català la darrera paraula que li varen robar. I aquesta majoria no passa ni pel president Torra ni per Puigdemont, ancorats en un escenari irreal. És hora de posar en valor que varen ser les forces plurals d’esquerres (federalistes, independentistes i sobiranistes) les que, a partir de la seva victòria electoral l’any 2003 i del Pacte del Tinell, varen impulsar el nou Estatut que el president Pujol mai no havia volgut exigir i que el Tribunal Constitucional, ara fa deu anys, va decidir desactivar.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 29

Comentaris (2)

  • Avatar

    Roman

    El Processisme no te res a veure amb el franquisme perquè el franquisme va matar a molta gent i va exercir una violència real i fàctica durant dècades mentre que en el Processisme tot va ser imaginari. Però hi ha un punt de contacte molt interessant. Igual com a partir de 1977 la majoria de franquistes es van posar a parlar del franquisme en tercera persona, avui ho fan els processistes. ERC, ideòloga original i guionista incansable de totes les giragonses del Procés, instigadora directe de l’astracanada final, avui acusa al President Torra de fer processisme.

    Ens diu en Jaume molt encertadament “…el procés independentista ha fet molt mal al sentit comú i a la voluntat de fer política racional,…”. Efectivament Jaume, molt mal. Molt, I no només aquest que dius. Gràcies per adonar-te’n.

    Respon
  • Avatar

    Pere

    Voler ser lliures fa molt de mal a qui ens vol mantenir esclaus, efectivament.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top