Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils Revisat per Revista Treball a . Era la crònica d’un atemptat anunciat, tot imitant tristament el títol del llibre de García Márquez. Era qüestió de temps. Barcelona, i després Cambrils, víctim Era la crònica d’un atemptat anunciat, tot imitant tristament el títol del llibre de García Márquez. Era qüestió de temps. Barcelona, i després Cambrils, víctim Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Era la crònica d’un atemptat anunciat, tot imitant tristament el títol del llibre de García Márquez. Era qüestió de temps. Barcelona, i després Cambrils, víctimes d’un gran atemptat terrorista.

En nom de la jihad. Un petit apunt. Aquesta paraula apareix 44 cops a l’Alcorà. Es por traduir com a esforç, combat, per l’Islam. Hi hauria diverses interpretacions. Una que assenyala la jihad com el combat pel perfeccionament, per la millora, per l’acostament a Déu; i d’altres que la veuen com un combat físic contra els infidels.

És important remarcar-ho: l’Islam és una religió de pau. Com ho són totes. Però hi ha extremistes a tot arreu.

Barcelona és una capital mundial. I per tant és un amplificador per a totes les causes. Qualsevol esdeveniment que tingui lloc a la ciutat és retransmès a tot el planeta. Així, és un objectiu clar del terrorisme de tota mena. I ara, dels diferents corrents que atempten per tot arreu.

El terrorisme té com a objectiu desestabilitzar una societat, un país, desmoralitzar-lo, per tal d’avançar en determinats plantejaments polítics o socials; crear el terror, fer que la població tingui por, no confiï en les seves institucions, no faci la seva vida normal. Això és el que pretén el terrorisme, en una guerra no convencional, desigual, on la població civil n’és l’objectiu.

Al nostre país hem tingut atacs de tota mena en nom de totes les ideologies imaginables. Ara som objectiu també del terrorisme que en nom d’una determinada interpretació de l’Islam pretén desestabilitzar la nostra societat. La nostra? De fet, qualsevol d’occidental. L’excusa, tant se val: si es participa en coalicions internacionals, perquè s’hi participa; si no, doncs perquè no; si la societat és permissiva, perquè ho és; si no ho és, perquè és repressiva; i així, fins a l’infinit.

El 2008 es va poder desarticular un gran atemptat a Barcelona. La idea era fer volar diversos vagons del metro, especialment entre Plaça Catalunya i Liceu, de diverses línies, en hores punta; i tot, acompanyat de diversos actes indiscriminats per la ciutat. L’objectiu, un atemptat de dimensions apocalíptiques[1].

En aquests moments, les motivacions religioses entre els terroristes que invoquen la jihad va de baixa; diversos estudis internacionals conclouen que molts del presumptes militants no tenen un coneixement de l’Alcorà i, de fet, s’hi uneixen per diverses motivacions.

La pobresa, la marginació, el fet de no tenir futur, ni present, gairebé ni passat; la possibilitat de l’ajut econòmic a les seves famílies; sentir-se herois en les seves comunitats; el sentiment de greuge per la seva condició social i/o ètnica; poder trobar un sentit a la seva vida. Aquestes i d’altres són algunes de les motivacions que impel·leixen alguns joves, i no tan joves, al terrorisme.

Hem de tenir en compte l’influx que la propaganda té en determinats cercles. L’Estat Islàmic, un dels grans grups terroristes d’avui –no l’únic, però ha desplaçat fins i tot Al Qaeda– esmerça una gran quantitat de recursos en propaganda, de tipus occidental: vídeos semblants als jocs d’ordinador que tan populars són, una acurada edició de materials audiovisuals, materials de propaganda en diversos idiomes i de tota mena, reportatges tipus 30 minuts amb la mateixa qualitat, etc. Tot aquest material té una gran influència i presència en la xarxa, en la pública i en el deep web, l’internet profund. Cada cop més persones hi tenen accés, i és pràcticament indetectable. Però també hi tenen accés hackers que es dediquen a anul·lar, perseguir i informar les identitats dels possibles terroristes.

No hi ha receptes fàcils ni màgiques per a acabar amb aquest fenomen. La previsible derrota territorial de l’ISIS a Síria i l’Iraq no és la fi de l’organització: es fa més invisible, més perillosa, amb milers dels seus militants dispersos pel món amb capacitat i entrenament militar. A més, les crides a donar-los suport amb pocs mitjans és extremadament perillosa.

Cal tenir present que les situacions d’injustícia perviuen: les mal anomenades primaveres àrabs no han fet més que, amb honroses excepcions, donar ales a les dictadures, a la repressió, i, com a resposta, als grups més radicals.

Les situacions d’exclusió a les nostres societats entre diversos col·lectius tampoc no ajuda: cal inversió en polítiques socials, contra el racisme, la xenofòbia, a favor de la integració en la societat, contra l’atur i la precarietat. De la mateixa manera, és imprescindible tornar a polítiques de cooperació per al desenvolupament realment públiques, a mig i llarg termini, amb recursos, que no només treballin en refugiats sinó en les situacions injustes en origen: són menys visibles, donen menys titulars, però són més eficaces.

Però cal invertir en intel·ligència i seguretat: sense ella no hi ha possibilitat de vèncer el terrorisme. Amb controls plenament democràtics, sense rebaixar les nostres llibertats. Però reconeixent la realitat, mirant-la de cara, i aquesta és una de les maneres de combatre’l.


[1] Per a saber-ne més, vegeu Eduardo Martín de Pozuelo et al., Objetivo: Califato Universal. Claves para comprender el yihadismo. Libros de Vanguardia, Barcelona 2015. Pp. 132-135.


Foto: JCClave

Autor/Autora

Jesus Maestro

Politòleg. Especialista en Cooperació Internacional i Relacions Internacionals. Acabant el Màster en Fenomenologia Terrorista, Universitat de Granada.

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top