Després de les europees Revisat per Revista Treball a . Per Miquel Caminal, in memoriam Predomina la mala costum d’analitzar els resultats electorals sobre la base de les informacions periodístiques de l’endemà, i pr Per Miquel Caminal, in memoriam Predomina la mala costum d’analitzar els resultats electorals sobre la base de les informacions periodístiques de l’endemà, i pr Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Després de les europees

Després de les europees

Després de les europees

Per Miquel Caminal, in memoriam

Predomina la mala costum d’analitzar els resultats electorals sobre la base de les informacions periodístiques de l’endemà, i preguntant-nos què permeten pronosticar sobre les properes eleccions. En aquest terreny, les europees han estat sempre una mica enganyoses, per la seva baixa participació i pel seu caràcter ultra-proporcional; però les del 2014 contenen elements que poden ser més durables.

Primer Europa: s’ha subratllat molt la crescuda d’euro-escèptics, i fins i tot de feixistes. Però cal mirar el mapa: els euroescèptics han crescut “al Nord”; al “Sud”, qui ha crescut, i qui ha guanyat, han sigut les esquerres; i dintre les esquerres, “les esquerres”, és a dir, els grups més crítics, més alternatius, més oposats al segrest neoliberal de la Unió Europea.

Què ha facilitat el creixement dels extremistes de dreta? S’ha parlat de mil factors, però no s’ha esmentat prou el factor clau: l’absència d’autèntics partits europeus. Aquest és avui el repte de debò en la construcció de l’Europa democràtica: forces polítiques supra-nacionals, que puguin oferir propostes polítiques generals, i que siguin capaces d’agregar polítiques socials i econòmiques acomodades a contextos molt diferents. Si els tinguéssim, el Front Nacional francès o l’UKIP britànic quedarien com el que són: ofertes extravagants i provincianes, fora del signe del temps. I posem-nos medalla: només la família verda hem fet algunes passes en aquesta direcció. Si tothom ho hagués fet, els governs nacionals no estarien avui intentar fer trampes amb la designació de la nova Comissió Europea, qüestionant la capacitat del Parlament de tenir el paper decisiu.

Després, Espanya. De veritat s’acaba el bi-partidisme?  No deixem els desitjos fer-nos còrrer més depressa que la realitat. Primera, el PP ha guanyat;  a Catalunya, CiU no ha guanyat, però ha millorat els seus resultats, i queda a poca distància del guanyador, ERC. Però dues coses són certes: en primer lloc, l’afebliment del PSOE, que és un fet estructural, comú arreu d’Europa i molt visible a Catalunya. I en segon lloc: la comparació entre les enquestes pre-electorals i els resultats finals mostra que els dos grans partits no van ser capaços de captar més vots durant la campanya electoral: es van quedar on estaven abans. Al revés del que passa sempre: és veritat que IU/ICV o UPyD hem tingut menys vots dels què s’havien anunciat; però això ha anat en benefici de convidats inesperats ( com Podemos, o l’èxit de Ciutadans fora de Catalunya – no a Catalunya, en canvi), i no en benefici dels grans partits, que a última hora acostumaven a millorar els seus pronòstics.

Fi del bipartidisme? Prematur dir-ho. Hi ha les bases, però encara falta que altres partits puguin adquirir el pes social i polític necessari per omplir aquests buits.

Fi del bipartidisme, derrota dels partits “IBEX 35”, de “la casta”? Prematur dir-ho; hi ha les bases  (resultats mínims històrics de PP i PSOE, tant al conjunt d’Espanya com a Catalunya), però encara falta que altres partits puguin adquirir el pes social i polític necessari per omplir aquests buits.

I Catalunya. Crescuda molt important de la participació (però encara estem per sota de Madrid, Castella-Lleó i d’altres: que ningú canti victòria), victòria d’ERC, manteniment a l’alça de CiU, enfonsament de PSC i PP, bon resultat d’ICV, i resultats significatius de Podemos o Ciutadans (a la baixa, però).

El primer lloc d’ERC i la seva actitud de cooperació amb el govern de CiU plantegen dues preguntes: en el terreny nacional, quines poden ser les conseqüències d’aquesta inversió de papers? I en segon lloc: seguiran sent una parella de fet en les seves polítiques socials i fiscals?

A la vista del creixement de les forces d’esquerra, que reclamen un gir polític substantiu , el tàndem CiU/ERC està experimentant moments de tensió, que anirà a més: tots els precedents de moviments independentistes han estat sempre moviments d’un sol partit (penseu en Escòcia, en Québec, en la Irlanda pre-1920 …); la divisió política de l’independentisme augura, com hem vist mil vegades en la política catalana recent, guerres tàctiques inacabables, més atentes a interessos parcials que a un plantejament de caràcter global i integrador. Això és especialment visible en el cas d’ERC, que està conseguint no ser vista com responsable ni de l’acció del govern ni dels moviments de l’ANC.

Per això, en el terreny immediatament polític, el resultat de les europees no ha aclarit el panorama; al contrari. L’afebliment del PP i la nova crisi en el PSOE no faran fàcil un abordatge intel.ligent i generós des de Madrid de la “qüestió catalana”. I la competència entre CiU i ERC tindran el mateix efecte a Barcelona. Inútil insistir aquí en els reptes que aquesta situació planteja per Iniciativa.

I en el front social, el que s’ha posat de manifest és que l’onada del 15/M segueix, encara que sigui esmorteïda: si es considera conjuntament el resultat d’IU/ICV, el de Podemos, el de la candidatura de Compromís, i la infinitat de grups minoritaris d’esquerres, es pot pensar, al menys aritmèticament, en la possibilitat de cristal.lització d’una oferta política a l’esquerra del PSOE, capaç de tractar-lo d’igual a igual. L’esquerra és socialment i electoralment majoritària; un dels resultats de les europees és posar de manifest que també pot ser-ho políticament.

Autor/Autora

Joan Botella

Catedràtic de Ciència Política a la UAB

Articles publicats : 2

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top