Desobeir o protestar Revisat per Revista Treball a . La desobediència és patrimoni dels ciutadans i de les ciutadanes, de les persones individuals o bé de les entitats i dels col·lectius de la societat civil. Les La desobediència és patrimoni dels ciutadans i de les ciutadanes, de les persones individuals o bé de les entitats i dels col·lectius de la societat civil. Les Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Desobeir o protestar

Desobeir o protestar

Desobeir o protestar

La desobediència és patrimoni dels ciutadans i de les ciutadanes, de les persones individuals o bé de les entitats i dels col·lectius de la societat civil. Les institucions i els seus representants poden discrepar, fins i tot protestar, de les resolucions judicials i de les actuacions d’altres administracions, però no desobeir, i en cap cas deixar de complir la llei. No cal dir que, en un Estat de Dret ( i Espanya ho és, malgrat totes les mancances i deficiències), les lleis (totes) es poden canviar (amb respecte al marc jurídic internacional i les regles previstes en les mateixes lleis). No cal dir, així mateix, que el canvi de les lleis tot sovint és fruit de la desobediència i la mobilització ciutadana. Els objectors de consciència ho sabem prou bé.

El curs polític a Catalunya ha començat amb dues idees claus: referèndum sí o sí i desobediència. La primera reconeix l’absència de cap mandat democràtic per declarar unilateralment la independència i, per tant, la centralitat de la proposta política i democràtica d’En Comú Podem de resoldre el conflicte polític a través d’un referèndum. No hi ha independència sense referèndum, i de referèndums, convé subratllar-ho, només n’hi ha d’una mena: a l’escocesa. La resta és agit-prop i degradació de la mateixa democràcia. Democràcia no és votar (i votar és democràcia, com es repeteix com un mantra tan simplista com perillós), sinó fer-ho amb garanties democràtiques (d’acord amb la llei, amb regles de joc acceptades per una àmplia majoria, amb una neutralitat de les institucions i dels mitjans de comunicació de titularitat pública).

La segona idea-força és la desobediència. El no reconeixement i acatament de la legalitat per part dels càrrecs públics. Artur Mas subratlla que no es tracta tant de desobeir com d’obeir la voluntat del poble (una expressió inquietant) i les decisions del Parlament de Catalunya (amb quin tipus d’empara legal? Sense cap tipus de majories qualificades? Sense respectar l’Estatut?). Fins i tot hi ha veus que esperonen l’ex-president a reconèixer davant els tribunals que sí, que va desobeir el 9-N de 2014 i que ho tornaria a fer, i assumir (amb il·lusió!) el martirologi de la inhabilitació política. Mentre per a uns el 9-N és l’origen èpic i legitimador del procés independentista, per a d’altres esdevé l’origen de la degradació de les institucions democràtiques catalanes, que continuarà amb les eleccions “plebiscitàries” del 27-S, la resolució del 9-N del 2015, la instrumentalització partidista de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent….. Davant la prohibició per part del Tribunal Constitucional del procés participatiu del 9-N, mentre per a uns es tractava (sense garanties democràtiques) de comptar independentistes per continuar remenant les cireres, per a d’altres l’opció més unitària i democràtica era protestar a la porta dels punts de votació en un missatge clar i contundent, a la resta d’Espanya i la comunitat internacional, de la necessitat d’un referèndum. Per cert, algú sap quantes persones van signar el 9-N la protesta per la prohibició del procés participatiu?

La crida a la desobediència dels càrrecs públics és el ciment que lliga Junts pel Sí amb la CUP i que facilita, sí o sí, l’aprovació d’uns pressupostos amb una proposta fiscal i una priorització dels recursos força allunyats dels plantejaments i les votacions fins ara defensats per la CUP. S’ha modificat l’impost sobre el joc? S’han reduït les taxes universitàries? S’han suprimit els concerts amb les escoles que segreguen per raons de sexe? La CUP fa servir la mateixa justificació (mantenir viu el procés independentista) que ERC quan tot just fa dos anys va avalar els pressupostos de CiU. No hi ha independència, però, sense un canvi en les polítiques que augmenten les desigualtats socials sense aturador.

La desobediència dels ciutadans i de les ciutadanes, de les entitats i els col·lectius socials, és ben legítima, i si a més a més en pateixen les conseqüències, digna de consideració, encara que no compartim les seves raons. Desobeir mai no surt de franc, tampoc en un Estat de dret. La desobediència dels càrrecs públics, tanmateix, degrada les institucions democràtiques, que ho són de tots i no tan sols de qui ostenta la majoria, i posa en perill l’autogovern de Catalunya.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 29

Comentaris (1)

  • Pere

    Donar a entendre que el 9M és l’origen de la degradació de les institucions democràtiques catalanes em sembla totalment desenfocat. Fins i tot, reaccionari.
    Em sembla recordar que ICV s’hi va afegir, encara que va ser a darrera hora i una mica a empentes i rodolons.
    Llegeixi l’article que acaba de publicar Jaume Bosch.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top