Des del meu balcó Revisat per Revista Treball a . "Soy una abierta ventana que escucha / por donde va tenebrosa la vida. / Pero hay un rayo de sol en la lucha / que siempre deja la sombra vencida" (Miguel Herná "Soy una abierta ventana que escucha / por donde va tenebrosa la vida. / Pero hay un rayo de sol en la lucha / que siempre deja la sombra vencida" (Miguel Herná Rating: 0
Esteu aquí: Home » Portada » Des del meu balcó

Des del meu balcó

Des del meu balcó

“Soy una abierta ventana que escucha / por donde va tenebrosa la vida. / Pero hay un rayo de sol en la lucha / que siempre deja la sombra vencida” (Miguel Hernández, del poema ‘Eterna sombra’, al llibre ‘Últimos poemas’, 1938-1941).

Miguel Hernández va morir sol el 28 de març de 1942 a la cel·la de la presó d’Alacant. En un altre dels seus versos ens diu: “Hay hombres que contienen almas sin fronteras”. És un homenatge a les Brigades Internacionals que van defensar la democràcia durant la Guerra Civil. Avui els brigadistes actuals són els metges, les infermeres i els sanitaris, els nostres homes i les nostres dones. És l’hora dels valents que treballen cada dia als hospitals, als centres mèdics i a les residències de gent gran per vèncer aquesta pandèmia. També hi ha altres valents que no surten a les notícies, però són indispensables: els agricultors, els transportistes, els farmacèutics, els informàtics, els carters, els dependents d’alimentació, els conductors de transport, els missatgers, les netejadores, els policies, els bombers i els empleats de funeràries.

Cada nit a les vuit surto puntual a la balconada per aplaudir per la salut pública. Amb això trenco la meva soledat. Veig els veïns a les seves finestres, terrasses i balcons. A molts no els havia vist mai; a d’altres els veuré demà passejar pels carrers i les places. Els més grans surten abrigats i els seus aplaudiments són suaus. Els joves ballen i es mouen a bon ritme. Els nens riuen i salten d’alegria. Els de la meva generació aplaudim fort, això em diu la meva filla, i cridem “bravo” i “visca” com si estiguéssim en una manifestació. És l’única esperança que ens queda: seguir aplaudint per ells, per tots els que estan a la primera línia. Recordar que estem vius, que volem seguir i que la vida segueix.

“Esa región no descubierta, / de cuyos límites ningún viajero / retorna nunca, desconcierta / nuestro albedrío, y nos inclina / a soportar los males que tenemos / antes que abalanzarnos a otros que no sabemos” (William Shakespeare, de ‘Hamlet’, acte II, escena I, 1609)

Als nostres avis els van reclutar perquè anessin al front a la guerra, independentment de les seves idees i del bàndol en que estiguessin. A nosaltres el govern només ens demana que ens quedem a casa; per comparació, és un sacrifici molt petit. Tenim tots els serveis (alimentació, aigua corrent i electricitat, televisió i connexió a Internet…) i podem seguir treballant des de casa. Quan sortim al carrer no hi ha avions que bombardegen des del cel, ni franctiradors apostats a les teulades. Tampoc hi ha enemics emboscats. La gent es manté distant una de l’altra a les voreres i a les botigues. Aquesta separació de vegades la mantinc a casa amb la família. Ens quedarà aquest hàbit en el futur?

Ara molts dels nostres avis estan sent colpejats amb gran duresa per aquesta malaltia, no els podem comptar simplemente com a baixes. Estan confinats sols en residències, que no tenen les millors condicions sanitàries per sobreviure a la pandèmia. Són la generació que va néixer i va créixer a la guerra. Van tenir la joventut a la duríssima postguerra. Van viure en un règim hermètic que no va tenir pau, ni pietat, ni perdó amb els vençuts. Molts han mort en la més absoluta solitud, lluny dels seus éssers estimats, sense una abraçada, sense una paraula ni un comiat digne. Han sacrificat les seves vides i treballs per fills i néts fins als darrers moments de la darrera crisi.

Deien que “tenim la millor sanitat del món” però no és veritat perquè ja que l’han desmantellat. Sí que tenim uns magnífics professionals: entregats, responsables i que compleixen amb el seu deure. Ara diuen: “Això és una guerra”. Però no és veritat. Les persones malaltes no són un enemic invisible; són pacients que cal tractar i curar. No m’agraden les rodes de premsa que comencen amb un “sin novedad en el frente” ja que sí que hi ha novetats: tenim més de 20.000 morts. Altres diuen: “Tots els polítics són iguals”. I tampoc és veritat. N’hi ha que defensen la ciutadania i n’hi ha de lacais que treballen per als seus patrons.

“Yo no sé muchas cosas, es verdad. / Digo tan solo lo que he visto. / Y he visto: / que la cuna del hombre la mecen con cuentos, / que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos, / que el llanto del hombre lo taponan con cuentos, / que los huesos del hombre los entierran con cuentos, / y que el miedo del hombre… / ha inventado todos los cuentos. / Yo no sé muchas cosas, es verdad, / pero me han dormido con todos los cuentos… / y sé todos los cuentos” (León Felipe, del poema ‘Sé todos los cuentos’, del llibre ‘Parábola y Poesía’, 1944).

Cada decisió, cada decret i cada resolució pot ser encertada o equivocada. Però proposa una solució als problemes de les empreses, comerços i famílies que viuen amb tremenda angoixa. Demà prendrem noves decisions. La crítica és sempre necessària en democràcia. L’oposició denuncia una decisió i critica la contrària. No admeten que el govern estigui treballant per fer front a la pandèmia. La seva única meta és “fer caure el govern il·legítim de Sánchez”. Imagineu aquesta crisi en mans d’un govern format per: Acebes, Aznar, Fernández, Matas, Mato, Rato, Trillo i Zaplana, per esmentar algun exministre.

La responsabilitat i la lleialtat a l’oposició se li suposava. O això crèiem. Doncs no: ni els nacionalistes perifèrics, ni la dreta i ni l’extrema dreta en tenen. No estan a l’alçada del moment que estem vivint. Aquesta crisi és global i ens està afectant a tots. No distingeix de fronteres, de banderes ni d’ideologies. Però no ens afecta a tothom per igual. Hi ha dones que viuen amb un maltractador, estudiants que han de compartir un ordinador, treballadors que han perdut la font d’ingressos, emigrants que resideixen en una habitació amb dret a cuina, famílies que comparteixen un pis molt petit, i persones sense sostre que malviuen al carrer. Tot i que la mort no distingeix d’ideologies ni d’economia, les diferències i els percentatges sí que entenen de barris; les estadístiques així ho confirmen.

Estem davant d’un greu problema sanitari avui; econòmic i social demà. Depèn de com ho gestionem, tenim una gran responsabilitat perquè canviï el futur de la gent corrent i comú. Però sortirem d’aquesta crisi juntes i no podem deixar ningú pel camí. Necessitem unitat per centrar-nos en buscar les solucions als problemes d’avui. Amb una sanitat pública imprescindible, que està en situació precària per culpa dels qui tant critiquen el govern avui. El record va cap a un tema del cantautor Silvio Rodríguez, ‘Sueño con serpientes’, del disc ‘Al fin de este viaje’, que introdueix amb uns famosos versos de Bertolt Brecht del 1933:

“Hay hombres que luchan un día y son buenos. / Hay otros que luchan un año y son mejores. / Hay quienes luchan muchos años, y son muy buenos. / Pero los hay que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles”.

 

Autor/Autora

Joaquín Soler

Arquitecte i membre d'Unitat Cívica per la República

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top