De derrota en derrota fins a la victòria final Revisat per Revista Treball a . No pretenc fer una classe d’història, però em permetreu una marrada històrica, potser un pèl llarga, per arribar al moll de l’ós del que m’interessa explicar. P No pretenc fer una classe d’història, però em permetreu una marrada històrica, potser un pèl llarga, per arribar al moll de l’ós del que m’interessa explicar. P Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » De derrota en derrota fins a la victòria final

De derrota en derrota fins a la victòria final

De derrota en derrota fins a la victòria final

No pretenc fer una classe d’història, però em permetreu una marrada històrica, potser un pèl llarga, per arribar al moll de l’ós del que m’interessa explicar. Per començar, aportaré l’autoritat de Vicens Vives i el seu Notícia de Catalunya (la seva darrera versió de 1960); d’algunes coses que s´hi diuen, deixant al marge el seu caràcter general.

Tres aspectes m’interessen destacar. El primer, recordat fa poc per Enric Juliana, la relació de Catalunya amb el poder, amb el Minotaure com diu Vicens (l’Estat, en definitiva): “Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d’altres que no saben com ser-s’hi. Aquest darrer és el cas històric de Catalunya”. On diu “poble”, cal llegir elits o classes dirigents, a les quals el nostre autor donava una gran importància: “No hi ha política possible sense un grup que l’hagi concebuda i que la realitzi”. Per últim, parlem d’oportunitat històrica. Vicens dirà al respecte “que (els catalans) abatim en poques hores el treball d’anys de reconstrucció”, i d’això en culpa “l’escanyoliment del seny en les classes dirigents”.

Hi ha pocs dubtes que les elits catalanes no l’han encertada quasi mai quan de prendre decisions de gran volada s’ha tractat. En la guerra contra Joan II (1462-1472) la cosa va acabar en empat, en un transacció entre pactisme i monarquia, però es va agreujar la crisi que Catalunya patia des de feia una centúria; en la Guerra dels Segadors (1640-1652), ja es van perdre alguns llençols institucionals (de la Generalitat i el Consell de Cent), a part del Rosselló i mitja Cerdanya; en la Guerra de Successió (1705-1714) es va perdre la bugada completa, les institucions autòctones i el dret públic català; i, fent un gran salt endavant, el 6 d‘octubre de 1934 va significar l’escapçament durant més d’un any de l’Estatut de 1932. A més, totes aquestes situacions venien precedides de moments de recuperació del país, ja sigui la sortida de la llarga crisi baixmedieval, l’empenta de les darreres dècades del segle XVII, l’embranzida econòmica i l’acoblament a les institucions borbòniques de la segona meitat de segle XVIII o la Segona República, amb totes les seves contradiccions i esperances. I, si ho voleu en termes republicans, la cosa encara és més patètica: la República proclamada per Pau Claris el gener de 1641 va durar una setmana, fins que els catalans van posar-se sota la sobirania de Lluís XIII; la República Catalana, com Estat integrant d’una confederació de pobles ibèrics, proclamada per Francesc Macià, va durar tres dies, fins que es reconvertí en una Generalitat provisional; i l’Estat català, en el marc de la República Federal Espanyola, va durar unes hores, fins que el general Batet va empresonar Companys i els seus consellers.

Què té a veure tot això amb els moments actuals? Bastant. No és una lectura errònia considerar això que venim anomenant Procés com una rebel·lió contra l’Estat central de les elits política, intel·lectual, mediàtica i, en bona part, econòmica que han crescut entorn (o gràcies) al pujolisme. Sense ignorar, òbviament, que han aconseguit el suport d’una bona part de la població catalana, especialment de les seves classes mitjanes, però sobre això ja existeix prou literatura com per insistir-hi. El resultat també és conegut: una República que va durar vuit segons, en la versió del 10 d’octubre, o poc menys d’una hora si ens atenim als esdeveniments del 27 d’octubre (en el ben entès que tant el Tribunal Constitucional com els lletrats del Parlament no hi veien declaració possible). És evident que com més fort és l’Estat, menys duren les repúbliques catalanes. Un magre resultat per la quantitat de desgràcies que hem anat acumulant: erosió de les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya (definitiva?); esquerdes en la societat catalana (agreujables?); vulneració de l’Estatut del 2006 i les normes del Parlament; cessaments i dimissions de consellers; càrrecs públics imputats, alguns condemnats, i dirigents socials empresonats; governs municipal esquerdats, amb el risc de deixar el de Barcelona a la intempèrie; i centenars d’empreses que traslladen la seva seu social i algunes també la fiscal fora de Catalunya. I com a colofó de tot plegat, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per controlar des de Madrid les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Jo, francament, no hi veig la gràcia per enlloc. Potser si tots plegats haguéssim llegit més atentament Vicens… En tot cas, se’m permetrà aportar una última referència seva. Es preguntava davant el nul resultat de la Guerra Civil del segle XV abans esmentada: “¿Per què, doncs, fou necessari aquell devessall de forces, diners i sang? Trobava la resposta “en l’eufòria de l’èxit inicial, en el desorbitament de les finalitats a assolir, en la manca de mesura en jutjar (el patriciat) les seves pròpies forces, en l’excés de sentimentalisme amb què considerà les successives alternatives del procés polític”. No us sona molt proper tot això? Segur que d’aquí unes dècades alguns historiadors es faran la mateixa pregunta en estudiar la Catalunya actual.

Algú, recentment, ha parlat des d’aquestes pàgines d’un moment gloriós. Doncs, es tracta d’una glòria ben galdosa. Només cal recordar que aquell dirigent que, endut per l’eufòria del 20 de setembre, va dir que “aquesta és la revolució més bonica de totes les revolucions”, avui està a la presó. Calia tot això, el moment històric que estem vivint, si se’m permet l’expressió, ho reclamava? Diguem-ne quatre coses.

Vivim en un món trasbalsat, si és que algun cop ho ha deixat d’estar, per les conseqüències d’una crisi econòmica molt greu i de les guerres que mai no s’acaben, que té una de les expressions més punyents en els refugiats que volen arribar a Europa. Una Europa, més ben dit una Unió Europea, que trontolla. Ens movem entre las inoperància de les seves institucions i les forces centrífugues, normalment identificades amb partits xenòfobs, que qüestionen el seu futur de manera clara i, a voltes, contundent. L’Europa federal queda lluny i sembla que tothom s’apunti al campi qui pugui, en diàfana mostra d’insolidaritat. Quan Europa –i Espanya i Catalunya– hauria d’estar centrada en el debat sobre el model de sortida d’una crisi que és més que econòmica: repartiment del treball, renda bàsica universal i model de producció i de consum sostenible, per dir-ho ras i curt. Però, a la vegada, Europa és el major èxit històric de la humanitat. Mai un territori tan ampli i divers no havia viscut un període tan llarg en pau (si descomptem la ignomínia dels Balcans) ni havia construït el que representa l’Estat de benestar, una veritable conquesta de civilització.

Així doncs, els catalans, els espanyols, estem en una part del món que ens ha ofert un marc inigualable. I l’hem sabut aprofitar. És indiscutible que durant els darrers quaranta anys, malgrat les diferents crisis econòmiques, hem viscut el millor moment de la nostra història contemporània. La meva generació i, sobretot, la següent, ha gaudit d’un període de prosperitat més que acceptable, d’uns serveis públics notables i en alguns aspectes excepcionals, d’una expansió de la cultura catalana i, en concret, de la llengua catalana com mai i, en definitiva, d’una marc d’autogovern sense parangó, tret que ens remetem a les institucions baixmedievals, la qual cosa ens portaria a una comparació força complicada. Certament, tot això s’ha vist capgirat per una crisi iniciada fa deu anys. Una crisi que ens ha obligat a enfrontar-nos a un present molt complicat i, sobretot, a pensar un futur diferent. Aspectes per als quals, es digui el que es digui, el marc d’autogovern definit per l’Estatut de 2006, malgrat el seu escapçament, ens donava prou instruments per abordar-los. Millorable, sens cap mena de dubtes, però que representava una plataforma de partida prou sòlida.

Aleshores, com es plantejava Vicens el 1960 referint-se al segle XV: per què aquest devessall de forces i diners, ja que de sang no n’hi ha hagut, afortunadament. Cadascú tindrà la seva resposta, suposo. Jo ja m’hi he referit en algun altre article. Ara m’interessa parlar de com sortim de tot plegat. I, en aquets sentit, voldria referir-me a dos temes concrets dels quals es parla als documents de Catalunya en Comú, segons m’arriba, i no sé si també als d’ICV, que no m’arriben tant. L’anomenat règim del 78 i la proposta de processos constituents (en plural, ja que així es diu).

Ja s’haurà deduït, pel que he dit abans, que no comparteixo la referència despectiva amb què aquests documents es refereixen al règim del 78 (realment, té connotacions intrínsecament perverses?). Per tres motius. Primer, em sembla una falta de respecte als qui van deixar la pell perquè arribés la democràcia en aquest país i als qui, m’hi incloc, vam viure la Transició i vam fer un gran esforç perquè les coses acabessin de la millor manera possible (al cap i a la fi, els qui protagonitzin el canvi que està per venir, en un futur també pensaran que es van quedar curts i no per això menystindran l’esforç que van fer). Segon, mai no s’acaba d’explicar quins són els grans temes d’aquest règim que no ens deixen viure la democràcia en plenitud o almenys d’una manera més que raonable. I tercer, es confon massa sovint el continent amb el contingut; potser en lloc de criticar tant el marc de què ens vam dotar, seria millor parlar una mica més de les polítiques que s’hi fan. O, és que potser dins del mateix marc d’autogovern, l’Estatut del 2006, no s’hi han fet polítiques ben diferents? Només cal comparar el segon Tripartit amb el Govern dels millors d’Artur Mas.

I no estic defensant en absolut que les coses quedin com estan. Sóc el primer a exigir una reforma en sentit federal de la Constitució de 1978. I això ens porta als anomenats processos constituents. D’antuvi: quants? Convergents, paral·lels o juxtaposats? Sóc conscient que aquesta proposta ve acaronant, almenys per part d’alguns sectors, la idea que el Procés català hi ha jugat (o encara hi juga?) un paper de punta de llança. Plantejament curiós, ja que l’independentisme català allò que es planteja és deixar Espanya i no participar en una reformulació del seu Estat. D’altra banda, amb els setanta diputats i escaig de Podemos i les seves confluències, ja en tenim prou? Crec que molts segueixen vivint del mite del 15-M. No menyspreo el que va significar, ans tot el contrari. Va representar una sacsejada moral i política important d’aquest país. I va possibilitar el sorgiment d’una força política amb una presència institucional força notable. Però el seu efecte propulsor ja s’ha exhaurit. Ara cal elaborar propostes concretes i saber-les defensar. Amb altres paraules, cal un full de ruta raonat, raonable i probable.

I amb això acabo. Pel que fa al tema que ens ocupa i preocupa els catalans, el full de ruta no pot ser una proposta vaga de processos constituents. Cal negociar un nou marc d’autogovern que encaixi en una Constitució reformada en sentit federal, com deia abans. Sí, reforma constitucional. Almenys d’això en coneixem el mètode, els mecanismes institucionals i els suports necessaris. A més, cal recordar que aquesta opció compta amb el suport del 68,3% del cens i el 94,5% dels votants de Catalunya en Comú, el percentatge més alt de tots els partits (enquesta GESOP per a El Periódico). Serà complicat, molt complicat, sens cap mena de dubtes. Entre d’altres coses perquè no està gens clar que el PP realment vulgui posar-s’hi seriosament. Però entre el molt complicat, la reforma constitucional, el encara més difícil, uns pretesos processos constituents, i l’impossible, la independència, cal triar el menys difícil. Si més no, per responsabilitat.

(Nota: l’article estava redactat abans del 27 d’octubre, només he inclòs modificacions molt puntuals).

Autor/Autora

Jordi Casas

Agrupació d’ICV de Sant Cugat del Vallès

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top