Democràcia líquida: contra la falsa disjuntiva de la democràcia directa o la democràcia representativa Revisat per Revista Treball a . Imaginem un món sense cotxes. Un món on tothom va a peu. De sobte, s’inventa el motor d’explosió i, amb ell, s’inventa el cotxe. Què fem? Anem tots a tot arreu Imaginem un món sense cotxes. Un món on tothom va a peu. De sobte, s’inventa el motor d’explosió i, amb ell, s’inventa el cotxe. Què fem? Anem tots a tot arreu Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Democràcia líquida: contra la falsa disjuntiva de la democràcia directa o la democràcia representativa

Democràcia líquida: contra la falsa disjuntiva de la democràcia directa o la democràcia representativa

VotacioImaginem un món sense cotxes. Un món on tothom va a peu. De sobte, s’inventa el motor d’explosió i, amb ell, s’inventa el cotxe. Què fem? Anem tots a tot arreu en cotxe? Sí? No? Bé, ni sí ni no: segurament seguirem anant a buscar el pa a la forneria de la cantonada a peu. El que farà l’existència del nou mitjà de locomoció serà obrir-nos nous espais, posar al nostre abast noves experiències, escurçar literalment les distàncies fent que allò que abans suposava hores o dies de marxa a peu ara només estigui a uns litres de benzina de distància.

Imaginem un món sense Internet. Un món on l’exercici de la democràcia és costós: informar-se, deliberar, negociar, votar, avaluar les decisions. De fet, no és costós: és molt costós. Què fem? Deleguem gran part del nostre exercici de la democràcia en tercers: governs, parlaments, partits, sindicats, oneagés, mitjans de comunicació… ells s’informen, deliberen, negocien, voten i avaluen els resultats per nosaltres. De tant en tant ens ho expliquen i de tant en tant ens demanen que els votem. Fins aquí, qüestió d’eficiència i eficàcia. I realisme: menys uns quants, la resta paguem l’habitatge i el plat de cada dia no fent política sinó guanyant-nos les garrofes amb altres ocupacions – ocupacions que, com hem dit, no ens permeten l’exercici de la democràcia directament.

De sobte, s’inventa Internet. Què fem? Anem ara tots a participar i eliminem tots els intermediaris de la democràcia representativa? Sí? No? NO! Si no anàvem a buscar el pa amb cotxe (excepcions a banda, està clar), per què hauríem de passar d’una democràcia representativa a una de directa sense transició? Al cap i a la fi, seguim tenint 24h al dia. Per molt Internet que tinguem, seguirem havent d’esmerçar un temps (que no tenim) a informar-nos, deliberar, negociar, votar i avaluar.

Sí? No? Tampoc.

En general, els moviments que defensen una desintermediació de la democràcia no necessàriament demanen el pas a una democràcia directa, on tots votem totes i cadascuna de les decisions que hem de prendre com a societat, sinó una democràcia més participada.

Hi ha dos mites que s’han de desterrar urgentment de l’imaginari col·lectiu i que són tres grans frens a l’evolució d’una democràcia, ara sí, facilitada per les tecnologies de la informació i la comunicació.

  1. Que ningú no sap res. Fals. Tots sabem alguna cosa. Perquè hem estudiat una determinada disciplina, perquè tenim anys d’experiència professional en un determinat àmbit, o perquè, simplement, som alguna cosa (som pares, som dones, som immigrants…). Per tant, en molts casos, hom pot participar sense començar de zero (a informar-se, a saber qui és qui) perquè, senzillament, domina una determinada qüestió, demanda o problemàtica.
  2. Que tothom haurà de saber i participar de tot i, en conseqüència, morirem en l’intent. Fals. El fet que Internet posi a la nostra disposició moltíssima informació no fa que, necessàriament, haguem d’assimilar-la tota. De fet, fa segles que les biblioteques tenen més informació de la que mai podrem processar i ningú havia demanat fins ara que ho féssim: per què hauria de ser diferent amb Internet?

Internet ens permet, tècnicament, ara, participar en tot. Però Internet no ens obliga a participar en tot. Entre la democràcia representativa i la democràcia directa hi ha un punt intermig: alguns l’anomenem democràcia líquida.

En què consisteix? Fàcil: en els temes que un domini – perquè els ha estudiat, perquè en té experiència, perquè l’afecten especialment o perquè hi té un interès particular – fem possible que el ciutadà participi directament. Com que domina els temes, els costos de participar seran baixos per al ciutadà i, és clar, a més se li suposa motivació. En els temes que un ciutadà desconegui o no hi tingui cap tipus d’interès o motivació, deixem que aquest ciutadà delegui el vot en algú. Aquest algú pot ser, com s’ha fet tradicionalment, un partit polític. Però aquest algú també pot ser un altre ciutadà al que, puntualment i per a aquesta qüestió, li sigui delegada la facultat de representar els ciutadans que confiïn en ell.

En resum: democràcia directa o participació quan vulguem o quan puguem, i democràcia representativa quan no vulguem o puguem, amb la particularitat que no necessàriament aquesta representació vindrà de la mà de llistes que, sovint (i com s’ha demostrat) ni tenen coneixement sobre una qüestió ni, a més, volen tenir-lo perquè els seus interessos personals o de grup s’anteposen als de la ciutadania.

Aquesta variant no està exempta de problemes, és clar! Però no caiguem en l’engany de pensar que només hi ha dos extrems en l’exercici de la democràcia.

Autor/Autora

Ismael Peña

Professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC – @ictlogist – http://ictlogy.net

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top