Democràcia esparracada Revisat per Revista Treball a . En temps de polarització política, alguns viuen engrescats per la claredat i la valentia de les seves posicions. Després de superar temps de tebieses, experimen En temps de polarització política, alguns viuen engrescats per la claredat i la valentia de les seves posicions. Després de superar temps de tebieses, experimen Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Democràcia esparracada

Democràcia esparracada

Democràcia esparracada

En temps de polarització política, alguns viuen engrescats per la claredat i la valentia de les seves posicions. Després de superar temps de tebieses, experimenten l’excitació de lluitar pel paradís. Res d’engrunes. Altres, en canvi, viuen aquesta polarització amb la incomoditat de sentir-se atrapats; obligat a escollir entre opcions que no són capaços d’apropiar-se amb nitidesa. Incapaços de veure el paradís, malden per superar una persistent desubicació.

Molts pensareu que estic parlant de l’actual disputa entre Catalunya i Espanya i, per tant, referint-me a la polarització entre independentista i unionistes. No exactament. De fet, em refereixo a com aquesta polarització entorn el tema Catalunya-Espanya s’ha traslladat al terreny de la democràcia. Més enllà de la polarització entre posicions polítiques, ens trobem amb acusacions creuades defensant la puresa democràtica dels uns i atacant les pràctiques totalitàries dels altres. La democràcia, que hauria de ser un lloc de trobada, s’ha convertit en un nou espai de polarització. “Democràcia és votar i guanyar per un 50% més un”, clamen els uns. “No existeix la democràcia fora de la Constitució”, responen els altres.

Uns s’han equipat amb l’eslògan “això va de democràcia” i l’esgrimeixen per acusar als altres de estar ancorats al Franquisme. I els altres, blindats en l’armadura constitucional, defensen la democràcia entesa com l’imperi de la llei i denuncien les derives populistes dels seus adversaris. Un combat democràtic on la principal víctima és la pròpia democràcia. Una democràcia que tothom estira amb ràbia cap el seu propi racó. Una democràcia desfigurada, usant el terme de Nadia Urbinati (2014). Una democràcia que acaba esparracada per la fanàtica tensió que exerceixen uns i altres.

La democràcia, com tantes altres coses, és equilibri i, per tant, sucumbeix davant la polarització. Aquest és el principal argument de Margaret Cannovan en un excel·lent article publicat al 1999, on ens recorda com és precisament en les fissures que provoca la tensió democràtica per on s’escola la seva desfiguració. Quan polaritzem el concepte de democràcia i l’usem per agredir als adversaris polítics, llavors és quan estem ferint mortalment a la pròpia democràcia. La democràcia, tal com ens explica aquesta autora, té dues ànimes –contradictòries i complementàries- i quan prenem partit per una d’elles estem, de fet, iniciant el camí cap a la seva destrucció. No és pot viure la democràcia des d’un entusiasme de part. No és una declaració contundent d’intencions. És un imprescindible i delicat equilibri entre diferents visions i perspectives.

Concretament, Cannovan ens parla de les dues ànimes de la democràcia: la pragmàtica i la redemptora. D’una banda, l’ànima pragmàtica interpreta la democràcia com una forma pacífica d’afrontar els conflictes del present. La democràcia s’expressa a través d’un conjunt de regles i institucions que governen ordenadament les inevitables tensions i discrepàncies socials. D’altra banda, l’ànima redemptora atorga a la democràcia una funció salvadora, la capacitat de conduir-nos a una utopia de futur. La democràcia redemptora és una promesa de llibertat i igualtat; una creença que es basa en una confiança que ja no se situa en les institucions sinó en el poble, escrit en singular i en majúscules. Dues ànimes que generen contradiccions, però ambdues imprescindibles per mantenir l’equilibri democràtic.

Una part del independentisme català s’ha revestit de la fe en una democràcia salvadora, confiant amb la redempció que proporciona la veu clara i única del poble cridat a les urnes. D’aquesta manera, qualsevol objecció a un eventual referèndum és un atac a la democràcia. Les referències dels adversaris al respecte institucional són excuses de mal pagador que ens recorden les limitacions democràtiques d’allò que s’anomena el règim del 78. Les regles, repeteixen, no poden en cap cas limitar el poder del poble fent sentir la seva veu. A l’altra costat, els constitucionalistes s’afermen a una democràcia pragmàtica, a aquelles institucions que ens han proporcionat el més perllongat període d’estabilitat i creixement. Saltar-se les regles apel·lant la veu del poble és un recurs populista que ens recorda experiències totalitàries del passat. La democràcia no pot invocar les passions sinó que es construeix des de la raó i el judici ponderat.

Però els arguments independentistes d’una democràcia salvadora necessiten equilibrar-se amb les raons del pragmatisme, de la mateixa manera que els arguments constitucionalistes que defensen el pragmatisme han d’equilibrar-se amb l’emoció d’una utopia de futur. Equilibri, equilibri i equilibri. La salvació sense pragmatisme esdevé certament una gran temptació pels lideratges populistes, alhora que el pragmatisme sense salvació esdevé massa fred i distant per construir un autèntic projecte col·lectiu.

En el seu excel·lent llibre, Cómo Mueren las Democracias, Levitsky y Ziblatt (2018) ens recorden que avui escollim democràticament a aquells que acabaran aniquilant-la. Usant l’exemple dels Estat Units expliquen com els dos principals perills de la democràcia es deriven precisament de perdre l’equilibri. Un equilibri que hauria de manifestar-se tant en el respecte als adversaris polítics com en l’ús ponderat del poder que atorguen les institucions. En l’actual conflicte entre Catalunya i Espanya no només hem perdut el respecte als adversaris sinó que, des de la puritat democràtica que cada part s’auto-atorga, acusem als enemics polítics de feixistes i totalitaris. Ens atrevim a insultar i deshumanitzar a l’adversari polític amb una virulència sense precedents. I també, cada part, des de la seva posició de domini en determinades institucions, tensa aquesta posició fins abusar-ne obscenament. Tant els fets del 6 i el 7 de setembre al Parlament de Catalunya com l’aplicació de l’article 155 o la instrumentalització de la justícia en són exemples palmaris.

La polarització política pot estar generant tensions entre diferents opcions polítiques, però també –més greu- pot estar provocant el trencament de l’escenari democràtic on dirimir aquestes diferències. Les posicions polítiques contraposades són habituals en una societat complexa. Poden fins i tot ser una expressió de la seva riquesa. En canvi, la incapacitat per abordar des de l’equilibri democràtic aquestes tensions pot conduir-nos a una autèntica regressió. Intentant posar a la democràcia del nostre costat l’estem esparracant. Esperem que algú sàpiga com recosir-la.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 27

Deixa el teu comentari

Scroll to top