Democràcia directa o plutocràcia directa? Revisat per Revista Treball a . Llegeixo la notícia de que l’ex-president d’una cadena mundial de cafeteries es planteja presentar la seva candidatura a les properes eleccions presidencials de Llegeixo la notícia de que l’ex-president d’una cadena mundial de cafeteries es planteja presentar la seva candidatura a les properes eleccions presidencials de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Democràcia directa o plutocràcia directa?

Democràcia directa o plutocràcia directa?

Democràcia directa o plutocràcia directa?

Llegeixo la notícia de que l’ex-president d’una cadena mundial de cafeteries es planteja presentar la seva candidatura a les properes eleccions presidencials dels Estats Units. Howard Schulz ha presidit l’empresa Starbucks en dues etapes, una societat que -segons Wikipedia- té activitat en més de 70 països, administra uns 40.000 establiments, té una facturació de més de 22 mil milions de dòlars i ocupa  270.000 persones. Al senyor Schulz se li calcula un patrimoni de més de 3.400 milions de dòlars, una posició mitjana però significativa entre les grans fortunes: el lloc 280 en la llista del ranking nordamericà y el lloc 887 del ranking mundial (Forbes 2018).

La notícia de les intencions polítiques del senyor Schulz és interessant i inquietant. Quan jo era  jove, vaig sentir dir a un amic nord-americà de la família que ell era partidari de la democràcia del seu país perquè cada quatre anys mil multimilionaris republicans i mil multimilionaris demòcrates es reunien en les seves espectaculars convencions per escollir respectivament d’entre ells mateixos els dos candidats que competirien en les eleccions. El poble americà, aleshores, no tenia més remei que elegir un dels dos. D’aquesta manera, el vot popular era sempre “raonable” i no s’escapava de control.

La caricatura d’aquesta descripció -como tota caricatura- és una deformació, però relació amb la realitat. No tots els participants en les convencions són multimilionaris ni tots els candidats ho són o  ho han estat. Però sí és cert que la necessitat d’un finançament electoral enorme només fa assequible la carrera presidencial a qui disposa d’un capital propi abundant o del suport financer dels qui el tenen.

Però l’elecció inesperada de Trump -un multimilionari de fortuna equiparable a la de Schulz en termes quantitatius- va confirmar plenament la caricatura de l’amic de la nostra família. Un empresari ric havia assolit, primer, la nominació i després la presidència, només amb mèrits -és una forma de dir- empresarials i sense cap experiència política prèvia. ¿És una anomalia o és un precedent?

Recordo un article publicat a The Economist poc després de l’elecció de Trump, un candidat que el setmanari britànic havia criticat durant la campanya com a gens adequat per a ocupar la presidència dels Estats Units. En aquell article, el columnista parodiava el que podria ser una nota de règim intern que un CEO o president executiu d’una gran empresa dels EEUU adreçava als seus col·laboradors després de les eleccions. La nota -que resumeixo de memòria- contenia tres observacions:

“Primer: l’elecció de Trump ha estat una sorpresa per a tots nosaltres que havíem apostat per un altre candidat. Això obligarà a replantejar la xarxa de relacions de la nostra companyia amb el futur govern i administració. Segon: tot i que no esperàvem aquest resultat, ens haurem d’aprofitar tot el possible de les mesures favorables que Trump ha anunciat: rebaixa d’Impostos a les societats, supressió de regulacions i controls administratius sobre l’activitat empresarial, relaxament de la política mediambiental, determinats aspectes del seu proteccionisme, etc. Tercer i final: si l’electorat ha estat capaç d’elegir president un empresari de trajectòria confusa, preparació intel·lectual mínima i temperament caòtic, potser és hora de que comencem a plantejar-nos la futura elecció com a president d’un empresari d’èxit econòmic real, formació acreditada i caràcter equilibrat. Tingueu en compte que aviat començarà la campanya per a les properes presidencials. Preparem-nos.”

Sembla que l’article de The Economist ha resultat profètic i que un empresari d’èxit -aquesta vegada, sí- ha pres bona nota de l’experiència Trump per considerar seriosament una candidatura pel 2020. I no és l’únic perquè ja s’havia parlat d’altres, entre ells, de Jeff Bezos, creador i president d’Amazon, amb una fortuna de més de 100.000 milions de dòlars i situat sovint en el primer lloc de Forbes. És a dir, amb un historial i un patrimoni  que supera de lluny els de Trump i Schulz.

Que la política  nord-americana té una vinculació molt directa amb el diner és cosa ben sabuda. En el 90 per cent de les eleccions al Congrés guanya el candidat que ha gastat més diners en la seva campanya, de vegades del seu mateix patrimoni, de vegades resultat de donacions privades o d’aportacions públiques. Les xifres impressionen. En les darreres eleccions de novembre de 2018, hi ha un bon grapat de candidats que han gastat més de 20 milions de dòlars en les seves campanyes particulars, fins arribar als 40 milions d’algun d’ells.  La mitjana d’una elecció al Senat és de 10 milions de dòlars. Pensem que aquesta quantitat és la que el PP i el PSOE van gastar en les seves campanyes electorals de 2016 per al conjunt de tots els seus candidats.

La crisi de 2008 ha deixat al descobert de manera descarnada les desigualtats econòmiques creixents en moltes democràcies representatives. La desigualtat ha augmentat la desconfiança dels ciutadans respecte de les institucions de mediació com són en principi els partits. La vinculació d’un candidat amb un partit ja no sembla ser el senyal revelador de que aquest candidat ha superat requisits de competència i integritat. Per altra banda, l’accés a l’electorat per la via dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials resta obert a tot candidat que disposi dels recursos econòmics i tècnics per fer-ho. No té massa necessitat de comptar amb el partit com a instrument de finançament, d’enquadrament i de mobilització electoral dels ciutadans. És previsible, doncs, l’aparició de candidats que tinguin en el seu patrimoni i en el seu accés als mitjans l’eina principal d’intervenció política, deixant de banda els partits o manipulant-los al seu servei personal.

Es comparen sovint els avantatges i inconvenients que presenten, respectivament,  la democràcia representativa i la democràcia directa. Hi ha debat sobre l’assumpte i es reclama o s’estigmatitza, per exemple, el recurs al referèndum com a eina de decisió. Potser mentre estem entretinguts en aquests debats, va avançant  la marxa cap a sistemes de plutocràcia directa, és a dir, aquells sistemes polítics en els quals els més rics assumeixen directament la conducció dels afers públics, sense passar per la intermediació de cap partit o “comitè gestor” dels seus interessos.  Caldrà seguir de prop els intents del senyor Schulz o del senyor Bezos, si finalment es confirmen les seves candidatures.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 18

Deixa el teu comentari

Scroll to top