Democràcia. Diàleg. Un sol poble. Revisat per Revista Treball a . La judicialització de la política, les penes de presó anticipades, els sentiments ferits i l’empat etern han augmentat la polarització política i social en dos La judicialització de la política, les penes de presó anticipades, els sentiments ferits i l’empat etern han augmentat la polarització política i social en dos Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Democràcia. Diàleg. Un sol poble.

Democràcia. Diàleg. Un sol poble.

Democràcia. Diàleg. Un sol poble.

La judicialització de la política, les penes de presó anticipades, els sentiments ferits i l’empat etern han augmentat la polarització política i social en dos blocs, amb dificultats per encetar el diàleg sincer que tant necessitem. La realitat és tossuda, però estem en política per transformar la realitat, i sabem que això costa. La gent de Compromís per la Independència, tossuts també, no ens hem conformat mai amb la teoria de la manta; la manta que no és prou llarga per tapar el cap i els peus, i que serveix per justificar que no hi ha camins que puguin satisfer les sensibilitats federalistes i independentistes a la vegada.

Amb la intenció de contribuir amb una proposta que serveixi per facilitar el diàleg útil, vam proposar compartir una diagnosi entre persones de diferents sensibilitats polítiques més enllà de la nostra formació. En un acte que va reunir Jordi Armadans, Joan Armet, Jaume Barberà, Laia Bonet, Jaume Bosch, Dolors Camats i Marina Subirats, van estar debatent durant més de dues hores al voltant del tema “Democràcia. Diàleg. Un sol poble”. És important destacar que la predisposició i la confiança que ens van fer les persones contactades en transmetre les nostres intencions, és el primer símptoma de la necessitat i conveniència d’aquestes experiències. La conversa va discórrer tranquil·la al voltant de tres eixos principals: per què ens ha passat el que ens ha passat? Quins són els impactes polítics i socials avui dia? Quines sortides albirem en un horitzó proper per sortir-nos-en?

D’on venim

Si vols aconseguir la independència del teu país, no creïs mai una crisi institucional enmig d’una crisi econòmica. Aquesta va ser una de les brillants idees que Laia Bonet va aportar. I respecte al primer eix, tots els ponents van ser taxatius: s’ha imposat un relat en cadascuna de les parts que només busca el benefici propi i ens allunya de la solució efectiva. Barberà i Camats van ser clars al respecte: això no ha anat d’independència, sinó de poder. Interessadament, s’ha volgut fer creure –segons Armet – que la situació actual no sorgeix de la sentència del Constitucional de 2010, sinó del debat de reforma estatutària de 2006, que va acabar amb mal peu.

Sigui com sigui, Barberà va afirmar amb rotunditat que l’independentisme ha comès el greu error de no tenir en compte la correlació de forces. Però aquest error cal atribuir-lo a la classe política de l’independentisme hegemònic, no al moviment independentista social. Subirats reconeixia que es pot ser no independentista, com ella, i alhora no estar en contra del moviment independentista, que ha demostrat una maduresa exemplar, a diferència de la seva direcció política, que ha demostrat el contrari.

En qualsevol cas, estem sortint d’un processisme d’alt voltatge que ha deixat seqüeles de fort impacte. Segons Subirats, s’ha trencat el tabú que no es podia aplicar el 155, i restituir l’esperit constitucional a favor d’una autèntica sobirania es retardarà dècades.

On estem

El balanç d’aquest processisme ens ha deixat en una situació present carregada de llums i ombres. Armet argumentava que, d’una banda, els independentistes ens podem sentir satisfets, perquè la mala traça del govern espanyol del PP ha permès internacionalitzar el conflicte polític entre el govern espanyol i el català, però hem pagat l’alt preu de la degradació democràtica i de la divisió social. Bosch afegia que, certament, s’obren noves expectatives amb el canvi de govern a la Moncloa, però que el govern Torra no estava dissenyat per construir alternatives de diàleg amb el PSOE, sinó per resistir els envits del PP. Per això sembla necessari que el govern de la Generalitat deixi acompanyar-se a l’hora de teixir una gran aliança amb la màxima representativitat.

Tots coincidien a assenyalar que no serà fàcil superar la situació present perquè, com diu Camats, avui el conflicte polític no solament dona rèdit polític a Espanya –mirem els suports obtinguts pel PP– sinó també a Catalunya –cal recordar que Ciutadans ha guanyat unes eleccions al Parlament com a reacció política ciutadana d’impotència enfront d’un processisme unilateralista.

I el primer pas cap a un futur polític més serè i constructiu no pot ser altre que el que indica Armadans: la necessària imposició i acceptació del principi de realitat. Uns han d’acceptar que l’independentisme no sobrepassa la barrera del 50% dels suports, i uns altres han d’acceptar que l’independentisme polític i social ha vingut per quedar-se.

Cap a on anem

La part propositiva del debat fou rica en idees. Armet va engegar la bateria de propostes assenyalant que independentistes i federalistes hauríem de plantejar-nos uns objectius comuns de mínims per redreçar la situació actual: acabar amb la repressió judicial, recuperar l’autonomia política i acordar un referèndum pactat. Per Subirats, això significa canviar la perspectiva: passar del “independència sí o no” a “com anar millorant l’autogovern”.

Barberà va anar més enllà, i va posar al damunt de la taula un pla concret: primer, cal plantejar una reforma constitucional, en què es reconegui Catalunya com a nació sense subterfugis i s’introdueixi el dret de veto dels territoris nacionals en aquells assumptes que els afectin. I segon, si aquesta reforma constitucional fracassa, aleshores cal passar al referèndum d’autodeterminació com a única sortida.

Sigui quina sigui la fórmula màgica, tots coincidien que, abans d’aplicar-la, cal forjar unes condicions de treball polític i social ara com ara inexistents. Bosch recordava que no es pot avançar cap a una nova etapa amb líders polítics i socials a les presons, o fora del país. Cal exigir la llibertat immediata per començar a distendre. Camats matisava que, en aquests moments, el diàleg entre el govern català i l’espanyol no ha de ser per resoldre el conflicte polític existent, sinó per construir el marc necessari que ens permeti resoldre el conflicte.

En qualsevol cas, Bonet va donar a entendre que això depèn de les actituds individuals i col·lectives; que, en aquest cas específic, el passat no pot ser el punt de partida des del qual construir el futur, i que cal recuperar una veritable agenda social d’esquerres per recuperar el vot de les classes populars a favor del sobiranisme: humilitat, generositat, temps i paciència. Tot això, sense traspassar la línia vermella que apuntava Armadans: el trencament de la convivència.

De fet, no cal ser gaire original al respecte, ja que disposem d’exemples propers i homologables que ens ensenyen que aquest, i no un altre, és el camí cap a la independència. Jaume Bosch ens ho va recordar: l’única via cap a la independència a l’Europa del segle XXI és l’escocesa.

Vist que tot plegat va per llarg i que no ens val una solució de vençuts i vencedors, només amb democràcia i diàleg garantirem mantenir-nos com un sol poble. I que, com deia Armadans, “no prenguem mal”. Si la manta no és prou llarga, calen concessions i temps. Si ens arronsem una mica, podrem tapar peus i cap.

Autor/Autora

Miquel Àngel Essomba / Laura Massana

Portaveus del corrent independentista d’ICV “Compromís per la independència”

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Pere

    Un sol poble travessat per diversos conflictes: social, nacional…Per tant, un poble que no és ni serà mai homogeni. Per això em sembla inútil intentar justificar el vot a Ciudadanos com una reacció a l’independentisme unilateralista. El votant de Ciudadanos ho fa en clau nacional: manifesta la seva voluntat de ser i continuar sent espanyol al preu que sigui, encara que sigui al preu de la repressió i de la prevaricació d’estat. És un vot independent de la classe social a què es pertanyi.
    “Anant millorant l’autogovern” no arribarem enlloc. És el vell programa de 40 anys de postfranquisme que ens ha menat fins al moment present. Cal més ambició, coratge per mirar cara a cara les múltiples contradiccions, irreductiblesl’una a l’altra, que travessen la nostra societat i voluntat ferma i decidida de defensar i apostar per la llibertat, la democràcia i la justícia. I sense posar el càlcul del presumpte benefici electoral davant de tot.
    Això es concreta no només defensant el retorn a casa de presos o i exiliats, sinó defensant un referèndum d’autodeterminació sense ambigüitats ni escamoteigs interessats, que em recorden massa com se’ns va amagar la lliure decisió sobre la monarquia al final del franquisme.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top