Democràcia com a apropiació? Revisat per Revista Treball a . Democracy is not about where the political is located but how it is experienced. Wolin, 1984   La política democràtica ha estat presentada habitualment com Democracy is not about where the political is located but how it is experienced. Wolin, 1984   La política democràtica ha estat presentada habitualment com Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Democràcia com a apropiació?

Democràcia com a apropiació?

Democràcia com a apropiació?

Democracy is not about where the political is located but how it is experienced.
Wolin, 1984

 

La política democràtica ha estat presentada habitualment com un exercici de representació, de tal manera que la qualitat de la democràcia ha acostumat a relacionar-se amb la qualitat de la representació. El «no ens representen» del 15M va ser una expressió evident de la fractura generada al voltant del principi representatiu. D’aquesta manera s’apuntava a un concepte, el de representació política, que ha estat i és clau en la història política moderna i contemporània, tant si ens referim a la perspectiva teòrica que l’envolta com si atenem a les seves conseqüències pràctiques. El tema ja va estar en el centre en la batalla contra l’absolutisme, després en la configuració del sufragi censatari, evidentment en la democratització dels Estats liberals, i ara torna a ser sobre la taula.

Què vol dir «representar»? Canviar-se per un altre o defensar els seus interessos, actuar en nom d’algú, viure com viuen altres i ser capaç de traslladar les seves inquietuds i desitjos, reemplaçar algú absent o ja desaparegut, servir de mirall als absents per exposar i expressar així, en la seva absència, les seves inquietuds… Aquests i altres significats possibles mostren la pluralitat i diversitat del que entenem habitualment per «representar». És, per tant, un concepte cultural i polític, un concepte «humà», en el sentit que ha tingut i té diferents significats en diferents llocs i en diferents comunitats.

Si ens atenim al significat més directament polític del concepte, el que està en joc és la capacitat de control dels que no tenen directament el poder en relació als que l’exerceixen. ¿Com aconseguir que els que manen en una comunitat ho facin atenent els que hi viuen i que es mantingui una certa capacitat de control sobre aquest exercici del poder?

La perspectiva més tradicional contempla tres supòsits bàsics: representació com a delegació, representació com a vincle de confiança i representació com a expressió de similitud en condicions de vida. En el primer cas, com sabem, la funció del representant queda molt limitada a una funció executora de la voluntat dels absents (és un simple ambaixador, delegat d’aquells a qui representa). Les institucions de l’Estat liberal van tractar d’evitar la rigidesa d’aquest plantejament, considerant el mandat imperatiu com una cosa impròpia de la funció de representació. El representant, un cop elegit, es transmutava, així, de representant d’«uns» a representant de «tots». Representant de la nació. Ens trobem, doncs, en el segon supòsit: el representant té autonomia, i pot expressar els interessos d’aquells que l’han escollit, interpretant en cada moment de manera lliure com fer-ho. En el tercer supòsit, el que està en joc és la sintonia entre les característiques dels que representen amb les d’aquells que volen representar. Fins a quin punt els representants són el «mirall» dels representats, fins a quin punt els representants constitueixen una mena de fotografia reduïda del cos polític (demos) origen de la representació.

Totes i cadascuna d’aquestes manifestacions possibles de la idea de representació presenta problemes i planteja interrogants. La tensió, generalment, se situa en quina ha de ser la distància entre els que representen i els que són representats. O sigui, que en el fons, com més s’insisteixi en la semblança, en reduir les diferències entre «presents» i «absents», més s’estarà afectant el marge d’autonomia dels representants. A ningú se li escapa, a més, que el cos polític representat, la seva grandària, la seva delimitació, la fórmula (electoral, per exemple) que permeti establir el nexe de confiança-control, tindrà conseqüències significatives en el tema que ens ocupa. I també seria important incorporar al quadre analític el paper dels cossos intermedis, que en el cas dels sistemes polítics contemporanis són els partits, com a baula que articula representats i representants. ¿Segueixen sent aquests els problemes actuals o tenen altres concrecions?

El debat actual. Les insuficiències i les contradiccions.

El que sembla que ha entrat en qüestió és el nucli polític del tema: representació com a mandat, i més específicament, mandat electoral. En efecte, és a través d’aquest moment processal (les eleccions) que es produeix la transferència de poder del demos al cos de representants. En una concepció liberal de la representació, es deixa de banda el tema de la identitat. És a dir, fins a quin punt els electes «representen», s’identifiquen amb els que els deleguen, amb el «conjunt» o la «comunitat». Però, en els moments actuals, torna a estar en joc la idea de fins a quin punt «la part» representa «el tot».

En els últims anys ha tornat a prendre significació el debat sobre aquest dèficit de «corporeïtat» de la representació, amb expressions molt evidents, com les de «poble» versus «casta» o “99% contra 1%”. S’han relacionat aquestes expressions amb lògiques populistes, en les quals determinades persones o grups es presenten com a capaços de representar el conjunt. En aquesta línia, el 15M seria percebut i presentat com a expressió del poble, de la gent, en contradicció amb unes elits que han aconseguit monopolitzar la representació en el seu propi benefici i al servei d’interessos financers que actuen des de fora de les institucions, imposant els seus criteris. Veiem, així, com ara, en molts indrets del món, trobem expressions semblants (però també molt diferents) d’atac a les elits com a protagonistes de l’expropiació a la qual s’han sotmès les institucions democràtiques en benefici propi. Així, en negar una representació, en posar de manifest la no-identificació amb les elits existents, s’acaba per construir noves identitats, nous formats de representació.

Entenc, així mateix, que el canvi tecnològic ha actualitzat i intensificat alguns dels dèficits atribuïts a una concepció procedimentalista i excloent de la representació. No és, doncs, estrany, que una bona part del debat actual sobre els problemes de la democràcia «realment existent» se centrin en l’exclusió que implica la seva component elitista i estrictament procedimentalista, que s’exemplifica en la divisió elits-poble i en les possibilitats que ofereix Internet per complementar, millorar o reemplaçar els sistemes actuals de representació i delegació de la capacitat de decidir individualment i col·lectivament.

De l’exclusió a la inclusió. Apropiació i politització de la representació.

No es tracta només de relacionar-se d’una altra manera amb els electors, com s’afirma moltes vegades quan es fa referència a la necessitat de millorar els canals entre institucions i ciutadania, o quan es fa referència a mers processos d’enginyeria institucional, com si del que es tractés és de retocar quatre coses per què el sistema segueixi fluint i proporcionant legitimitat. Des de l’ortodòxia de la democràcia representativa, els polítics, un cop elegits, trenquen el seu compromís amb els electors. L’estatut dels «presents» (els electes) els confereix plena llibertat per fer i desfer al seu antull sense tenir perquè complir els seus compromisos ni les seves promeses amb els «absents» (els ciutadans no presents en les institucions). El poder institucional busca la seva legitimitat no tant en el passat (les eleccions ja realitzades), sinó en el futur (els èxits que aconsegueixi l’electe amb la seva tasca). Per tant, la política institucional és estructuralment autònoma de la ciutadania. L’eficàcia de l’acció de govern és la clau, i no tant el manteniment dels compromisos anteriorment contrets.

En aquest sentit, «la política», com a expressió més institucional, se separa d’«allò polític», entès com la constant tensió i conflicte que es dona en l’acció quotidiana, en la vida de cadascú. Ens referim a la presència d’«allò polític», dels conflictes de poder que es donen en esferes com la salut, l’educació, l’habitatge, la criança i la cura, el reconeixement de la diversitat, la qualitat ambiental o en les pautes de consum més sostenibles. Des de les institucions, els ciutadans són «governats», tot convertint-se en un col·lectiu abstracte al que s’al·ludeix quan es prenen decisions en nom seu, seguint els procediments previstos.

Els representants dels «absents» fan supèrflua la seva presència directa. Estan representats i, per tant, no cal que hi siguin, fins i tot és millor que no hi siguin (per raons d’eficàcia, qualitat de la deliberació, capacitat tècnica…). Queda així legitimada l’exclusió de la major part del demos dels escenaris en què es prenen decisions en nom seu i que acaben afectant-los directament. Als exclosos els quedaria expressar-se, manifestar-se, mobilitzar-fora dels canals representatius. El problema, aquí, residiria en què, d’aquesta manera, es limita el contingut de la «representació» a l’estricte exercici de la dinàmica electiva pròpia del sistema de govern representatiu, renunciant a altres formes de «presència» en l’acció política. Amb aquestes altres formes de «presència», d’estar «presents», estaríem referint-nos a formats més directes i presencials d’expressió política, més inclusius, en el sentit de no assumir l’exclusivitat de la cadena representativa, professionalitzada i institucionalitzada, com a l’única possible.

Això exigeix entendre la política en el sentit més ampli, com quelcom no estrictament circumscrit a l’esfera institucional. En aquesta esfera dominen un llenguatge i una litúrgia que són excloents en si mateixes, en requerir un capital cultural que va acompanyat normalment per una prèvia despossessió econòmica i social. En aquest sentit, quan els nous moviments socials sorgits en l’alterglobalització, en les mobilitzacions per l’habitatge o en el 15M i les seves seqüeles, parlen de repolitització de la quotidianitat de biopolítica, de la importància política dels temes vinculats a la cura i a la reproducció, etc., s’està al·ludint a la importància de no deixar de banda i incorporar aquesta dimensió d’«allò polític» que acostuma a estar fora de l’esfera institucional (i excloent) de «la política». Però, al mateix temps, es reclama disruptivament que aquesta esfera institucional pugui i hagi d’obrir-se a aquests temes i processos.

El que va emergint, en definitiva, és que el problema no és contraposar representació i participació, sinó mostrar el significat excloent que té una visió restrictiva de la representació. En la representació trobaríem de manera simultània la possibilitat de l’exclusió (ciutadans trien representants, que un cop elegits són autònoms, i estableixen la seva pròpia dinàmica al marge dels «absents» a qui formalment representen) i de la inclusió (la capacitat de pluralitzar les formes de representació i d’agència política en les institucions i fora d’elles, incentivant la participació directa dels representats). El que determina els graus d’inclusió o exclusió no és tant l’activitat concreta dels representants, sinó la participació polititzada dels representats en els diversos canals previstos o en altres que puguin construir-se per pluralitzar persones i temes. Parlem, doncs, d’una inclusió per subjectivació, per reconeixement de la condició de subjecte col·lectiu de cada grup o col·lectiu. En molts casos, la mateixa funció de representació és la que pot acabar constituint aquesta subjectivació, aquest reconèixer-se com a subjectes i actors col·lectius.

Representació i subjectivació política. L’apropiació de la representació. El comú com inapropiable.

En això que anomenem «subjectivació» ens apareix tant el subjecte sotmès com el subjecte-actor. D’una banda, la persona jeràrquicament sotmesa a la institució Estat (subjecció a canvi de protecció), i per l’altra, la persona capaç de desplegar la seva autonomia pròpia en l’esfera social. És en aquest sentit que podem entendre la perspectiva en la qual situàvem el dilema de la representació com un espai i una dinàmica sotmeses a la tensió entre exclusió (substitució) i inclusió, entre «absència» i «presència», entre «la política» i «allò polític». Ni l’Estat ni els partits, com a canals de representació, esgoten el sentit del subjecte polític i la seva capacitat d’agència. El sistema de mediacions que ens servia de substrat en la democràcia liberal no ens segueix funcionant, tant per esgotament de les seves fórmules representatives i excloents, com per les pròpies mancances que posa de relleu i fa molt més visible el canvi tecnològic. El neoliberalisme ha posat en qüestió de manera definitiva l’autonomia de la política (institucional) i exigeix una recuperació de la política com a pràctica de subjectivació i també de nova representació del comú.

Sovintegen darrerament les reflexions en les que es busca exposar un conjunt de propostes i idees que haurien de facilitar aquesta millor connexió entre representació i participació, entre representació i subjectivació, entre representació i pràctica instituent del comú. Es parla, així, de «democràcia d’apropiació» o «democràcia exercida», amb propostes concretes de diversificació representativa, amb millors concrecions dels processos i les formes de relació entre governants i governats, més enllà de les dinàmiques electorals. Posant l’accent, sobretot, en com les mateixes pràctiques de deliberació, control, decisió i exigència de rendició de comptes i de responsabilitats compartides generen una apropiació de l’acció política i democràtica.

D’altra banda, la literatura sobre «comuns» i «procomú» va anant més enllà del debat sobre el tipus de béns susceptibles de ser considerats com “comuns”, per insistir cada vegada més en la pràctica instituent del comú. Entenent que és comú allò que és assumit com a tal per una acció o pràctica col·lectiva. És l’activitat la que «comunitza» i situa en un espai institucional divers aquestes pràctiques. El comú seria, així, un tema d’institucionalització i de govern a través de pràctiques instituents (directament exercides per la ciutadania). La representació comuna és, doncs, incloent en la seva pròpia arrel, ja que deriva de la voluntat activa i compromesa dels seus components, i no de la cessió de la capacitat de decidir a uns altres perquè ho facin en el teu nom.

En definitiva, no es tracta de contraposar representació amb participació, sinó més aviat d’evitar el sentit restrictiu i excloent que el terme «representació» ha anat prenent en el seu sentit més liberal-representatiu. Si democràcia és representació, com habitualment es diu, és en una visió diferent, més rica i incloent de la representació, on podem trobar un camp propici a dinàmiques i experiències d’innovació democràtica que intentin anar més enllà de l’estricta institucionalitat demoliberal.

Autor/Autora

Joan Subirats

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 4

Comentaris (2)

  • Roman

    La pèrdua de legitimitat dels estats i de les institucions europees ha vingut donat per la seva adhesió a les polítiques neoliberals. Ha arribat un moment que les explicacions “científiques” sobre la necessitat d’implementar aquestes polítiques han deixat de ser creïbles per les víctimes, mentre que els polítics les seguien justificant.

    Per tal de relegitimar-se, la política necessita abandonar el paradigma econòmic neoliberal i fer que la gent senti que les seves necessitats -i no unes imaginàries lleis econòmiques- són el centre de la preocupació dels polítics. Fa falta un partit amb programa econòmic viable però d’esquerres. No pensem que és un problema de teoria de l’estat quan és un problema de política econòmica.

    Responder
  • Pere

    L’autor fa una anàlisi del problema de la representació des del punt de vista institucional i polític. També fa referència a la influència del neoliberalisme en el problema de la representació i al seva desvirtuació.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top