Deixem que els infants siguin infants Revisat per Revista Treball a . Els qui som pares i mares sabem que un nen o nena vol dir, en general, moviment. Tenen la curiosa necessitat de no deixar de jugar mai, a ser possible amb algú. Els qui som pares i mares sabem que un nen o nena vol dir, en general, moviment. Tenen la curiosa necessitat de no deixar de jugar mai, a ser possible amb algú. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Deixem que els infants siguin infants

Deixem que els infants siguin infants

Deixem que els infants siguin infants

Els qui som pares i mares sabem que un nen o nena vol dir, en general, moviment. Tenen la curiosa necessitat de no deixar de jugar mai, a ser possible amb algú. I quan ho fan sols, tot es terreny de joc, així que tremola. T’ensenyen el que fan, et pregunten el perquè de tot plegat, tot ho investiguen i ho toquen, et demanen ajuda, tenen la necessitat d’explicar-te cada experiència i emoció que senten. I per aquestes mateixes raons els adores, i també t’esgoten. Amb aquestes característiques tenir-los 6 setmanes a casa sense sortir no va ser fàcil per ningú, per molt que t’agradin. Ignorant la seva naturalesa, el sector de la població amb més necessitat de gaudir de l’aire lliure, de moure’s, de jugar, de corre i saltar, de ben segur també el qui te més necessitats de socialització (especialment a partir dels 3-4 anys), era, paradoxalment, el més confinat.

Espanya aplicava les mesures de confinament més dures del món, i els nens i les nenes no eren pas una excepció. Ans al contrari, eren “vectors de contagi”. De manera potser una mica automàtica van ser considerats com a “sospitosos habituals” des del primer moment. Les escoles van ser els primers serveis a tancar, i els nens i nenes els últims en poder sortir. S’entén: el principi de prudència davant una malaltia totalment nova i molt desconeguda ho feia aconsellable. Però progressivament anem sabent-ne més, per la nostra malaurada experiència i també gràcies a la recerca.

I a dia d’avui, per exemple, sabem que els menors de 20 anys, que son un 19% de la població, aproximadament, representen tan sols l’1% dels contagis de covid-19. Entre els menors de 9 anys els contagis són del 0,33%. Estem parlant, recordem-ho, de nens i nenes, aquells éssers estranys que tot ho toquen i ho bavegen, que són capaços de menjar-se la sorra, llepar la barana d’una escala o fer ganyotes amb els morros enganxats a l’aparador de la botiga, que es peguen i s’esgarrapen tan aviat com s’abracen i es besen amb passió desbocada. Doncs bé, el resultat d’aquest intercanvi de fluxos és de 0,33% de contagis. La impressió d’aquesta primera dada comença a ser avalada cada cop més per estudis i experts.  I no només es confirma que la pateixen molt menys, també els estudis comencen a confirmar que també la contagien molt menys, com certifiquen articles acadèmics, de premsa especialitzada i també informacions de telenotícies, i no s’ha detectat una incidència major de la malaltia en mestres o pediatres, per exemple, molt més exposats teòricament al risc.

I tanmateix, les mesures que se’ls aplica són bàsicament les mateixes que a la resta de la societat: distancia física, mascaretes obligatòries, serveis públics encara tancats (com les escoles). Un cop més és comprensible que les autoritats públiques i la ciutadania vulguin ser prudents, entenc que ara per protegir els adults i, sobretot, la gent gran. Però… és la covid-19 l’única amenaça a la salut que afrontem o que hem de considerar? La salut es garanteix només combatent el coronavirus?

De fet, la mateixa OMS defineix la salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties”. Un concepte ampli, complex, integral, que incorpora aspectes ja no només físics, sinó també psicològics, emocionals, afectius, i fins i tot socials. Des d’aquesta perspectiva, doncs, cap de les mesures aplicades son innòcues, per necessàries que siguin. Per suposat no ho va ser el confinament, amb la duresa i restricció que es va produir a Espanya. Tampoc ho són les mesures de distanciament físic o l’obligatorietat de portar mascaretes.

Però entre els nens i nenes els seus efectes són encara més accentuats. Jo mateix pensava que els meus fills ho portaven bé, això del confinament, fins que va arribar el dia de sortir a passejar, per fi. Ho havíem estat parlant i planificant el dia abans, i tanmateix, en el moment de fer el pas, la petita, de 6 anys, va esclatar a plorar desconsolada força estona. “A fora hi ha bitxos, no puc trepitjar el carrer, perquè hem de sortir, vull quedar-me a casa sempre”. Les seves pors s’han anat apaivagant progressivament però sé que diversos dels seus companys i companyes encara s’hi neguen, i molts només han sortit molt puntualment. El confinament també té costos.

I, tanmateix, fins ara les mesures adoptades han respost exclusivament a criteris epidemiològics. Un exemple molt significatiu: el Comitè Científic Tècnic que defineix les etapes i mesures del procés de desconfinament (com abans del confinament) el composen quasi exclusivament persones expertes en el camp de la medicina. No seria convenient, per exemple, tenir en compte la opinió de la psicologia. I dins d’aquesta, de la psicologia social o de la psicologia infantil. O perquè no alguna sociòloga? No només això, els i les membres de l’esmentat Comitè són en la seva majoria epidemiòlogues. Cap pediatra, per exemple.

Aquest enfocament exclusiu podia tenir tot el sentit a l’inici de la pandèmia. En la perspectiva d’haver d’estar un o dos anys, pel cap baix, convivint amb el virus, caldrà incorporar noves mirades, nous anàlisis, i noves consideracions.

Cal, doncs, un triple reconeixement: 1) Que el concepte de salut no s’esgota pas en la salut física ni la covid-19 es l’única amenaça a la salut que afrontem; 2) Que no a tothom li afecta per igual la covid-19, com, de fet, cap afectació de la salut té la mateixa incidència en tota la població. I 3) Que fer front a la covid-19 implica l’aplicació de mesures que també tenen, per dir-ho així, efectes secundaris: és a dir, poden perjudicar la salut de les persones en altres aspectes igualment greus.

La combinació dels tres punts anteriors ens porta a un dilema com a societat de molt difícil gestió. Perquè es confronten les necessitats d’un sector (gent gran) amb les d’un altre (infants i joves), de manera que la protecció d’uns pot suposar costos en la salut dels altres, i a l’inrevés, a banda d’afectar drets i llibertats fonamentals. Però és un dilema ineludible, i cada cop més urgent. Jo no en tinc pas la solució, pobre de mi, però sí crec necessari començar a reflexionar-hi.

Per exemple, és evident que un dels principals obstacles a la tornada a l’escola, o dels casals d’estiu, és la por de molts mestres i educadors, perfectament comprensible, a contagiar-se, i de la mateixa societat i les autoritats a que comporti un rebrot. Això ens està portant a plantejar tota una sèrie de mesures que, un cop més, responen a un criteri estrictament epidemiològic i, a més, des de la visió de l’afectació als adults i gent gran, no pas dels infants. Les imatges de la tornada a l’escola a França eren un veritable horror. De debò allà com aquí pretenem tenir els nens i nenes durant dos anys (anys!) amb mascaretes perpètues, a dos metres de distància dels seus amics i amigues, tant a l’escola com al carrer? De debò creiem que això no tindria dures conseqüències psicològiques, per exemple? De debò creiem que això és “bo per a la salut”? Per a la salut de qui? Quina societat construiran els adults del futur que han crescut amb aquesta desconfiança i manca de contacte?

Com passa amb el canvi climàtic, potser els efectes d’aquesta amenaça no són tan immediats ni evidents com el coronavirus, però les seves conseqüències en un futur proper poden ser molt més devastadores. Efectivament, les escoles, com els casals, no son un pàrquing de nens; són, entre d’altres coses, un espai de socialització, d’aprenentatge mitjançant el joc, de desenvolupament de capacitats emocionals i afectives, d’identificació amb els seus iguals. I això és impossible amb mascaretes i sense contacte, com tampoc sense l’extraordinària tasca dels i les mestres. I, per suposat, no podem oblidar el seu paper social clau, com a amortidor de desigualtats i generador d’oportunitats, un paper durament erosionat si es mantenen aquestes mesures. Tot té costos.

Ens haurem de qüestionar quina part de les nostres pors particulars estem projectant en un sector de la població a qui li afecta de forma diferent aquesta malaltia. I fins a quin punt els estem traslladant uns costos de la pandèmia que no haurien d’assumir, tot carregant-los així amb altres malalties, físiques i mentals, que també poden costar salut i vides.

Acceptem-ho, no hi ha una opció saludable i una que no ho és: totes tenen efectes positius i contraindicats per la salut. Tampoc no hi ha una opció amb risc i una sense risc: totes en tenen. El principi de precaució, doncs, s’ha d’aplicar per a tots els riscos i totes les amenaces, no només per la covid-19.

Cal recuperar una visió holística de la salut, i a la vegada començar a dissenyar polítiques específiques, sectorials, atenent a les necessitats diverses, fins i tot contradictòries en alguns aspectes, de diferents grups de població. Potser paradoxalment per sortir-nos-en, d’aquesta crisi, també cal que ho fem, en part, desunits (però en base a la solidaritat mútua). No els podem demanar als nens i nenes que deixin de ser nens i nenes, que no es toquin, que no es vegin les cares, que no juguin junts. No durant tant de temps, no sense cost. Deixem que els infants siguin infants. I en aquest sentit les autoritats públiques, i tothom com a societat, no podem oblidar que l’interès superior dels nens i les nenes ha de ser la consideració primordial en la presa de decisions públiques que els concerneixin. I també en la perspectiva de la societat i el món que vindrà.

 

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg

Articles publicats : 19

Deixa el teu comentari

Scroll to top