El debat que realment importa Revisat per Revista Treball a . L’Hospitalet, barri de la Florida. Un edifici com molts altres. Una nit de finals de novembre. Arriben les deu de la nit i el veí del 1r-4a surt a la finestra a L’Hospitalet, barri de la Florida. Un edifici com molts altres. Una nit de finals de novembre. Arriben les deu de la nit i el veí del 1r-4a surt a la finestra a Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El debat que realment importa

El debat que realment importa

El debat que realment importa

L’Hospitalet, barri de la Florida. Un edifici com molts altres. Una nit de finals de novembre. Arriben les deu de la nit i el veí del 1r-4a surt a la finestra armat de cassoles i culleres. Repica, repica fort per a protestar per l’empresonament dels Jordis i per l’aplicació del 155. La veïna de l’àtic se n’adona, també surt. Pica i pica. A la finca fa poc que han nascut tres nadons, que automàticament es desperten i comencen a plorar desesperats. Els pares s’ho veien venir: els van a buscar, intenten calmar-los, però sembla que no hi ha manera. Quan les cassoles deixen de repicar i els nadons es calmen, els pares tornen a intentar adormir-los. Hi ha qui ho fa amb música, qui tenint-los als braços, qui –amb una mica més de mala llet– aplicant sense contemplacions el mètode Estivill. Quan la cosa sembla ja més o menys encaminada, des del balcó del 2on 3a surt un senyor amb uns altaveus que disparen a tota castanya l’himne d’Espanya. A la segona estrofa muda, els nadons tornen a plorar com possessos. No hi ha manera. Els pares, desesperats, es resignen: serà una altra nit sense dormir, i demà el despertador sonarà a dos quarts de set i ens passarem una altre dia deambulant com zombis a la feina. Això s’ha d’acabar: portem molts, massa dies amb aquesta història. Al final prendrem mal, i haurem d’anar al metge tots plegats. Ja no n’hi ha prou amb fer comentaris de sentit comú més o menys explícits a l’ascensor, esperant que tothom es faci el càrrec. Cal que ens mirem a les cares i ens diem les coses de manera ordenada, raonable, democràtica. Per això, en aquell edifici de la Florida de l’Hospitalet, la setmana vinent es farà un debat de l’assemblea dels veïns de la finca, amb l’objectiu de regular picades, repicades, simbologies i debatre les exigències de tothom. És una història real –una història mínima, que en diria el director argentí Carlos Sorín–, però al meu parer molt important. Es podria prendre com una metàfora de la situació política i de les eleccions que tenim al davant.

Una situació en la qual l’excitació per tot allò que hem viscut ens els últims anys ha anat generant divisions, contraposicions, fins a arribar a una mena de diàleg de sords que ha acabat trastocant del tot el debat polític.

En aquest sentit, les culpes de l’últim govern de la Generalitat són gegantines. I s’han d’assenyalar sense embuts. De teories i interpretacions sobre el procés, la seva significació i la seva cronologia interna en tenim moltes. L’última, imprescindible, la de Jordi Amat en el seu llibre La conjura dels irresponsables, que acaba de ser publicat per Anagrama. Però sense anar tan lluny com fa justament Amat, s’ha de dir que el camí emprès des de la declaració de sobirania del novembre de 2015 –filla d’una interpretació volgudament esbiaixada dels resultats del 27S–, fins al plantejament del referèndum unilateral, passant per la destrucció a consciència del Pacte Nacional pel Referèndum i, sobretot la ignomínia parlamentària del setembre i la culminació en la irresponsable declaració del 27 d’octubre d’enguany –que interpretava de manera, un cop més, esbiaixada una part determinant del significat de l’1 d’octubre, que va ser de resposta a la intervenció violenta i desproporcionada de la policia–, tot, absolutament tot han sigut errors. Errors que amaguen moltes coses, que van des de la competició interna de les forces independentistes (que és una part substancial de l’anomenat “procés”), fins al veritable delicte de tot aquest cicle polític, que no és un altre que haver normalitzat la idea d’una coincidència entre independència, democràcia i catalanitat. La qual cosa ha significat despullar tota la ciutadania no independentista dels atributs de demòcrates i, encara pitjor, de catalans. En altres paraules, un gegantí mecanisme d’exclusió de més de la meitat de la població.

Tampoc les forces immobilistes s’han quedat curtes. No tan sols per l’aplicació del 155 –serà interessant veure com es pronuncia el TC, de moment tenim una fonamentada interpretació del Consell de Garanties Estatutàries, òrgan al qual se li hauria hagut de fer molt més de cas en els últims anys–, sinó per la manca de voluntat de trobar solucions polítiques que reparessin la ferida democràtica que es va generar amb l’STC de 2010 i donessin una conjugació raonable als anhels de canvi que també ha expressat la societat catalana en els últims anys. La resposta del “a por ellos”, de la judicialització, de la violència indiscriminada contra qui es va mobilitzar l’1 d’octubre, és d’una irresponsabilitat immensa.

Ara, en aquesta campanya, es diu i es repeteix que és inevitable la confrontació d’aquests blocs, i no hi ha dubte que de moment l’element no emocional (la gent s’emociona per un munt de coses més que no siguin el Procés, per sort), sinó directament de confrontació i de negació de les raons de l‘altre sembla ocupar gairebé el conjunt de l’escena.

Tanmateix, hi ha propostes que plantegen canviar de rumb i superar la situació en diferents graus i amb diferents sortides. La proposta d’Iceta (que parla a molts electorats diferents) ho fa des d’una òptica conservadora, no tan sols per les cultures polítiques que integra a la seva llista, sinó sobretot per les receptes que finalment proposa, que de moment van poc més enllà de uns canvis cosmètics (amb el ganxo tan clàssic de la millora de finançament) i d’una reforma constitucional que sembla haver-se perdut pels passadissos del Congrés. La crítica que legítimament se li fa d’haver-se arrenglerat amb l’immobilisme s’ha d’enfocar amb una mirada més llarga. I s’ha de substanciar en l’enorme dificultat dels socialistes –d’aquí i d’arreu– a practicar i no només enunciar un projecte per a Catalunya i sobretot per a Espanya diferent, alternatiu al PP i a C’s en termes socials i també en termes nacionals. Això semblava que havia de ser la segona secretaria de Pedro Sánchez, que tant de suport havia obtingut a Catalunya i que tant d’entusiasme havia generat en el conjunt de les esquerres.

Finalment, hi ha una proposta de sortida a la situació actual que planteja una transformació de fons, en la lògica i en els objectius a assolir. Una proposta que neix d’aquelles forces que han nascut de l’experiència de l’oposició a la crisi i a l’austeritat i que han confluït amb aquelles que han tingut el coratge i la valentia de fer una lectura rigorosa i sense autocomplaença de la situació. Al conjunt d’Espanya s’han articulat en torn a Podemos i a les confluències, i aquí en torn al projecte de Catalunya en Comú-Podem. Ha tingut encerts i errors, com sempre a la vida –sobretot quan comences a caminar–, però ha obert una esperança nova. És una proposta que parteix de la premissa que el dia 22D no es podrà raonar en termes de victòria o derrota d’un bloc o de l’altre, perquè significaria continuar governant només per a una part del país. Una proposta filla de la convicció profunda que només es pot sortir del bloqueig mitjançant una aposta pels drets socials, per l’eliminació de la corrupció i per pactes inclusius que, a la vegada que reconeguin el caràcter nacional de Catalunya, s’impliquin a fons en la construcció d’una Espanya diferent.

Però sobretot és una proposta valenta perquè sap que el debat més decisiu de tota aquesta campanya és aquell que es celebrarà la setmana vinent, en una finca qualsevol d’un barri de l’Hospitalet. On l’objectiu és trobar un acord per tal que tothom es pugui expressar lliurement i sobretot pugui dormir tranquil. Perquè demà, tinguis la bandera que tinguis i t’emocioni l’himne que sigui, el despertador sona aviat. I tothom hem d’anar a treballar

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 9

Comentaris (1)

  • Roman

    … (el) veritable delicte de tot aquest cicle polític, (…) no és un altre que haver normalitzat la idea d’una coincidència entre independència, democràcia i catalanitat. La qual cosa ha significat despullar tota la ciutadania no independentista dels atributs de demòcrates i, encara pitjor, de catalans.

    Aquest és en efecte el veritable delicte de Junqueras i els seus adlàters del qual s’han d’avergonyir també els que han tolerat i rigut les gràcies al Procés. Més enllà de les catastròfiques conseqüències pràctiques que ha tingut per Catalunya, hi ha la immensa immoralitat del que s’ha fet a la meitat dels catalans.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top