De Nissan a Messi: tot obert per vacances Revisat per Revista Treball a . Aquest estiu no ha estat com els altres. De la vaga de Nissan al burofax de Messi, passant per la fugida del rei emèrit i, òbviament, per tots els efectes i con Aquest estiu no ha estat com els altres. De la vaga de Nissan al burofax de Messi, passant per la fugida del rei emèrit i, òbviament, per tots els efectes i con Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » De Nissan a Messi: tot obert per vacances

De Nissan a Messi: tot obert per vacances

De Nissan a Messi: tot obert per vacances

Aquest estiu no ha estat com els altres. De la vaga de Nissan al burofax de Messi, passant per la fugida del rei emèrit i, òbviament, per tots els efectes i conseqüències de la covid-19, és evident que l’agost del 2020 no té res a veure amb els que estàvem acostumats a viure, informativament parlant. També políticament. I socialment. I emocionalment. A Catalunya, el procés sobiranista no ha marcat, ni encara menys ha monopolitzat, els debats i les tertúlies estiuenques com feia deu anys que passava. I, en contra del que diu el tòpic, i fins i tot negant la realitat contrastada al centre desert i gairebé preolímpic de la ciutat de Barcelona, aquest agost tot ha quedat obert per vacances. Fins i tot les desenes d’ous de tortuga babaua que, inesperadament, s’han incovat a les platges metropolitanes.

No han obert molts hotels que reclamen ser rescatats com si fossin bancs ni les botigues de ‘souvenirs’ o molts establiments i negocis que, potser, ja no obriran més i deixaran a l’atur, sense ERTO ni rescat ni ‘transfer’ futbolístic que valgui, milers de treballadores i treballadors. No. Tot allò que aquest any ha quedat obert per vacances enmig de la incertesa global són el futur econòmic, social, laboral, educatiu, sanitari, mediambiental, nacional, polític, democràtic i, en definitiva, les expectatives vitals de la gent, de la societat, del país en general.

Les vacances, per qui n’ha pogut fer, han estat diferents: pocs viatges, si de cas molt de turisme interior, i preferentment en família o amb grups reduïts d’amics. Ni tant sols els festivals, les festes majors i la gresca associada a l’estiu mediterrani i peninsular -malgrat excepcions de les que és millor destacar-ne els actes amb etiqueta de ‘cultura segura’ que no pas les activitats amb etiqueta estigmatitzadora cap als joves- no han estat com sempre solien ser. La pandèmia ho ha trastocat tot.

En diferents graus, la irresponsabilitat social, individual i col·lectiva, i la irresponsabilitat i la incompetència política, governamental i econòmica, ens passarà una factura molt cara d’aquestes vacances. Vam sortir de l’estat d’alarma i, amb horitzons eufemístics de “nova normalitat” o de “represa”, vam fer malament i accelerada l’anomenada desescalada per Sant Joan amb una doble idea. Per una banda, amb la intenció de salvar la temporada turística d’un país que depèn en excés (més del 12% del PIB) d’aquest sector i dels serveis en general, a banda de l’especulació immobiliària. Per això s’ha parlat més de les terrasses dels bars o d’un inflat problema d’okupacions de pisos que de les escoles o de l’abisme social en el que viu molta gent, i només la vaga de Nissan ha evidenciat que la desindustrialització és el nostre problema i la reindustrialització sostenible, el futur, sempre que es batalli de forma col·lectiva. Per una altra banda, vam córrer a oblidar l’estat d’alarma i a relaxar-nos amb la il·lusió de poder rescabalar-nos de mesos de confinament i angoixa tot desitjant que el coronavirus fos estacional i ens donés treva per gaudir i desconnectar de la dura realitat i reconnectar amb la vida; la d’abans. Però no, les coses no han anat per aquí i no van bé.

Ho diuen totes les dades de la pandèmia i de l’economia, que segueixen sent caòtiques i de les pitjors d’Europa, tant en nombre de rebrots, contagis i morts com en caiguda de PIB per recessió (més del 18%), superats només pel Regne Unit. I ho diu tothom, des dels portaveus responsables de la gestió de la salut pública Fernando Simón i Josep Maria Argimon als presidents Pedro Sánchez i Quim Torra: no anem bé i aquests dies de finals d’estiu ens ho juguem tot. Ens juguem tant la tardor com l’hivern i ves a saber si, també, el renéixer d’una altra primavera com la que ja vam perdre enguany.

Però tots aquests advertiments sobten i enrabien perquè alguns ja els vam escoltar a principis d’estiu i resulta que ni abans ni fins ara, quan hagués calgut actuar, no s’ha fet res o tot el que calia. Sense les excuses comprensibles del factor sorpresa amb que la pandèmia es va presentar al març, hi ha coses que no s’entenen, que són de molt difícil justificació i que mereixerien major fiscalització política, mediàtica i ciutadana. És el cas de la molt tardana i encara insuficient generalització de tests i rastrejadors, tant a Barcelona com a Madrid, on ni externalitzacions a Ferrovial o a Quirón Salut ni l’oferiment de l’Exèrcit poden suplir els dèficits d’incompetència i d’anys de privatització i retallades en la sanitat pública.

També podríem citar la imprevisió i negligència a l’hora de reforçar la xarxa de salut pública i d’atenció primària mentre tots els focus segueixen incomprensiblement posats als hospitals, on Barcelona va donar una lliçó d’ampliació d’emergència al març i ara la Generalitat, que no té precisament la rapidesa del govern xinès, anuncia noves ampliacions hospitalàries… per d’aquí a vint setmanes; o sia, per l’any vinent. I què es pot dir sobre la deixadesa en abordar d’una forma participada, efectiva i segura, amb recursos suficients, la reobertura de les escoles, i no ja ara, tard, a correcuita i malament, sinó al maig o al juny. O, per posar un últim exemple, hi ha la poc comentada adjudicació a TV3, anunciada en ple agost pel vicepresident Pere Aragonès, de 15 milions d’euros dels fons específics que té la Generalitat per gestionar la pandèmia en detriment, són faves comptades, d’altres necessitats sanitàries, socials o educatives molt més peremptòries. Tot plegat, són exemples que clamen al cel.

Massa vegades sembla que molts dels nostres líders polítics parlen o gesticulen més que actuen. Tant al govern com a l’oposició. I sovint, a banda de que no saben comunicar bé i empobreixen les relacions de confiança i els vincles de representativitat que sustenten tota democràcia, fa la impressió que enlloc d’assumir amb lideratge, cooperació, criteri i eficàcia les responsabilitats pròpies estan més ocupats en picabaralles partidistes i, sobretot, preocupats en centrifugar responsabilitats o culpes a les administracions que no són seves o del seu color. O, el que encara és pitjor, sembla que només vulguin carregar el mort a l’altre (i en aquest cas, lamentablement, no és només en sentit figurat). Fins i tot, s’escuden de vegades en opinions científiques que no sempre són unívoques i que també s’equivoquen -l’hemeroteca és plena de cites d’epidemiòlegs que al febrer parlaven de grip i que al juny deien que el virus ja era residual i no tornaria fins a la tardor- i practiquen l’escapisme respecte de les pròpies responsabilitats polítiques i de gestió governamental. O disfressen les seves incompetències o limitacions amb maniobres de distracció de paternalisme malentès: el que consisteix en assenyalar la palla a l’ull aliè o els comportaments irresponsables de part de la ciutadania mentre no es veu la biga a l’ull propi i no s’exhibeix davant de la societat -que, donades les circumstàncies, ha respost prou bé- ni la credibilitat mínima, ni els criteris clars, ni els missatges efectius, ni els mitjans necessaris, ni les accions concretes que se li pressuposen o són exigibles a qualsevol govern que treballi pel bé comú.

A tot això, arriba setembre i, després de les vacances, també tots els escenaris polítics estan oberts. De Madrid depèn la negociació, pacte i aprovació d’uns pressupostos generals de l’Estat que són necessaris -Espanya encara funciona amb la restrictiva i neoliberal matriu pressupostària del PP de Cristóbal Montoro- però que, a hores d’ara, ningú sap ben bé del cert si el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias vol o podrà tirar endavant de la mà de Ciutadans o de la majoria progressista que va facilitar la investidura i que inclou una ERC no gaire predisposada. I pel futur del país i de la coalició de govern PSOE-Unidas Podemos-Comuns no són el mateix uns pressupostos orientats en clau socioliberal (encara que sigui per circumstàncies forçades) que en clau socialdemòcrata o veritablement d’esquerres.

L’enrocament governamental en no voler flexibilitzar la llei Montoro per deixar que els ajuntaments disposin del seu superàvit i puguin fer front a despeses i necessitats derivades de la crisi no prefigura un escenari de negociació pressupostària fàcil ni gaire favorable per als interessos més socials, d’esquerres i municipalistes. Potser convindria que els partits s’emmirallessin una mica més en la concertació social que, fins ara, ha aconseguit posar d’acord sindicats, patronals i Govern, via Ministeri de Treball, en mesures que, malgrat les seves mancances i dificultats, com la complexa gestió dels ERTE i de l’Ingrés Mínim Vital demostra, ha garantit mínimament fins ara un escut social sense precedents… però tampoc indefinit sense nous pressupostos ni consens polític.

Pel que fa a Catalunya, i malgrat que, per primera vegada en una dècada, l’agost no ha estat marcat pel model de samarreta de l’ANC ni per la modalitat de mobilització de la Diada, estem on érem. O pitjor. Perquè ni s’ha posat a treballar la taula de diàleg Estat-Generalitat, ni la judicialització de la política facilita que els presos surtin de la presó, ni el tacticisme electoral i la pugna interna de l’independentisme permeten que un Govern català esgotat i desunit convoqui les necessàries eleccions que Torra ja va prometre al gener i que ara van camí de postergar-se mig any més. I, mentrestant, un més que previsible interinatge així que el president vicari sigui inhabilitat complicarà i farà encara més ineficaç una nefasta i desconeguda gestió del Govern JxCat-ERC que, en plena pandèmia, supera el llindar de la irresponsabilitat i ratlla la negligència.

Derrotat l’independentisme des de l’octubre del 2017, com els seus intel·lectuals i veus més lúcides reconeixen sense que això signifiqui haver de renunciar a res, la crisi aguditzada del ‘règim del 78’ pels escàndols de corrupció que assetgen la monarquia i que han forçat l’esperpèntica fugida de Joan Carles I pot generar el miratge de que a Espanya s’ha obert una nova fissura o finestra d’oportunitat per canviar-ho tot. I cal realment canviar-ho tot. Però segons com s’abordi l’alternativa republicana a Espanya, en el context actual, es pot obrir el meló de la reforma constitucional en clau més regressiva social, territorial i democràtica. I, a Catalunya, un republicanisme retòric, simbòlic i de tacticisme electoral com el que van plantejar ERC i JxCat al ple extraordinari de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest agost pot acabar sent estèril i poca cosa més que una nova mutació del gen processista, a qui ara ja traeix el subconscient quan ha d’adjectivar com a “intel·ligent” les seves estratègies retòriques de confrontació o diàleg. Cal evitar caure en segons quines trampes precisament perquè els reptes de reconstrucció nacional, social i democràtica que Catalunya té són molts i perquè el ‘federalisme’ tàctic de conferències de presidents autonòmics que Pedro Sánchez ha posat en pràctica per la pandèmia ni és federalisme real (s’assembla massa al cafè per a tothom posterior a la transició) ni respon al moll de l’os del conflicte plantejat ara per l’exigència catalana majoritària d’autodeterminació o, històricament, per les necessitats d’articulació plurinacional de l’Estat.

Acaben les vacances i tot segueix obert, doncs, en múltiples àmbits. La incertesa per la pandèmia i la crisi econòmica i sociopolítica ho impregna gairebé tot. Però sense que ens faci oblidar el que serà la propera gran crisi, la crisi climàtica, que un estiu novament molt calorós i amb nivells de desgel àrtic mai vistos, com mai tan visibles havien estat les tortugues o les balenes a les costes de Barcelona, i que ha acabat, l’estiu, amb llamps i trons excepcionals i nevades al Pirineu, ens recorda que la crisi climàtica ja la tenim a tocar. Potser hem d’aprendre a pensar i viure de forma més oberta i estratègica, sense estar tant pendents de la immediatesa. I, alhora, implicar-nos individual i col·lectivament en el dia a dia de la nostra vida: a casa o al camp, a l’escola o la universitat, al barri o al poble, a la feina o als moviments socials. El model urbà a repensar a Barcelona i el model de país a redefinir per Catalunya fruit, per exemple, de constatar la crisi del model econòmic basat en el turisme i els serveis; o els gairebé cent dies de vaga de Nissan que van acabar amb una victòria obrera a primers d’agost en una lluita que segueix oberta ara pels treballadors subcontractats d’Acciona o d’altres empreses amb problemes demostren que tot està obert. Només la marxa de Leo Messi del Barça sembla dada i beneïda. Però això, fins i tot assumit com una desgràcia més d’aquest 2020 tant imprevisible, també obre escenaris de futur.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top