De mentides i exageracions Revisat per Revista Treball a . Hi ha una sensació que tots hem sentit alguna vegada en descobrir la veritat rere una mentida o un engany. De la sorpresa a la ràbia i de la ràbia a la decepció Hi ha una sensació que tots hem sentit alguna vegada en descobrir la veritat rere una mentida o un engany. De la sorpresa a la ràbia i de la ràbia a la decepció Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » De mentides i exageracions

De mentides i exageracions

De mentides i exageracions

Hi ha una sensació que tots hem sentit alguna vegada en descobrir la veritat rere una mentida o un engany. De la sorpresa a la ràbia i de la ràbia a la decepció. Com reaccionem en descobrir-ho depèn de cadascú i de cada situació. Alguns carreguen contra l’artífex, altres contra si mateixos, i n’hi ha d’altres que distribueixen la culpa.

A Catalunya estem vivint un moment similar. El vel ha caigut i la nua realitat xoca amb allò que molts creien fervorosament. El xoc contra la realitat del relat del procés ha dividit el moviment independentista en dos blocs. Els que advoquen per mantenir l’estratègia unilateral i reneguen d’acatar les ordres judicials i els que aposten per aterrar, fer recompte de baixes i gestionar l’administració de la Generalitat.

Aquestes discrepàncies s’estan posant de manifest en ple procés de negociacions per salvar la majoria independentista d’una repetició d’eleccions amb resultats incerts. Santi Vidal, Artur Mas, Santi Vila, Pere Aragonès i, fins i tot, Puigdemont, reconeixen que els fonaments del relat independentista són de cartó ploma. Això sí, cap d’ells reconeix haver mentit; com a molt, exagerat.

La suposada majoria social que donava legitimitat a totes les accions dels partits independentistes per passar per sobre de lleis, Estatut, recomanacions de lletrats i ordres judicials, no era tal. Aquest fet, que era una evidència fàcil de comprovar amb els resultats electorals, ha estat un mantra repetit fins a la sacietat per justificar l’injustificable. Un mantra que ara, desproveït de la seva utilitat, es reinventa a conveniència dels interessos de cada actor.

Aquest mateix esquema es repeteix, amb matisos, en cada una de les grans promeses que s’han fet als votants independentistes durant aquests anys: estructures d’Estat, suports internacionals, processos constituents, ofertes financeres per engegar la República i un llarg etcètera disponible a les hemeroteques.

Aquest article no té la intenció de repassar totes i cada una de les promeses emprades per mantenir viu el relat. Ni tampoc qüestionar l’aposta política de constituir Catalunya com a Estat independent. Es tracta d’una humil reflexió sobre el paper del polític i del ciutadà davant la mentida.

La ciutadania té dret a responsables polítics que no menteixin. La confiança en aquells que ens representen a les institucions és clau per al bon funcionament d’aquestes. Si el responsable polític trenca aquesta confiança, des de la corrupció fins a les mentides “blanques”, el descrèdit no recau només sobre la persona i el partit, sinó també sobre la institució.

La ciutadania té alhora el deure de ser crítica i qüestionar el representant polític. Evidentment, el paper dels mitjans de comunicació és clau en la seva tasca fiscalitzadora del poder. Però la ciutadania té eines més que suficients per informar-se i defensar-se de la mentida. Quan som enganyats la culpa és del mentider, però és responsabilitat nostra no ser beneits.

En els darrers anys hem vist com els responsables polítics del procés han desfilat pels mitjans de comunicació del país passejant un element clau: l’astúcia, amb la qual vencerien el rival Estat espanyol. Se’ns ha dibuixat un marc de confrontació on el responsable polític podia prometre una República exprés i sense costos sense necessitat d’explicar el més mínim detall de com ho faria. La confiança que reclamaven semblava fe cega, ja que aquells que la qüestionaven eren tractats de traïdors. En algun moment, els periodistes i comunicadors quan han tingut l’oportunitat i la responsabilitat de fiscalitzar als responsables polítics, haurien de valorar la feina feta.

La persona més hàbil en aquesta operació era Oriol Junqueras. Capaç d’afrontar entrevistes d’una hora, sessions de control i compareixences parlamentàries sense donar cap resposta clara. Però tot i ser el més hàbil de la litúrgia, són molts els deixebles que practicaven i encara practiquen el seu art.

Així doncs, en nom de l’astúcia s’ha permès que responsables polítics fessin i desfessin a conveniència. I ara, després dels dies més intensos que ha viscut la política catalana en anys, descobrim que l’astúcia no era altra cosa que una estafa.

Si volem sortir d’aquest embrollament en el qual ens trobem calen responsables polítics disposats a fer sacrificis per reconduir les grans expectatives d’una societat cap a un camí transitable. Però l’única garantia que funcioni és que tots nosaltres siguem més exigents amb els representants afins, almenys tant com ho som amb els no tan afins.

 

 

Autor/Autora

Marc Bertomeu

Consultor

Articles publicats : 6

Deixa el teu comentari

Scroll to top