De les perifèries al cel Revisat per Revista Treball a . Aquest dijous, 7 de maig, mentre participava del plenari del Districte d'Horta-Guinardó m’assabentava d’uns episodis de violència que havien succeït al barri de Aquest dijous, 7 de maig, mentre participava del plenari del Districte d'Horta-Guinardó m’assabentava d’uns episodis de violència que havien succeït al barri de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » De les perifèries al cel

De les perifèries al cel

De les perifèries al cel

Aquest dijous, 7 de maig, mentre participava del plenari del Districte d’Horta-Guinardó m’assabentava d’uns episodis de violència que havien succeït al barri del Carmel, allà on he viscut tota la vida excepte els últims tres anys. Resulta que uns dies abans, un grup d’encaputxats, aproximadament unes 10 persones, van entrar en uns baixos del passatge Sigüenza armats amb barres de ferro i extintors per fer fora dos veïns del barri.

El que em posa trist d’aquest lamentable episodi són diverses coses. Primer de tot, que la ultradreta estigui quallant de manera silenciosa, però profunda, als nostres barris. La via presa per aquestes persones no ha de tenir cabuda als nostres carrers. Gent covarda, amb la cara tapada, fent de policia, jutge i matons alhora, atacant uns veïns per expulsar-los del barri. Perquè ara resulta que unes poques poden decidir qui pot viure o no a un pis a Barcelona. Doncs no. A banda, algunes persones, pel que he pogut llegir, ho justifiquen dient que l’Ajuntament hem deixat les veïnes soles enfront els problemes de convivència que suposadament s’estaven donant. Els problemes els desconec, i l’administració som lents, però que no vingui ningú a justificar l’ús salvatge de la violència, perquè no és cert, gens cert, que aquesta fos la única opció. Aquesta era una opció (condemnable i totalment il·legítima) i l’han triada deliberadament. N’hi havia d’altres, segur. Aquest escenari segons el qual la violència de dalt a baix està justificada és la ultradreta prenent forma, fent-se tangible. Els encaputxats i les poques persones que els han donat suport no representen el barri. El Carmel és més i millor.

Per altra banda, veig amb gran tristesa com algunes cadenes de màxima audiència aprofiten l’últim episodi violent a la ciutat per donar ales al pitjor del periodisme groc: barrejant classisme i racisme -alguns pamflets digitals parlen de la nacionalitat dels dos veïns, tot vinculant-la a la delinqüència-, tornem a tenir un seguit de personatges públics fent ús de les seves tribunes privilegiades per estigmatitzar, una vegada més, les perifèries. Quan no és el Carmel, és Baró de Viver, Carabanchel, Vallecas, la Mina o Las 3000 Viviendas. I n’estem fartes. Cansades de que sempre ‘els centres’ vinguin a les perifèries a alimentar-se de l’escarni. A guanyar diners amb connexions en directe amb la falsa preocupació que serveix per amagar les ànsies d’audiència. I puc ser molt més clar: Ana Rosa, Ferreras, Griso, Mª Teresa Campos, Callejeros i tot el que impliquen… No fan res als nostres barris. No els hi volem. No són benvingudes.

Tinc el plaer, sí, el plaer, d’haver viscut, crescut i fet la primària al Carmel. He anat a l’institut a Montbau i treballo a la Trinitat Vella, Baró de Viver i el Bon Pastor. I tinc l’orgull de dir que són barris preciosos. Però no ho faig per romanticisme de la pobresa. Sóc conscient, perquè ho he viscut a casa, que la precarietat és molt dura i no té res de bonic. No li vull a ningú l’angoixa que li he vist a gent que estimo perquè no arriba a viure. Ara bé, això no treu que des del ‘centre’ es puguin mirar altres barris per sobre de les espatlles. Ni que estigui bé que s’hi vagi a dir que és el que hem de canviar i com hem de viure. Ja cansa el tòpic que atribueix a les perifèries episodis i gent intrínsecament violenta a qui cal anar a salvar.

Ho vaig aprendre del preciós ‘Diccionario de las periferias‘. Destinem centenars d’esforços i de recursos des de les administracions a intentar transformar els barris perifèrics en el ‘centre’. A banda, els voltors d’alguns ‘mass-media’ i el sistema neoliberal en el que estem atrapades fan la seva feina perquè totes ens creiem que els barris pobres necessiten un programa de reeducació, perpetuant aquesta angoixant hegemonia. Sovint acabem caient al parany. Però amb el temps he après que la dignitat es troba, justament, al barris que alguns menystenen. No volem que ens portin coses del centre de la ciutat a les perifèries, sinó tot el contrari: cal ‘periferitzar’ el centre. És dels nostres barris populars d’on cal extreure aprenentatges per exportar-los arreu.

Treballo als barris de la franja Besòs acompanyant unes joves il·lusionades amb transformar-los. Per sort, som moltes (veïnes i tècniques) qui les acompanyem en el camí. Tot i així, una de les coses que més sento dir és que aquestes joves “necessiten sortir dels barris per tenir altres referents”. Hi estic completament d’acord. No nego la riquesa que pot tenir l’experiència d’una jove del Carmel que ‘surt’ -no m’agrada això de ‘surt’; com si el barri fos una ‘trampa’- per cooperar i treballar amb altres joves de la ciutat. Però sempre em faig la mateixa pregunta: per què absolutament mai sentim la frase a la inversa? Per què mai sentim a dir que les joves de (per exemple) Les Corts (i en conec moltes i me les estimo) també “necessiten sortir del barri” i venir a Baró de Viver a aprendre d’unes joves magnífiques que viuen i sobreviuen? En tindrien moltes, moltíssimes, de coses per aprendre. Jo mateix porto dos anys aprenent moltíssim.

Per què mai posem en valor els coneixements de milers de dones com la meva mare, que ha treballat durant anys i anys netejant cases de gent amb més diners que nosaltres? La dignitat està aquí, justament aquí. En aconseguir viure i oferir una vida bonica, i plena de coses que valen la pena gaudir (com ha fet ma mare amb mi) en una situació totalment hostil i precària. La dignitat està en els llaços fraterns que sorgeixen, més espontàniament o menys, quan ho tens tot en contra. En les resistències comunitàries articulades des dels barris perifèrics. En la solidaritat i l’ajuda mútua que existeix forta i ferma a Baró de Viver, la Trinitat Vella, el Bon Pastor, Vallecas, Carabanchel, las 3000 Viviendas i, sí, també al Carmel. Tot això, encara que sovint invisible, és molt més representatius dels nostres barris que nos pas l’episodi de violència de torn que algú es rebaixi a instrumentalitzar.

Tot això ho penso ara, és clar. Perquè també he crescut amb la vergonya de barri i la llosa de l’estigma cosida a l’esquena durant molts anys. Creia, simplement, que al Carmel érem pitjors i odiava els qui anomenava despectivament ‘garrulos’ tot creient-me millor que ells. Qui ens vingui a dir que aquests episodis violents “sempre passen als mateixos barris”, ignorant totes les violències estructurals que hem d’aguantar perquè al ‘centre’ s’hi visqui millor, ignorant el desarrelament viscut per moltes veïnes que només es senten trepitjades i oblidades, doncs que s’hi fixi millor. Perquè la mateixa violència envolta tothom, només que els diners sovint tapen moltes coses.

Autor/Autora

Pablo Ramos

Conseller d'Horta-Guinardó per Barcelona en Comú

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top