De la indignació a la dignificació del compromís Revisat per Revista Treball a . Hem de passar dels temps d’indignació a la dignificació a través dels compromisos. “La llibertat és com la vida, solament la mereix qui sap conquerir-la tots el Hem de passar dels temps d’indignació a la dignificació a través dels compromisos. “La llibertat és com la vida, solament la mereix qui sap conquerir-la tots el Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » De la indignació a la dignificació del compromís

De la indignació a la dignificació del compromís

De la indignació a la dignificació del compromís

Hem de passar dels temps d’indignació a la dignificació a través dels compromisos. “La llibertat és com la vida, solament la mereix qui sap conquerir-la tots el dies”, va cantar el poeta. Fa 50 anys, el 20 de novembre de 1964, un grup treballadors i treballadores ho van fer a través de l’acte d’una assemblea on volien discutir sobre els seus problemes laborals i la manca de llibertats. Allò constituïa aleshores un desafiament a l’ordre establert. Aquell, de fet, va representar el principal desafiament obrer a la dictadura del general Franco fins la mort del “Caudillo por la gracia de Dios”. Aquell va ser el germen de les Comissions, donant amb el temps estabilitat a les formes d’autorganització obrera que venien existint des de la dècada dels cinquanta –si no abans, inscrites en la mateixa tradició històrica del moviment obrer. Aquell grup d’homes i dones foren uns pioners, juntament amb molts altres treballadors i treballadores, del que al llarg de 1967 es concretarà en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, la CONC, que avui és la primera organització sindical i social del país, en afiliació i representativitat.

El naixement de les CCOO va ser el resultat del compromís i la participació d’homes i dones de diferents generacions i llocs de procedència, de diferents ciutats i barris, de diferents sectors i professions, amb diferents visions del món que compartien un anhel comú: les llibertats i l’emancipació social. Aquesta és un altre idea força sobre la mateixa naturalesa del moviment obrer i sindical: la seva voluntat clara de representar i cohesionar a totes les diferències de les classes treballadores, el seu objectiu de construir junts una veu, un projecte i una organització que sigui útil per millorar les condicions de vida i de treball, la defensa del dret a tenir drets, la solidaritat de classe, la radical independència de qualsevol tipus de poder que no sigui aquell forjat pel conjunt de les treballadores i treballadors.

Però fixeu-vos bé que aquells homes i dones, en representació dels seus companys dels seus centres de treball, el que van fer va ser associar-se, arriscant la seva llibertat, ho van fer per construir propostes col·lectives necessàries per transformar la societat d’aquell moment, propostes col·lectives, per un altre banda, que anaven del concret al general: salari mínim de 200 pessetes, escala mòbil salarial per a garantir el poder adquisitiu, llibertat sindical i dret de vaga. Calia tenir valentia, però també intel·ligència per fer-ho i per fer veure la necessitat d’allò que es reivindicava, perquè allò era el necessari en una societat dualitzada entre els “vencedors” i els “vençuts” com la que va crear el Franquisme. Aquest, per a mi, és un exemple de què el sindicalisme ha representat i continua representant, un exemple de la utopia quotidiana, de la qual ens va parlar el sindicalista italià Bruno Trentin, malauradament ja desaparegut fa uns anys. Es la utopia que expressa la voluntat ferma de resoldre problemes a la gent treballadora en el dia a dia.

El sindicat de les Comissions Obreres té i és hereu d’un patrimoni ètic del qual cal estar orgullosos, però que també obliga a saber preservar i, molt particularment, enriquir i donar-li continuïtat. És per això, entre d’altres raons, el que explicar que CCOO de Catalunya va decidir l’any 1989, amb motiu del seu XXV aniversari, posar en marxa el seu Arxiu Històric. I ho feia molt abans del boom de la “memòria història”, que arrenca al nostre país del canvi de segle. Llavors va apostar-s’hi per entendre que la consciència històrica és per a la ciutadania una eina imprescindible amb la qual fer front a qualsevol tipus de sectarisme i de discriminació, un bon instrument per qüestionar a fons mitologies resistents sobre el passat. Entre tots i totes hem d’aprendre i aconseguir transmetre una idea força, indiscutible al llarg de més de cinc dècades, i es que quan es pregunti: “No saps què és un o una sindicalista?”, es respongui –com l’adhesiu que circula sovint per Califòrnia enganxat a la part darrera dels cotxes- els i les sindicalistes són aquells que han fet que puguis gaudir d’un cap de setmana”. I afegeixo, són aquelles persones que recullen les queixes i les reivindicacions diàries als centres de treball, les que donen carn i ossos a la utopia quotidiana del sindicalisme. Del sindicalisme quotidià.

Autor/Autora

Javier Tébar Hurtado

Director de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top