De guerres eternes i autonomies estratègiques Revisat per Revista Treball a . Les guerres, com les grans crisis, són un desencadenant de contradiccions: no hi ha cap solució clara ni fàcil, com estem veient amb la invasió russa d’Ucraïna. Les guerres, com les grans crisis, són un desencadenant de contradiccions: no hi ha cap solució clara ni fàcil, com estem veient amb la invasió russa d’Ucraïna. Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » De guerres eternes i autonomies estratègiques

De guerres eternes i autonomies estratègiques

De guerres eternes i autonomies estratègiques

Les guerres, com les grans crisis, són un desencadenant de contradiccions: no hi ha cap solució clara ni fàcil, com estem veient amb la invasió russa d’Ucraïna. Al capdavall, les respostes que hi trobem no entenen de grisos. Potser és per aquest motiu, doncs, que donar una resposta des de les forces emancipadores és difícil. Tanmateix, convé no deixar la política exterior en mans d’opacs interessos nacionals, per molt difícil que sigui aconseguir els nostres propis consensos. La nostra tradició està plena d’exemples sobre què passa quan els consensos són tant de mínims que acaben en paper mullat: la lògica bel·licista s’imposa i, llavors, és molt difícil sortir-ne. Aquests dilemes, fruit de la posició moral amb què mirem el món, no són desconeguts en l’àmbit de les relacions internacionals.

En efecte, una simplificació necessària de dècades de debats ens porten a dues escoles filosòfiques que guien tota acció exterior: la realista, amb Hobbes i el seu pensament com a fars, que entén el món com una anarquia de poders en què impera la llei del més fort. És la que explica, per exemple, el xoc de potències del segle XX i per què els projectes de pacificació no van funcionar —ni, des del seu punt de vista, podran fer-ho mai. La seva visió contrària és la liberal, amb bases en el pensament de Kant, i aposta per la col·laboració entre països per resoldre els conflictes. És l’explicació bàsica per als grans projectes d’integració supranacional, des de la Societat de Nacions al Consell d’Europa.

Són dues receptes que entenen els actors internacionals, especialment els Estats, com a ‘individus’ racionals i s’expliquen des d’aquesta lògica, però que són clarament contraposades per a aconseguir la pau perpètua: o bé mitjançant la força dissuasòria, que evita qualsevol guerra perquè els costos de vides i armament són inassumibles per a qualsevol Estat, o bé mitjançant la creació de relacions tan estretes que facin que la guerra no surti a compte. Podríem considerar, doncs, la guerra freda i la Unió Europea com els millors exemples de cada interpretació. Però, segurament, coincidirem a dir que cap dels dos és un sinònim de pau. De fet, els miratges de pau perpètua han estat, sovint, acompanyats d’una guerra eterna al seu voltant.

‘Pax Europae’ o Europa Fortalesa?

Un dels principals argument en favor de la UE, guardonada amb premis internacionals, és que ha evitat guerres al continent des que es va signar el tractat de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (1951). Si bé la podríem considerar una afirmació mitjanament certa si fem referència només al desplegament bèl·lic entre països de l’Europa Occidental, això no es pot aplicar ni a l’Europa Oriental -recordem la guerra de Bòsnia, als noranta, o la tensió militaritzada entre Xipre i Turquia, que dura fins a l’actualitat. Tampoc és veritat per a regions veïnes, sobretot del Nord d’Àfrica i del Pròxim Orient: la participació entusiasta de l’Estat espanyol en la invasió d’Iraq el 2003, la guerra constant de l’Estat francès a Mali fins a l’actualitat o la inacció europea a la guerra de Síria en són només una mostra.

El motiu és clar: la “seguretat” i la “defensa” -eufemismes per al·ludir a la guerra- són competències nacionals i, per tant, la diplomàcia europea confia en els seus dos grans “poders tous”: la política de veïnatge, que estableix un seguit de condicions per les quals s’intenta influir en els països veïns -com ara el suport a ONGs i societat civil-, i “l’efecte Brussel·les”, que fa referència al poder regulador dels hàbits d’un dels mercats de consumidors més grans del món i que obliga les empreses a adaptar-se a les preferències de les societats europees.

Sovint, doncs, s’argumenta que la inacció europea en afers de política exterior és producte de la falta de competències i que la divisió de poders institucional obliga la UE a una major inventiva, cosa que la porta a exercir aquests poders tous abans esmentats. Tanmateix, aquesta cara amable descansa en la militarització de les fronteres i l’intent d’assegurar allò que podríem anomenar un “nivell de vida europeu”. En són exemples les tanques de Ceuta i Melilla, així com el pacte fronterer entre Espanya i Marroc, que són pioners del vergonyós pacte de control migratori entre la UE i Turquia. També ho són les guerres d’extracció de recursos —o de manteniment de règims afins— per part dels estats membres i els pactes comercials entre el bloc comunitari i tercers països, desesperats per garantir un rol de principalitat en un món cada cop amb més actors.

Una resposta des de les esquerres

Davant d’aquestes dinàmiques de política exterior, des de les esquerres intentem contraposar-hi un pacifisme que descansa en la mobilització de la societat civil, una cooperació basada en l’ajuda humanitària per part d’ONGs sobre el terreny o, si hem perdut l’idealisme, un militarisme europeu que permeti substituir els vint-i-set exèrcits nacionals per un de sol —conegut, al mundillo, com a “autonomia estratègica”. Així, la resposta que ens donen les nostres camarades realistes quan demanem una política exterior pacifista és la d’abandonar el foc de la sobirania nacional per caure en les brases de la sobirania europea. L’aposta és, sempre, tornar a Hobbes: en un món anàrquic, on els petits leviatans nacionals no tenen importància, ens cal construir un leviatan europeu. És a dir, és fer servir una fórmula del segle XX per a problemàtiques del segle XXI. De veritat l’escalada bèl·lica ens garantirà un món més segur?

Amb tots els esdeveniments que estem vivint els últims anys, podem donar per inaugurat un món multipolar —un món on els actors amb capacitat d’intervenir a escala internacional són diversos i no recauen únicament en grans potències hegemòniques. Quan la urgència de la invasió d’Ucraïna ens posa en la contradicció entre la diplomàcia o la despesa militar, cal no perdre de vista el que és important: transitar cap a una autonomia estratègica de veritat.

Si el mirem des d’un punt de vista emancipador, però, no hem d’entendre aquest concepte des de l’antiga dicotomia entre Hobbes i Kant, entre l’autarquia i la cooperació. Les velles normes que les separaven ja no serveixen en el món que ens ha tocat viure; ara, tota política exterior és, també, interior. Ho podem veure en la discussió sobre les sancions al règim rus o els efectes a les nostres vides de la guerra a Ucraïna. Ha arribat, doncs, el moment d’abordar amb seriositat aspectes estratègics per a les nostres vides, com ara la política energètica europea —un dels àmbits on podem aconseguir “autonomia” d’una manera més “estratègica” per al conjunt de la ciutadania, i no per a difusos interessos nacionals. En ella hi podem conjugar la política exterior -amb les conseqüències reguladores de l’efecte Brussel·les i una política de veïnatge més cohesionada- amb la política interior de la necessària regulació del mercat intern de l’energia i l’aposta per una transició energètica que només té sentit si és continental.

Som en una època de redefinició del capitalisme; una crisi estructural que es veu accentuada per esdeveniments conjunturals, com la guerra o la pandèmia. Si, com proposa Nancy Fraser (‘Los talleres ocultos del capital’, 2020) fent una relectura de Karl Polanyi, vivim una època en què els espais pertanyents a la societat, als mercats i a l’emancipació s’estan reordenant, ha arribat el moment en què assumim propostes innovadores. Cal que pensem les nostres iniciatives com a part d’un projecte a diversos nivells, que aposten no només per a ser moralment bones, sinó que s’atreveixin a ser políticament justes.

 

Autor/Autora

Marc Martorell Escofet

Responsable de Relat de Joves Ecosocialistes

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top