De contes i de llibres de text Revisat per Revista Treball a . La Llei d’igualtat efectiva de dones i homes, una llei que pretén pal·liar les discriminacions que encara hi ha envers les dones a la nostra societat, va ser ap La Llei d’igualtat efectiva de dones i homes, una llei que pretén pal·liar les discriminacions que encara hi ha envers les dones a la nostra societat, va ser ap Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » De contes i de llibres de text

De contes i de llibres de text

De contes i de llibres de text

La Llei d’igualtat efectiva de dones i homes, una llei que pretén pal·liar les discriminacions que encara hi ha envers les dones a la nostra societat, va ser aprovada al final de l’anterior legislatura però encara no ha estat desplegada. Per impulsar-ne el desplegament, com a diputada de Catalunya Sí Que Es Pot, vaig fer una bateria de preguntes, una de les quals tenia a veure amb Educació i era “relativa a comprovar la presència de les dones en els contes infantils i en els llibres de text”, atès que és un dels articles de la citada llei.

Quan era una nena, llegir era una de activitats que més m’agradava del món. Era apassionant capbussar-me en històries que passaven en llocs desconeguts per a mi –l’Anglaterra d’en Guillem Brown descrita per la Richmal Crompton o la Suècia d’en Nils Holgersson de la mà de la Selma Lagerlöf o el Mississipi d’en Tom Sawyer a les novel·les d’en Mark Twain–, que em van generar un gran desig de conèixer el món quan fos adulta. Però, sobretot, m’ho passava pipa perquè podia viure diferents vides cada vegada que em posava a la pell d’un dels protagonistes, a quin més esbojarrat! Em menjava boles de grosella amb en Guillem, volava damunt d’un ànec amb en Nils o me n’anava de nit al cementiri amb en Tom i en Huckleberry.

Em feia xalar viure la meva vida i moltes altres més que mai no haurien cabut de debò en la meva (després he sabut que aquesta possibilitat ens la faciliten les “neurones mirall” del nostre cervell, però, d’això, ja en parlaré un altre dia). L’únic problema era que sempre m’havia de ficar a la pell d’un noi. De novel·les amb protagonista femenina, gairebé no n’hi havia.

Per un moment, els homes que em llegiu imagineu que sempre us haguéssiu hagut d’identificar amb nenes quan llegíeu o vèieu una pel·lícula… No hauria estat dramàtic, però tampoc no hauria estat la millor experiència del món. Més interessant hauria estat que la meitat de les vegades el protagonista fos un nen i la meitat una nena (això de les meitats és a tall d’exemple; no cal interpretar-ho al peu de la lletra). I que tant nenes com nens haguéssim hagut d’empatitzar no només amb el propi sexe i sinó també amb l’altre. Ens hauríem divertit i hauríem après un reguitzell de coses: emocions, pensaments, reaccions, intencions…, que hauríem interioritzat i ens haurien estat ben útils per al tracte entre unes i altres.

També en els llibres de text, la majoria de matèries tenien una visió androcèntrica: el currículum escolar girava entorn del que a la història de la medicina, la ciència, la literatura, l’art… havien fet els homes. De manera que els nens tenien molts models a seguir. I les nenes, cap. O més ben dit, teníem el model que, per a nosaltres, reservava la societat franquista: ser bones esposes i millors mares. Model que, de tant en tant, trobàvem escrit en una frase en la qual havíem de destriar el subjecte del predicat. La mama canvia els bolquers del petitó. L’Agnès fa punt de creu. La dona fregeix el lluç. I punt. Aquest era el nostre destí.

Jo no vull que les nostres nenes creixin amb uns horitzons tan estrets. Si volen –només si volen!—poden ser mares. I moltes coses més. conductores d’autobús, científiques, mestres, pintores, metgesses, aventureres…

Autor/Autora

Gemma Lienas

Escriptora @gemmalienas

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top