De balanços, relats i l’any electoral a Barcelona Revisat per Revista Treball a . Dimarts passat al ple de l’Ajuntament de Barcelona es va viure una sessió d’aquelles que no li fan cap favor a la política. Partits a les antípodes votant junts Dimarts passat al ple de l’Ajuntament de Barcelona es va viure una sessió d’aquelles que no li fan cap favor a la política. Partits a les antípodes votant junts Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » De balanços, relats i l’any electoral a Barcelona

De balanços, relats i l’any electoral a Barcelona

De balanços, relats i l’any electoral a Barcelona

Dimarts passat al ple de l’Ajuntament de Barcelona es va viure una sessió d’aquelles que no li fan cap favor a la política. Partits a les antípodes votant junts, acusacions mútues, canvis de posicionament de darrera hora amb raons poc confessables, i tones de partidisme que acaba pagant la ciutadania, que majoritàriament vol el tramvia i municipalitzar l’aigua i que, bàsicament, no entén res.

En realitat el govern municipal de Barcelona ha viscut, fins ara, una oposició de baixa intensitat. A això han contribuït diversos factors: una oposició molt fragmentada, mancada de lideratges clars, i uns mitjans de comunicació i poders fàctics conservadors més preocupats per la deriva nacional dels “seus” (CDC-PDECat) que per atacar Colau.

Això està canviant. S’apropen les eleccions i la oposició s’està posant en “modus tripartit”. A això també han contribuït errors propis, com la ruptura amb el PSC, que ha deixat al govern municipal feble i amb tot d’adversaris bel·ligerants en el moment més complicat. Els mateixos que lamentaven que no es trenqués el pacte amb el PSC pel 155 el mantenen a altres ciutats i, a sobre, avui lamenten la incapacitat de Colau per pactar i negociar.

Tanmateix el govern municipal té fonaments per a l’èxit en aquesta batalla. Això sí, cal que els sàpiga explotar. Per començar compta amb un bon balanç, contracorrent i contra el pronòstic d’alguns. Com li passa sovint a les dones, o potser per ser un govern amb majoria de dones,  sembla que calia començar per demostrar que sabien governar (ja no només que poden fer-ho). I ho han fet sobradament: el Mobile bat records any rere any, el deute públic és mínim, l’atur està a la baixa i els serveis públics a l’alça. No en va la valoració de la gestió que fa la ciutadania és positiva.

La dreta amb això acostuma a tenir-ne prou: voteu-me perquè l’economia va bé. És coherent amb el seu mateix relat d’una intervenció pública limitada. Per a l’esquerra és condició necessària, però no suficient. L’esquerra vol transformar, per tant no n’hi ha prou amb què tot vagi bé, ha d’anar diferent. Necessita una acció, i també un relat, que ressituï els marcs del debat i posi en valor el què es fa i per a què es fa.

Un bon balanç de govern no implica uns bons resultats electorals de la mateixa manera que un balanç força mediocre no implica necessàriament càstig. L’acció sense relat no convenç (com va evidenciar el tripartit), i el relat sense acció és un engany (com evidencia el processisme).

I aquest govern té elements per un relat solvent, coherent i amb potencial mobilitzador electoral: la història d’una ciutat assetjada per la crisi, per les retallades i que es venia a trossos als especuladors, constructores, hotelers, i a la mateixa Generalitat, a qui se li pagaven les factures; una ciutat en bona mesura segrestada per interessos aliens a la seva gent, en la que una persona del poble amb gent del poble decideix plantar cara; posa les persones en el centre, i el centre de les prioritats en els barris, i passar dels diners al poder, al poder de la gent: de la Marina de luxe al Pla de Barris; de la barra llibre hotelera al PEUAT; de la privatització a la municipalització d’Escoles Bressol o la creació d’un operador energètic públic. I de les retallades a la recuperació de drets i serveis (ajuts per infant a càrrec, ampliació Radars, habitatge públic…). La recuperació de la ciutat per a la gent. Barcelona és una ciutat, no un negoci.

Un relat com aquest, o similar, ha de ser identificable, i ha de ressonar en cada aparició pública, com una música de fons permanent. El balanç és excel·lent però la sensació és que no s’explota gaire, especialment la part social, d’urbanisme i sostenibilitat, segurament on és més brillant i on més pressupost s’ha dedicat. A les entrevistes no s’hi va només (ni principalment!) a respondre a les preguntes del periodista, s’hi va a col·locar el teu missatge, a “hablar de tu libro”. I és imprescindible que el relat destaqui especialment l’avenç social i sostenible, combinat amb l’èxit de gestió, i la projecció de futur. Un exemple: el dilluns, dia abans de la fotografia de la soledat al plenari de Barcelona, es presentava l’Estratègia d’inclusió i reducció de les desigualtats socials, una fotografia amb 700 entitats! Per presumir! Malauradament la notícia va quedar ràpidament tapada l’endemà i no va aparèixer a les entrevistes i tertúlies.

En una formació en bona mesura nova (i postmoderna) es pot tenir la temptació de presumir només del que sembla més trencador (multiconsulta, dades obertes, moneda local…). O deixar-se provocar per les batalles culturals. Són importants, però han de ser molt seleccionades. I sobretot cal no oblidar que la majoria de les classes populars allò que els interessa és la política de benestar de sempre (de sempre, però poc desenvolupada): una nova escola, un ajut, un nou parc… Prioritzar aquesta acció és també innovador.

En aquest sentit no és moment de caure en la inseguretat de les pròpies accions: amb la superilla, els carril bici, o la tarifació social de les escoles bressol, per exemple, pot haver-hi la temptació d’agafar un baix perfil, potser perquè es dubta del seu encert o es tem la crítica que puguin generar. Sovint aquest és el primer triomf de la oposició: impedir-te presumir de les teves pròpies accions. El problema és que es converteixen en una promesa autocomplerta: si tu no presumeixes dones credibilitat a la desconfiança fins al punt de que acabes deixant que una medalla es converteixi en una derrota. Si evidencies la més mínima ombra de dubte en la teva obra de govern, oloraran la sang i mossegaran encara més fort.

Millor fer-ne bandera, perquè se’n parlarà encara que no vulguis. I perquè s’ho val: pels qui lamenten la manca de grans esdeveniments… quantes viles olímpiques ocuparien totes les noves Escoles, Escoles Bressol i Instituts iniciats? El mandat acabarà també amb 300 km de carril bici, sis vegades més que els km que fan les rondes de dalt i litoral sumades. I té més vida un metre quadrat de la superilla que tota l’esplanada d’aquell super Fòrum de les cultures que ningú recorda.

Tanmateix sabem que fer molt i més que mai no vol dir que els resultats siguin els desitjats. La capacitat d’incidència d’una ciutat, per potent que sigui, és limitada, més en un món globalitzat, de política empresonada i capital lliure, i quan es parteix de ben poc i en solitari.

El govern municipal pot presumir d’haver fet tot el possible, i exigir la seva part als altres. L’Ajuntament destina quatre vegades més que la Generalitat a afavorir l’accés a l’habitatge. Aquest és un altre puntal clau, assenyalar les responsabilitats alienes. La millor defensa és un bon atac.

I en la credibilitat d’aquesta afirmació compta amb un darrer actiu essencial: l’alcaldessa. Com amb Maragall avui el govern municipal, a diferència o a molta distància dels altres, té lideratge clar i fort, i amb un mite potentíssim i molt proper en el temps, que en política són molt valuosos: la seva lluita al capdavant de la PAH en plena crisi. L’Ada té una bona valoració i desperta respecte i admiració pel seu passat de lluita social, que és coherent i contribueix a sostenir al relat. Pocs polítics poden dir el mateix. I compta amb una credibilitat en matèries clau que pocs li poden discutir, i que generen una autoritas que té més força que mil dades: qui farà més que Ada Colau per l’habitatge, pel benestar, pels drets socials? Si no és l’Ada, qui? Qui pot discutir el seu compromís? Això sí, cal enfocar i enfilar bé aquest relat i posar-lo en valor.

Tot plegat, no ho oblidem, en un context on ha regnat la irresponsabilitat. En un oceà de despropòsits a tots els nivells institucionals com els viscuts els darrers anys, Barcelona emergeix com a ciutat solvent, atractiva, de referència internacional. I digna, dempeus, que lluita fermament pel seu dret al benestar. Vist el panorama a la Generalitat i a l’Estat, Barcelona és el darrer bastió capital de la preocupació social de la ciutadania.

Per suposat la principal amenaça de les perspectives electorals és el monotema. Hi ha qui vol convertir Barcelona en una peça més dels seus tripijocs partidistes, utilitzant l’excusa del debat nacional. Segons ells, Barcelona no té interès per ella mateixa, sinó nomes com una peça més de l’estratègia de la dreta nacionalista.

Barcelona ha de ser referent nacional i internacional de progrés social. La prova de que Barcelona ja és una ciutat “capital” és que comparteix problemes i reptes amb les més grans del món. Allò que ens uneix amb NYC o Londres són problemes com l’habitatge, la regulació del turisme, la gentrificació…

Per això cal mantenir-se ferm en parlar d’accions i models de ciutat. A Barcelona, i al seu govern, li anirà bé sempre que es parli de Barcelona, els seus problemes, els seus projectes, les seves esperances i somnis.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Co-director de Treball

Articles publicats : 17

Deixa el teu comentari

Scroll to top