Davant la crisi, desaburgesem la nostra visió del teatre Revisat per Revista Treball a . Les retallades i l’IVA han afectat greument el teatre. Però, tenia el sector uns fonaments prou sòlids per aguantar aquest terratrèmol? Davant d’això, multitud Les retallades i l’IVA han afectat greument el teatre. Però, tenia el sector uns fonaments prou sòlids per aguantar aquest terratrèmol? Davant d’això, multitud Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Davant la crisi, desaburgesem la nostra visió del teatre

Davant la crisi, desaburgesem la nostra visió del teatre

Davant la crisi, desaburgesem la nostra visió del teatre

Les retallades i l’IVA han afectat greument el teatre. Però, tenia el sector uns fonaments prou sòlids per aguantar aquest terratrèmol? Davant d’això, multitud de companyies petites i diverses sales estan removent el subsòl del teatre català.

Fa uns mesos, el diari El País publicava una crònica amb un titular prou explícit: “El sector del teatre es dessagna pel devastador augment de l’IVA”. L’augment al 21% de l’IVA cultural havia suposat, en tan sols 4 mesos, una disminució del 31% del públic teatral i una disminució neta de la recaptació del 33%. Les xifres, mesos després, no només no milloren, sinó que empitjoren, sense que es vegi cap llum a l’horitzó. Per descomptat, aquesta caiguda lliure del sector cultural té conseqüències immediates (tancament de sales, disminució de llocs de treball, etc.) i conseqüències a mig-llarg termini que, tot i ser intangibles, segurament són les més preocupants. Ningú no sap ben bé (el drama de les coses que no es poden quantificar econòmicament) què pot suposar per a un país com a pèrdua “intel·lectual” la situació que està suportant el teatre (i el cinema, i la música, i la literatura, i…).

Emilio Gutiérrez Cava, amb orgull, perseverança i (potser) excés d’optimisme, assegurava que “cap govern i cap nació no acabaran amb el teatre”. Segurament, té raó. Són massa segles d’història per a què s’acabi amb aquesta branca de l’art. Però, en tot cas, no serà perquè no s’hi esforcin sinó, més aviat, per la capacitat de resistència d’un sector acostumat a sobreviure a situacions (polítiques i econòmiques) adverses.

Malgrat tot, seria curt de mires atribuir la situació del teatre exclusivament a l’apujada de l’IVA cultural i a la crisi econòmica. Aquests dos fets són els que han provocat que el vaixell corri el risc d’enfonsament immediat. Però potser ens hem de preguntar si el sector tenia uns fonaments prou sòlids prèviament com per aguantar aquest terratrèmol. Segurament, no. I segurament, aquí la responsabilitat és compartida.

La política dels grans esdeveniments que tant ha protagonitzat el nostre país (Jocs Olímpics, Fòrum 2004, Jocs Olímpics d’Hivern, etc.), ha tingut la seva còpia mimètica en la cultura catalana i, en concret, en el teatre. Des d’un punt de vista racional i racionalitzador, ¿té sentit que Catalunya tingui un teatre nacional de dimensions mastodòntiques com té? Corre un rumor, que com a rumor se li ha de fer el cas que se li ha de fer, però al qual se li pot aplicar allò de se non è vero, è ben trovato: diuen que netejar la vidriera del TNC té un cost superior al manteniment de tots els teatres petits de Catalunya. Als despropòsits de dimensions, s’hi ha d’afegir que el funcionament d’aquest tipus d’institucions (no només el TNC, sinó altres que tenen fórmules públic-privades) no s’han caracteritzat precisament per ser massa transparents. Més aviat al contrari. I aquí crec que l’esquerra política ha de fer autocrítica, perquè segurament no ha sabut donar, dintre dels seus programes, i dintre de les seves accions polítiques, l’espai que mereixia aquesta realitat.

Ningú no sap ben bé què pot suposar per a un país com a pèrdua “intel·lectual” la situació que està suportant el teatre (i el cinema, i la música, i la literatura, i…).

Un altre factor que incideix en la situació de la cultura actual és la degradació del propi sentit de la cultura per part dels diversos governs, aquí sí, amb predomini dels governs conservadors. El debat, en aparença simplement terminològic, sobre si hem de parlar de cultura o d’entreteniment, no és gratuït. Shakespeare, Beckett, Pinter, Valle Inclán. Entreteniment? En un moment de retallades generalitzades, la degradació del terme “cultura” (precedida, com és habitual, pels globus sonda mediàtics que introdueixen aquest tipus de debats terminològics), justifica una tisorada general cap a la cultura. I l’argument és senzill: millor que mori un teatre que no pas un hospital (que morirà igualment, per cert).

Paral·lelament a això, s’ha produït un cert aburgesament del públic teatral, el qual tinc la sensació que, en general, sociològicament se situa més a l’esquerra que no pas a la dreta. S’han acabat els temps de risc per part de l’espectador que, molts cops, prefereix pagar més i anar als teatres grans, els teatres “de sempre”, abans que explorar el que li ofereix el món dels petits teatres, que, per cert, malgrat ser cada cop més pobre econòmicament és cada cop més ric en oferta (qualitativa i quantitativa).

Sigui com sigui, el sector tampoc no pot defugir la seva quota de responsabilitat. Si la cultura, i el teatre en concret, ha arribat a aquesta situació, el sector està obligat a fer una reflexió profunda sobre el perquè de tot plegat i sobre quines sortides hi ha a aquesta situació.

En aquest sentit, cal dir que s’estan produint exemples, fórmules imaginatives (de les quals les grans institucions teatrals, per cert, no en solen participar) que estan permetent un cert grau de supervivència. En aquesta direcció van experiències com la taquilla inversa (fer pagar l’espectador un cop vist l’espectacle en funció del que vol/pot pagar), el micromecenatge de projectes culturals a través de la xarxa o altres iniciatives, com la del teatre de Bescanó que, per sortejar l’IVA, ven pastanagues en comptes d’entrades. Però no hem de perdre de vista que tot això són solucions conjunturals davant d’una crisi estructural. Són pedaços per agençar un pantaló que, a hores d’ara, té forats per tot arreu.

Per no caure en el pessimisme, cal destacar que al nostre país s’està produint un procés com el que es va viure a l’Argentina en temps del “corralito”. La crisi econòmica va fer créixer un teatre des de les entranyes, un teatre petit, compromès, actiu, viu, inconformista, resistent. Si el teatre argentí és una referència mundial, ho és, en part, pel moviment que es va generar en aquells moments. Ara a Catalunya i, especialment, a Barcelona, s’està vivint un procés que podria ser equiparable. Han sorgit multitud de companyies petites i diverses sales, algunes d’elles minúscules, que estan removent el subsòl del teatre català. I, a més, ho estan fent combinant fórmules d’expressió, generant una barreja de teatre compromès però que, alhora, no té por de tenir certes dosis de comercialitat que l’acostin al màxim de públic possible. Potser el que cal és desaburgesar el públic, començant pel sociològicament d’esquerres, i trobar les fórmules necessàries per a aconseguir que sigui tant o més atractiu anar a una sala petita del Raval, del Poble Nou o de Sants, que anar als teatres de consum massiu habitual.

Algunes sales de teatre de Barcelona de petit-mitjà format:
Sala Beckett. Carrer Ca l’Alegre de Dalt 55. Gràcia. www.salabeckett.cat
La Seca-Espai Brossa. Carrer dels Flassaders, 40. Ciutat Vella. www.laseca.cat
Tantarantana Teatre. Carrer de les Flors, 22. El Raval. www.tantarantana.com

Alguns dels nous espais de creació teatral:
Sala Flyhard. Carrer Alpens, 3. Sants. www.flyhard.org (foto)
Minitea3. Carrer Robador, 22. El Raval. www.minitea3.com
Fundació Palo Alto. Carrer Pellaires, 30. Poble Nou.
Nau Ivanow. Carrer Hondures, 28. La Sagrera. www.nauivanow.com
Àtic 22. Carrer de les flors, 22. El Raval. www.atic22.blogspot.com

Autor/Autora

Roger M. Puig

Director de teatre

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top