Cristians en el partit, comunistes en l’Església Revisat per Revista Treball a . Fa 40 anys vaig conèixer l’Alfonso Comín, que acabava de publicar un dels seus llibres més importants: Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia, quan Fa 40 anys vaig conèixer l’Alfonso Comín, que acabava de publicar un dels seus llibres més importants: Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia, quan Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Cristians en el partit, comunistes en l’Església

Cristians en el partit, comunistes en l’Església

Cristians en el partit, comunistes en l’Església

Fa 40 anys vaig conèixer l’Alfonso Comín, que acabava de publicar un dels seus llibres més importants: Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia, quan vaig començar a traduir articles per a l’Editorial Laia. La seva aportació teòrica  i el treball quotidià amb el Juan Artacho a Esplugues em van ajudar a entendre el paper dels cristians i a superar els prejudicis anticlericals de la meva formació familiar i política.

Editorial Laia havia estat fundada l’any 72 com a continuadora de l’Editorial Estela (1958), clausurada per les autoritats franquistes el 1971. Alfonso Comín i Josep Verdura van dirigir l’editorial, i un dels mecenes era Josep Maria Vilaseca i Marcet, que també havia impulsat, amb Josep Benet, la mítica Edicions Catalanes de París quan a Catalunya era impossible publicar determinats llibres. De mica en mica, la censura es va anar suavitzant i ja va ser possible de publicar-los a l’interior, i Editorial Laia va jugar un paper molt important en la divulgació del pensament progressista.

Taula de canvi va ser una revista teòrica, cultural i política, fundada i dirigida per Alfonso Comín el 1976. La publicació va arribar a la fi amb el número extra el 1981, un any després de la mort del seu fundador. La idea va començar a gestar-se el 1974, però no va poder publicar-se fins després de la mort del dictador. Neix com a portaveu del partit Bandera Roja, però amb la integració d’aquest en el PSUC, la revista s’obre a totes les sensibilitats del partit i a altres sensibilitats d’esquerres. Això va permetre la creació d’un espai ideològic propi, i malgrat la seva curta durada, va tenir un impacte important. No va poder superar el canvi de la situació política i, sobretot, la mort de l’Alfonso, el 23 de juliol de 1980.

Cristianos en el partido, socialistas en la Iglesia  va ser publicat per Editorial Laia (la revista Taula de canvi va publicar en català la primera part del llibre). Avui en dia està perfectament assumit per les diferents esquerres que fe i comprimís social són totalment compatibles, i no podem negar que les aportacions de l’Alfonso tenen molt a veure amb aquesta normalització. Més complexa és la situació de l’Església, que ha patit una involució amb els dos papes anteriors.

Però l’any 77 van passar moltes més coses: legalització del PCE el 9 d’abril (Dissabte Sant), en una hàbil maniobra d’Adolfo Suárez que va sortejar l’oposició dels militars, conscient que la legalització  dels comunistes era la prova del cotó de la naixent democràcia espanyola. Personatge hàbil com era, en canvi, va imposar un sistema electoral que va minimitzar la presència al Parlament espanyol dels comunistes. El 3 de maig es va legalitzar el PSUC, amb el temps just per poder participar en les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny.

De la campanya electoral vull destacar, a més de la il·lusió amb què la gent la va viure, el míting de la Ciutadella del 31 de maig. La revista Treball deia a la portada: “220.000 raons per votar PSUC”, fent referència a les persones assistents. En les eleccions vam doblar aquesta xifra, i van ser més de 550.000 vots els que vam treure a Catalunya, fet que ens va convertir en la segona força política després dels socialistes.

Van intervenir-hi Santiago Carrillo, Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez, Josep Lluís López Bulla i Alfonso Comín. L’Alfonso va centrar el seu discurs en la cultura i la qüestió cristiana, tot destacant que l’important paper del PSUC en la resistència “permet caracteritzar la cultura catalana com una cultura d’alliberament nacional”, fet que demostra “el fracàs de la dictadura per destruir la identitat nacional i les aspiracions democràtiques de Catalunya”, i que s’han obert “unes possibilitats immenses per a l’afirmació d’una nova cultura nacional catalana vinculada a la millor tradició progressista, popular i pluralista del nostre poble”.

Més endavant va destacar que tant el PSUC com el PCE han desenvolupat una de les polítiques més avançades respecte a la qüestió cristiana. “Hem recuperat l’autèntic caràcter laic del partit, obrint-nos a la qüestió del marxisme i el cristianisme. La dreta ja no monopolitza la fe. Per això, enfront de qui encara vol condicionar el vot lliure del cristià amb arcaiques i velles argumentacions, reivindiquem una vegada més la licitud del vot comunista per als cristians”.

L’Alfonso explica la seva trajectòria personal com a part de la vida col·lectiva d’un grup de cristians d’esquerres que “sense abandonar la fe, vivint-la dia a dia apassionadament, ens vam convertir en trànsfugues de la nostra herència conservadora, del nostre medi social, del projecte mateix que ens havia preparat una societat els objectius de la qual, respecte al nostre futur, semblaven perfectament determinats”.

El llibre comença destacant el paper emancipador tant del Manifest Comunista com de l’Evangeli, i el paper dels cristians marxistes que s’enfronten tant al dogmatisme de l’Església com al del partit. L’ateisme és el gran obstacle per a un diàleg profitós, i tant el partit com l’Església han d’abandonar determinats dogmes que impossibiliten el diàleg. Per part dels comunistes, s’ha d’abandonar la idea de l’ateisme de l’Estat i les concepcions simplistes del fenomen religiós, i acceptar que la reflexió cristiana sobre el valor de l’individu humà com a tal suposa un enriquiment del pensament marxista.

L’Església ha de deixar de banda un anticomunisme visceral portat a nivell de croada, deixar de considerar la “propietat privada” com pròpia del dret natural i fer autocrítica de la seva connivència amb el feixisme i la seva submissió per interès als poders establerts. El Concili Vaticà II (1962-1965) va suposar un pas molt important en la renovació de l’Església i la seva reconciliació amb el món modern, acceptant l’autonomia de les realitats temporals i elaborant una nova antropologia coherent amb els descobriments científics.

Dos elements permeten avançar en el diàleg: la desestalinització dels partits comunistes i el Concili Vaticà II. Però no hi ha dubte que l’experiència dels moviments d’alliberació d’Amèrica llatina, que fonen en el seu si tradicions molt diverses, ajudarà a abandonar els prejudicis antireligiosos  de l’esquerra. També va ajudar al desglaç el fet que, especialment a Catalunya i Euskadi, una bona part dels fidels i del clergat es van mantenir fidels a la República i van participar en la mobilització contra la dictadura. Juguen també un paper destacat l’aparició de parròquies obreres a Catalunya i Espanya, pel seu compromís social i polític.

Com hem vist, la lluita contra la dictadura canvia la percepció dels comunistes sobre l’Església, i  l’arribada a Europa de Cristians pel Socialisme (havien nascut el 1971 a Xile per donar suport a les transformacions socials del Govern d’Unitat Popular) suposa la mobilització del molts cristians  en la lluita social. La política de reconciliació nacional que aproven el PCE i el PSUC l’any 1956 ja defensa el paper pacificador de l’Església, i en els anys posteriors els dos partits van continuar apostant per una relació de respecte.  Un exemple és l’interès amb què van seguir el Concili Vaticà II intel·lectuals comunistes com Manuel Azcárate.

Vull destacar, finalment, que l’Alfonso pensa que les arrels profundes de la reconciliació entre marxisme i fe no s’han de basar en el debat filosòfic, sinó que sobretot s’han de fonamentar en la fusió de les lluites comunes que cristians i comunistes porten a terme en el si de la societat.

Tot i els grans canvis que s’han produït en aquests 40 anys, les aportacions del pensament de l’Alfonso i de Cristians pel Socialisme continuen sent extraordinàriament valuoses. L’esquerra ha superat definitivament el vell anticlericalisme, i l’Església comença a superar l’immobilisme dels últims papes i aposta amb l’actual pontífex, entre d’altres canvis significatius, per la centralitat de l’ecologisme en el món actual.

Autor/Autora

Santi Campo

Professor d’institut i membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top