Covid-19: l’última empenta cap al col·lapse democràtic? Revisat per Revista Treball a . "Jo m'enfronto amb decisió als fenomens que no comprenc, i no els tracto amb reverència. Sóc millor que ells. L'home s'ha de reconèixer com a superior als lleon "Jo m'enfronto amb decisió als fenomens que no comprenc, i no els tracto amb reverència. Sóc millor que ells. L'home s'ha de reconèixer com a superior als lleon Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Covid-19: l’última empenta cap al col·lapse democràtic?

Covid-19: l’última empenta cap al col·lapse democràtic?

Covid-19: l’última empenta cap al col·lapse democràtic?

“Jo m’enfronto amb decisió als fenomens que no comprenc, i no els tracto amb reverència. Sóc millor que ells. L’home s’ha de reconèixer com a superior als lleons, els tigres, els estels, superior a totes les coses de la natura, fins i tot superior a les coses que no entenem i que ens semblen un miracle. D’una altra manera no som homes, sinó ratolins, espantats per tot”.

Aquestes paraules, que Txèkhov posa en boca del pintor amateur Piotr Petróvich en un dels seus brillants contes, ‘Casa amb Mezzanina, ens il·lustren tant sobre la il·lusió infantil que no reconeix els límits com sobre la despreocupada confiança en la capacitat de l’ésser humà per regnar i posar la natura als seus peus. L’ésser humà com a eix sobre el qual gravita el món, i l’home com a ésser superior, capaç de mantenir-ho tot sota control. Dues idees que han impulsat segles de progrés però que també han construït una societat arrogant, cada vegada més embriagada d’un càlid sentiment de superioritat.

Una arrogància i una superioritat que fan incomprensible la pandèmia que patim. No és que no entenguem la situació, fins i tot som capaços de comprendre què és un virus, com es propaga i quines són les seves principals característiques. Però no tolerem la nostra incapacitat per a resoldre el problema de manera ràpida i eficient. Seguim -com ens suggereix Piotr Petróvich- considerant-nos superiors a allò que s’escapa de la nostra comprensió i, per tant, no assumim les nostres limitacions davant de situacions que ens desborden.

En realitat, la pandèmia no ha estat més que la gota que ha fet vessar el got. Ja fa temps que ens sentim desbordats, d’aquí la permanent indignació i l’obstinat enuig en què vivim instal·lats. El món -recordant la metàfora baumaniana- se’ns s’escorre entre els dits i la nostra força d’abans no ens permet ja contenir la seva fluïdesa. En aquest context, la pandèmia no només ha confirmat les nostres sospites, sinó que no ens deixa mirar cap a un altre costat. Ens ha col·locat davant el mirall dels nostres límits i ens ha recordat que ens assemblem més als ratolins que als Déus, que som vulnerables i mortals.

Aquestes últimes setmanes hem parlat molt sobre el redescobriment de la nostra vulnerabilitat i, arran d’això, hem debatut sobre les nostres expectatives de futur. Estem aprenent que depenem els uns dels altres i que, per tant, hem de desenvolupar formes col·laboratives de convivència i govern? O, en canvi, hem constatat que necessitem més autoritat per imposar solucions tècnicament indiscutibles i, d’aquesta manera, tallar comportaments que, sota la coartada de la llibertat individual, redueixen els nostres nivells de seguretat? Uns interrogants que apunten al funcionament de les nostres societats i, més concretament, a les formes més o menys democràtiques de governar-les.

En els seus orígens, la idea democràtica suposava reconèixer la capacitat humana per solucionar els problemes humans. Ja no s’invocava els Déus sinó al logos, és a dir, a la raó humana. No necessitem reverenciar res ni a ningú, ja que nosaltres mateixos podem gestionar el nostre present i construir el nostre futur. No obstant això, els propis creadors d’aquesta revolució humanista eren conscients dels límits que comportava traslladar la resolució dels problemes dels Déus als éssers humans. Mentre els primers ho podien tot, els segons eren imperfectes, limitats i contradictoris. La tragèdia grega, com a gènere literari, amb Antígona al capdavant, es nodreix d’aquestes contraccions. La democràcia naixia, doncs, com una forma imperfecta de governar-nos. La seva potència humanista era també la seva fragilitat, com bé van comprendre els savis grecs de l’antiguitat. I com hem oblidat durant dos segles de supèrbia il·lustrada.

L’actual pandèmia no només ens posa davant el mirall de la nostra vulnerabilitat sinó que, més important, ens recorda allò que ja sabien els antics: que la democràcia és imperfecta perquè és una creació humana, que és vulnerable i delicada; d’una fragilitat molt semblant a la que no ens agrada reconèixer en nosaltres mateixos. Hem construït una democràcia arrogant, pensant que era l’eina al servei de la nostra voluntat sense límits. Una democràcia, per tant, infantil en la seva incapacitat per posar fre als nostres impulsos i superba en la seva incapacitat per reconèixer-la fràgil i imperfecta. Així doncs, de la mateixa manera que no sortirem enfortits d’aquesta crisi pensant, com suggereix Piotr Petróvich, que som millors que les estrelles, la nostra democràcia tampoc sortirà enfortida si la pretenem infal·lible i deïficada.

Però sembla que així, infal·lible i deïficada, és com la pretenem. Ni tan sols estem esperant a superar la pandèmia per passar comptes i condemnar els errors intolerables de les nostres institucions i els nostres representants. No entenem -i molt menys tolerem- que nosaltres, humans totpoderosos, instem al fet que se solucioni la pandèmia i que aquesta segueixi sense resoldre’s. No entenem -i molt menys tolerem- que les nostres decisions democràtiques siguin discutibles i controvertides. No entenem -i molt menys tolerem- que la democràcia cometi errors i, en definitiva, es mostri vulnerable davant de situacions que la sobrepassin. No entenem -i molt menys tolerem- que la democràcia sigui el govern dels ratolins i no el d’uns homes que es creuen Déus.

Per a molts, passar comptes a la democràcia i mostrar-se intolerable amb els seus límits és el camí per millorar-la. No ho comparteixo. La democràcia és vulnerable i limitada perquè és el govern d’uns homes vulnerables i limitats. I no reconèixer-ho no la millora sinó que la destrueix, la converteix en allò impossible. No puc evitar recordar l’extraordinari llibre de Jared Diamond ‘Col·lapse, on l’autor ens mostra com una societat pereix quan entra en un bucle en el que sap allò que la porta al col·lapse però no pot parar de fer-ho. Les comunitats de l’illa de Pasqua van sucumbir com a resultat de la desforestació, però no podien parar de tallar arbres per oferir-los als Déus que havien d’evitar-la. La gran pedra havia començat a rodar pel pendent i, per tant, era ja imparable. El mateix ens passa amb la nostra democràcia, l’estem sacrificant a l’altar de la nostra arrogància humana. Exigint-li solucions divines estem oblidant la seva naturalesa humana i, potser, tant de bo m’equivoqui, estem llançant-la pel pendent que inevitablement la portarà al col·lapse.

 

 

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Girona

Articles publicats : 29

Deixa el teu comentari

Scroll to top