Cosobiranies: l’avenç democràtic que necessiten la Unió Europea i els seus estats Revisat per Revista Treball a . La situació d’excepcionalitat democràtica en què es va haver de realitzar el debat de TV3 sobre les properes eleccions europees, amb candidats a la presó i a l’ La situació d’excepcionalitat democràtica en què es va haver de realitzar el debat de TV3 sobre les properes eleccions europees, amb candidats a la presó i a l’ Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Cosobiranies: l’avenç democràtic que necessiten la Unió Europea i els seus estats

Cosobiranies: l’avenç democràtic que necessiten la Unió Europea i els seus estats

Cosobiranies: l’avenç democràtic que necessiten la Unió Europea i els seus estats

La situació d’excepcionalitat democràtica en què es va haver de realitzar el debat de TV3 sobre les properes eleccions europees, amb candidats a la presó i a l’exili, va dificultar un cop més que es pogués parlar més obertament, i a fons, de les causes profundes i les veritables solucions del descrèdit de la política als estats europeus i a la pròpia Unió Europea. Però cal fer un esforç per entrar en aquest debat, entre altres raons perquè també en forma part el conflicte polític que estem vivint a Catalunya i Espanya.

La Unió Europea porta molt temps encallada en una configuració institucional que és tan anòmala des d’un punt de vista democràtic com funcional a les polítiques neoliberals. Aquestes polítiques han estat titllades d’austeritat, però són en realitat una cosa ben diferent: la retallada dels drets i prestacions socials d’un Estat del Benestar, creat amb la victòria contra el nazisme i els feixismes, al que ara es pretén declarar en ruïna, acompanyada d’unes desregulacions del mercat laboral i una creixent regressió fiscal que estan augmentat arreu les desigualtats. Aquestes polítiques econòmiques, que ajusten el cinturó de la gent treballadora en benefici d’una immensa minoria de rics i grans poders financers, han estat impedint o limitant fins ara l’avenç en totes les altres dimensions de la integració europea. Des de l’harmonització fiscal i la desaparició dels paradisos fiscals, o l’avenç en la llunyana promesa d’un pilar social europeu amb un salari mínim comú, fins a una política de transició ambiental i energètica ambicioses que facin front de veritat a l’emergència climàtica. La camisa de força neoliberal dels Estats ha paralitzat l’avenç democràtic de tota la Unió Europea, convertint-la en una fortalesa que rebutja acollir refugiats mentre els deixa morir ofegats al Mediterrani, o de fred i desesperació en uns camps de la vergonya.

Aquestes polítiques han estat dissenyades i aplicades per la gran coalició entre el Partit Popular Europeu i el Partit Socialista Europeu, amb la col·laboració dels altres grups liberals i conservadors. I han estat imposades a prop de 500 milions de persones de 28 estats amb un tripijoc políticament molt pervers: les decisions les prenen els governs d’aquests estats reunits en una Comissió Europea que substitueix l’absència d’un govern federal sorgit del Parlament Europeu escollit per la ciutadania. Però després cada govern es presenta davant les seves poblacions, a les que imposen retallades de drets socials, llibertats, i horitzons de canvi amb l’argument que no hi ha un altre camí perquè així ho ha decidit Europa. Aquest tripijoc neoliberal és el veritable origen tan del creixent descrèdit de la Unió Europea com de la crisi de la política a tots i cada un dels estats que en formem part. La crisi que vivim a Catalunya i Espanya no són una excepció.

Davant el profund malestar que generen aquetes polítiques neoliberals els estats recorren cada cop més a l’activació del nacionalisme d’estat. El vell patrioterisme de sempre que cerca projectar els malestars interiors cap un enemic exterior, reforçant en molts casos la imposició d’una identitat nacional uniforme al pluralisme d’identitats que romanen entre les seves pròpies poblacions. La recentralització espanyolista impulsada pels governs del PP de José Maria Aznar i Mariano Rajoy, també aquí com a la Unió Europea amb el lamentable concurs del partit socialista, ha estat el detonant que ha fet passar l’independentisme català del 12 al 48% a les preferències de vot a Catalunya.

Val la pena llegir des d’aquest angle el decurs del debat a TV3 dels candidats a les properes eleccions europees. Deixant de banda el to barroer del segon i versallesc del primer, Esteban González Pons pel PP i Jordi Cañas per Ciutadans van deixar ben clara la seva doble adhesió a un nacionalisme d’estat que imposa les seva unicitat identitària negant la sobirania de les altres nacions que formen part d’aquest estat espanyol, i a una Unió Europea on aquests mateixos estats segueixen impedint que el vot de la ciutadania pugui arribar a construir una veritable democràcia europea, amb un govern sorgit del Parlament Europeu i controlat per aquest. Fins aquí, res de nou que no sabéssim d’antuvi. La retirada del debat d’Aleix Sarri en protesta per la prohibició de la Junta Electoral Central a la intervenció de Carles Puigdemont va impedir als telespectadors saber com pretén Junts per Catalunya fer compatibles la seva total adhesió al programa neoliberal de la Unió Europea amb la seva reclamació d’independència per Catalunya. Potser simplement afegint-hi un nou estat més favorable a les retallades i contrari a l’avenç de la democratització a escala europea? Junts per Catalunya gesticula molt, però cada cop resulta més difícil saber qui són i on ens volen portar.

En nom del PSC, Javi López va defensar la necessitat d’un avenç de la Unió Europea cap el federalisme, i va reclamar el vot per fer avançar polítiques socials i ambientals, però sense qüestionar les polítiques econòmiques vigents que ho impedeixen. Aquest plantejament resulta doblement contradictori amb la política de gran coalició entre el Partit Socialista i el Partit Popular Europeu, i amb la negativa dins l’estat espanyol a anar més enllà d’una constitució i unes autonomies que limiten la sobirania a la condició d’espanyol, i la neguen per a totes les altres identitats nacionals que convivim dins aquest estat plurinacional. Tan de bo fos veritat que Javi López, i tot el PSC, canviessin d’actitud i es plantegessin seriosament construir noves majories per fer avançar solucions federalistes tan a dins l’estat espanyol com al conjunt de la Unió Europea. Perquè sense aquests avenços en democratització no serà possible desenvolupar a tot arreu, des de l’àmbit municipal fins a l’europeu, polítiques valentes que facin front a l‘emergència social, habitacional, climàtica, feminista, i dels refugiats.

En nom d’Esquerra Republicana, Jordi Solé també va defensar una Unió Europea federal. Però a dia d’avui aquesta força política ha renunciat a plantejar aquesta mateixa solució com una possibilitat d’avenç cap a un estat espanyol federal, que reconegui la seva pròpia plurinacionalitat amb certs elements de bilateralitat o confederalitat. Això marca una interessant diferència amb Bildu, el socis amb qui concorren plegats a les eleccions europees. Sense renunciar al seu objectiu màxim d’assolir la independència d’Euskadi, Bildu planteja clarament com a primer objectiu el d’assolir a l’estat espanyol el que el seu programa anomena «una estructura material o formalment (con)federal, de caràcter plurinacional, que reconegui el dret a decidir de les diferents nacions (con)federades». Seria un canvi molt interessant i positiu que Esquerra Republicana recuperés la seva pròpia tradició històrica federal, i es plantegés seriosament construir aliances dins i fora de Catalunya per treballar en aquesta direcció.

L’únic candidat al debat de TV3 que defensa al seu programa un avenç federal a tot arreu, tan per a la Unió Europea com a l’estat espanyol, és Ernest Urtasun d’En Comú Podem. La llista confederal d’Unidas Podemos proposa fer avançar la democratització a tots els àmbits i escales amb un federalisme basat en compartir sobiranies, des de l’acceptació i el reconeixement mutu de les identitats plurals de cadascú, sense imposicions d’unicitats uniformes que neguin la plurinacionalitat dels altres. És una llàstima que de moment sigui l’única força políticament coherent en aquest sentit que es presenta a Catalunya a les pròximes eleccions europees. Ho és, perquè En Comú Podem treballa per bastir noves majores polítiques i socials amb les que es pugui fer avançar, des del Partit Verd i l’Esquerra Unida Europea, una nova política econòmica centrada en un nou pacte social i ambiental, el Green New Deal, que permeti superar la camisa de força neoliberal per desenvolupar les polítiques valentes que calen per fer front a l‘emergència social, habitacional, climàtica, feminista i dels refugiats. Aquesta és la gran cruïlla on es troba la Unió Europea, i on el nostre vot pot ajudar a conservar o canviar el seu decurs.

Autor/Autora

Enric Tello
Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top