Corresponsables? Revisat per Revista Treball a . Un dels temes centrals en el debat sobre la reforma administrativa és el tipus de relació que esperem que es produeixi entre la ciutadania i els serveis públics Un dels temes centrals en el debat sobre la reforma administrativa és el tipus de relació que esperem que es produeixi entre la ciutadania i els serveis públics Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Corresponsables?

Corresponsables?

Corresponsables?

Un dels temes centrals en el debat sobre la reforma administrativa és el tipus de relació que esperem que es produeixi entre la ciutadania i els serveis públics. No és pas un debat nou, però sí que es tracta d’un debat que s’intensifica i que evoluciona en el context de la crisi. Ja fa temps que es qüestiona un model burocràtic on les organitzacions públiques es consideren dipositàries de tota l’expertesa, on les cúpules organitzatives monopolitzen el poder de presa de decisions, i on la ciutadania queda relegada a un paper passiu, sense dret a triar ni a parlar. El model burocràtic ens promet racionalitat tècnica i igualtat de tracte, però el preu que ens imposa resulta inacceptable per a una ciutadania cada cop més diversa, (in)formada i exigent.

Així, doncs, l’alternativa dominant al model burocràtic des dels anys 90 ha estat la de la clientelització. Hom propugna que, salvant les distàncies, les relacions entre organitzacions prestadores de serveis públics i la ciutadania s’haurien d’assimilar a les que es produeixen entre les empreses i els seu clients. Igual que les empreses, les organitzacions prestadores de serveis públics haurien d’esforçar-se per conèixer i ajustar-se a la demanda dels seus consumidors. Com succeeix en el mercat, les persones haurien de poder escollir per part de qui volen rebre els serveis (escoles, metges, hospitals…) i haurien de poder canviar de proveïdor en cas de no estar satisfetes. El model dels clients també ha rebut fortes crítiques: per la seva tendència a menystenir les especificitats del sector públic; pel reduccionisme que suposa concebre la ciutadania com a “clienta” de l’administració; i per les conseqüències negatives que pot tenir la competència entre organitzacions (escoles, hospitals…) des del punt de vista de l’equitat dels serveis.

Per això, des del tombant del mil·lenni han pres força propostes alternatives tant al model burocràtic com al paradigma del client. Una d’aquestes propostes propugna la democratització de l’Administració Pública a partir de la posada en pràctica de nous espais de participació ciutadana en el disseny, la gestió i l’avaluació dels serveis públics. L’anomenat model participatiu o deliberatiu parteix de la premissa que el coneixement no està monopolitzat pels experts, i posa l’accent en la importància dels “sabers populars”. A l’hora, insisteix en la necessitat de gestionar democràticament (a través de la participació ciutadana) els conflictes distributius i de valors que ens trobem habitualment en el funcionament dels serveis públics. No es posa en qüestió la titularitat ni la responsabilitat en l’execució dels serveis, però sí s’emfasitza en la necessitat de democratitzar-ne la seva gestió.

La història d’aquest debat, però, no s’acaba aquí, i la crisi sembla tornar a comportar un nou gir conceptual. La perspectiva que l’austeritat ha vingut per quedar-se obliga a pensar en noves estratègies. La “corresponsabilitat” sembla esdevenir en aquest context la paraula clau. Els recursos públics (suposadament) ja no són suficients pel manteniment dels serveis, i per tant es fa necessària una implicació més directa de la ciutadania en la seva provisió: ja no es tracta només de pagar taxes i impostos; de poder triar proveïdors; o de poder expressar l’opinió sobre el funcionament de les organitzacions; es tracta, també, d’implicar-se activament en l’execució de tasques que fins ara consideràvem com una responsabilitat pública.

Paradoxalment, en aquest nou paradigma de la “corresponsabilitat” hi coincideixen tant discursos de la nova dreta com de la nova esquerra. La nova dreta veu en la “corresponsabilitat” una manera de reduir les responsabilitats del sector públic i de traslladar-les cap a la societat. La nova esquerra, per la seva banda, tendeix a veure la “corresponsabilitat” com una estratègia d’apoderament de la ciutadania. Estudis com el Mapa de la Innovació Social o Els Comuns Urbans de Barcelona ens permeten identificar i discutir al voltant de molts exemples: la gestió comunitària de buits urbans; l’autogestió d’equipaments; la implicació de les famílies en tasques com el manteniment i la millora dels centres escolars; les cooperatives en l’àmbit de la salut, etc.

S’obre així un debat necessari sobre com s’han de concebre i gestionar les pràctiques de corresponsabilitat ciutadana en la provisió de serveis i en la satisfacció de necessitats socials sense caure en “la trampa neoliberal”. Com evitar que aquestes pràctiques esdevinguin una excusa pel desmantellament del sector públic? Com aconseguir que siguin realment apoderadores ? Com equilibrar les desiguals capacitats d’acció col·lectiva de diferents grups socials i territoris? Com aconseguir que aquest tipus de pràctiques siguin sostenibles en el temps, o fins a quin punt aquest hauria de ser l’objectiu? Podem esperar que aquest tipus de pràctiques donin lloc a una “nova institucionalitat”, o bé les hem de concebre simplement com a complementàries? Com connecten aquestes pràctiques amb la vella revindicació de la justícia social? El debat està obert, és un debat de present i serà un debat de futur. Caldrà tenir-lo molt present.

Autor/Autora

Ismael Blanco

Investigador Ramón y Cajal a la UAB

Articles publicats : 10

Deixa el teu comentari

Scroll to top