Contra els populismes Revisat per Revista Treball a . “Liberalism against Populism” és el títol d’un llibre publicat per William H. Riker l’any 1982. El politòleg nord-americà traslladava a les decisions polítiques “Liberalism against Populism” és el títol d’un llibre publicat per William H. Riker l’any 1982. El politòleg nord-americà traslladava a les decisions polítiques Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Contra els populismes

Contra els populismes

Contra els populismes

“Liberalism against Populism” és el títol d’un llibre publicat per William H. Riker l’any 1982. El politòleg nord-americà traslladava a les decisions polítiques la modelització matemàtica que alguns economistes havien fet respecte de les decisions sobre l’economia del benestar. Com a conclusió,  advertia contra els perills del “populisme”. Què entenia com a tal? En termes sintètics, Riker qualificava com a populistes les posicions favorables  a sotmetre les grans qüestions d’interès col.lectiu a decisions de la majoria ciutadana. Basant-se en la paradoxa d’Arrow, decretava que no hi havia possibilitat de decantar una posició majoritària coherent a partir de l’agregació de les preferències de la ciutadania. Per tant, una voluntat democràtica o ciutadana amb la que justificar decisions polítiques o econòmiques era una ficció.

Aquesta posició de Riker i d’altres liberals ha ressuscitat ara en l’actual debat polític espanyol i català. Segons els nostres “antipopulistes”, les  decisions de gran transcendència col.lectiva no poden ser el resultat d’una manifestació de la voluntat popular perquè la voluntat que deriva d’una consulta electoral és arbitrària. Per tant, ni les grans línies de la política econòmica, ni la definició del futur de Catalunya com a subjecte polític, no poden dependre de les majories electorals.

Els arguments d’una teoria de l’elecció social que podien emparar aquesta tesi han estat molt discutits en els seus aspectes més teòrics i en els seus pretesos exemples històrics. Entre altres contradictors, han comptat amb la posició de noms tan reconeguts com Amartya Sen o Joseph Stiglitz, dos Nobels d’economia capaços de combinar la definició de models teòrics amb la problemàtica de l’economia real. No sembla, però,  que els nostres “antipopulistes” hagin anat més enllà d’Arrow o Riker.

En tot cas, les posicions que defensen constitueixen un atac en profunditat a la idea de democràcia.  Manifesten la dificultat permanent de conciliar la lògica d’un cert liberalisme amb la lògica democràtica. “Es necesario sacarse complejos de encima y reconocer explícitamente los límites de la democracia”, escrivia recentment un col.laborador de El País. Des d’aquesta perspectiva, defensen que cal substituir una “arbitrària voluntat majoritària de la ciutadania” per una indiscutible “certesa científica” sobre quines són les conveniències de la comunitat. Els “antipopulistes” consideren que els defensors d’aquella voluntat majoritària són en realitat dèspotes emmascarats o inconscients que volen imposar la seva fórmula amb un argument sense fonament. Sorprèn, però, que quan els mateixos “antipopulistes” sostenen una determinada política socio-econòmica o territorial en base a criteris presumptament “científics” perquè ha estat elaborada per aquells que “en saben”, aleshores no hi troben cap mena de “despotisme” dels experts o de les elits: en aquest cas, la decisió és una conseqüència “natural” d’una evidència que s’imposa sense dret a rèplica ni alternativa.

La controvèrsia que descrivim és antiga.  Afirmar la inexistència d’una voluntat popular deriva de la negació de la societat com a subjecte, tal com afirmaven els inspiradors del thatcherisme més ortodox. Segons ells, només existeixen individus,  les preferències o vots dels quals no es poden agregar de manera identificable. A partir d’aquí,  la participació popular  en els assumptes col.lectius  sempre ha de ser sotmesa a filtres institucionals que puguin depurar-la. És un preocupació que les elits dominants han tingut des dels primers intents moderns de basar el poder polític en la voluntat ciutadana. Els debats constitucionals dels Estats Units –a finals del segle XVIII- ja van expressar aquesta contradicció entre una afirmació ideal del dret dels ciutadans a decidir i la desconfiança en que la seva decisió fos la decisió “convenient”. Ho formulava clarament un observador d’aquell debat: “Admetem el principi de que el govern té el seu origen en el poble. Però ensenyem al poble… que no és capaç de governar-se ell mateix”.  En l’Europa del segle XXI, ho hem viscut un altre cop. “Les polítiques econòmiques  de la UE  no poden ser sotmeses a decisió electoral”, han afirmat directament o indirecta els dirigents dels partits majoritaris.  Millor confiar aquestes decisions al president i als experts del BCE, únic òrgan amb capacitat executiva efectiva i inapel·lable de tot l’entramat institucional de la UE.

Reduir el projecte democràtic a la seva versió representativa ha constituït una escapatòria per als qui tenen dificultats per a conciliar l’afirmació igualitària i solidària de l’ideal democràtic amb la lògica jeràrquica i competitiva del capitalisme. Una democràcia representativa cada cop més “filtrada” s’ha convertit en un recurs de conveniència: la ciutadania –incapaç de decidir per ella mateixa- hauria de delegar la decisió en una elit integrada per polítics professionals i experts buròcrates. ¿Què li correspondria decidir a la ciutadania? Podrà exercir el dret de substituir una facció de l’elit per una altra quan ho consideri necessari o convenient (Schumpeter). El vot popular es limita, per tant, a ser un veto a persones. Però no expressarà projectes polítics. La regla no escrita d’aquesta democràcia minimalista seria la següent: a major transcendència política i socioeconòmica d’una decisió, menys participació popular directa.

És innegable que l’aplicació de la democràcia directa a tot tipus de qüestions i de nivells de govern pot plantejar problemes si aquesta aplicació no es fa en determinades condicions i amb requisits ben definits. Però no és admissible invocar arguments “científics” per oposar-se a aquesta aplicació. I molt menys afirmar rotundament –com algú ha fet- que “la democràcia directa es incompatible con la sociedad abierta, basada en el imperio de la ley y la libertad del individuo”.

La revisió urgent que reclamen les actuals democràcies occidentals han de combinar la representació electiva amb la intervenció ciutadana directa. Ha de ser així si es vol garantir la igualtat i la llibertat que corresponen a la dignitat de totes les persones. No per pulsions “populistes”, sinó per arguments ètics. I per una experiència històrica. Els nivells de desenvolupament i de llibertat de les nostres societats no són resultat de la benvolença de les elits il.lustrades o de l’acció de la democràcia representativa. Si s’ha avançat en benestar econòmic i llibertat política, ha estat gràcies a mobilitzacions “populistes” –i no solament electorals- d’un passat més o menys recent.

Avui, la reclamació progressiva de mecanismes de democràcia directa es correspon amb una consciència ciutadana creixent del resultat negatiu que comporta la seva inhibició política. Davant d’aquest fet i en comptes de protegir-se amb discutibles arguments teòrics, cal debatre la necessària articulació entre representació política i democràcia directa. En frase contundent i referint-se a la política europea, una publicació poc sospitosa de populisme ho condensava en una conclusió resignada: “The age of referendums is here to stay” (Charlemagne, The Economist, 16/01/2016). Crec que ho haurien de tenir en compte els “antipopulistes” de la nostra política domèstica.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top