Construir ponts Revisat per Revista Treball a . Un alt membre del Govern català em va dir, fa pocs anys, que aquesta obstinació nostra per construir ponts entre independentistes i no independentistes, entre f Un alt membre del Govern català em va dir, fa pocs anys, que aquesta obstinació nostra per construir ponts entre independentistes i no independentistes, entre f Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Construir ponts

Construir ponts

Construir ponts

Un alt membre del Govern català em va dir, fa pocs anys, que aquesta obstinació nostra per construir ponts entre independentistes i no independentistes, entre forces catalanes i forces de l’Estat, era tan lloable com inútil: “la gent acaba trepitjant els ponts i no per transitar-los”, va afirmar amb contundència.

Doncs bé, temps després continuem, obstinadament, construint ponts mentre altres no paren de construir murs. El Grup Confederal d’Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea va impulsar ahir una proposta de mediació, en el marc de la Taula que dóna continuïtat a l’Assemblea de càrrecs electes celebrada a Saragossa. La iniciativa va comptar amb el suport del PNV, PDeCat, ERC, representants europeus dels Verds i de l’Esquerra Unitària, de CCOO i de la UGT. Aquesta Taula és l’únic espai compartit entre forces catalanes i espanyoles.

El Govern del PP ha construït un mur enorme, instrumentalitzant la Constitució i el Tribunal Constitucional i amb totes les mesures d’excepció posades en marxa per fer front a l’1-O. El Rei amb el seu discurs va contribuir a fer més alt el mur.

El govern català, JXSí, la CUP, ANC i Òmnium poden caure en la temptació de la “terra cremada”, fent impossible tornar cap enrere, amb una declaració d’independència diferida o no, que a més de satisfer la pròpia base social permeti mantenir l’atenció internacional sobre Catalunya. La DUI no uneix sinó que divideix, trenca la majoria del 80% favorable al dret a decidir. Alguns estrategs de l’independentisme exprés poden pensar que això es veurà compensat per un rebuig social, novament transversal, a la previsible aplicació del 155 en cas de DUI, però obliden que el rebuig al PP no implica suport al govern català.

La via unilateral, basada en els resultats de l’1-O, no és democràtica i seria un error estratègic. No compleix unes mínimes exigències democràtiques perquè l’1-O va ser una votació que cal tenir políticament molt en compte i una enorme mobilització social, però en cap cas va ser un referèndum homologable, com reconeixen els mateixos observadors internacionals. La reacció punitiva de l’Estat les setmanes anteriors i el mateix dia 1 no ho van fer possible. Malauradament no hi va haver una campanya serena i plural on es contrastessin els diferents projectes de país. Sense l’aval d’un referèndum homologable i reconegut internacionalment, la DUI suposaria la imposició d’una part de la societat sobre una altra.

I seria un error estratègic perquè la DUI és una trampa. Rajoy, negant-se a qualsevol negociació, vol empènyer el govern català cap a la declaració d’independència per recuperar el ple suport d’un PSOE dubitatiu, aïllar internacionalment la reivindicació catalana i aplicar el 155, per liquidar l’autogovern. No oblidem que la via autoritària del PP no només pretén derrotar el sobiranisme, sinó culminar el procés de recentralització iniciat el 2010.

Construir ponts és un exercici de “bonisme” ingenu? No, en aquests moments és una acció de radicalitat democràtica. En democràcia el diàleg i la negociació no són una opció, són una obligació.

Cal sumar totes les energies socials possibles a Catalunya i a l’Estat a favor de la negociació i de canalitzar el conflicte mitjançant un referèndum acordat. La sortida democràtica i plurinacional a la crisi de Règim només és transitable si s’obre el cadenat del 78 i per a això la pressió social i política de Catalunya és imprescindible. Però nosaltres sols no podem fer-ho, cal tenir aliats a l’Estat i en les opinions públiques europees, cal construir ponts.

Autor/Autora

Josep Vendrell

Diputat de En Comú Podem al Congrés

Articles publicats : 7

Comentaris (1)

  • Roman

    Benvolgut Josep,

    Et consta l’admiració personal que et tinc i el valor que dono a la teva incansable activitat parlamentària però no puc menys que discrepar del tò optimista del teu text. Escric des d’un d’aquests moments que la historiografia anglesa anomena “a lull”, un instant de calma en què el temps sembla congelat i no hi ha res més a fer que mirar el futur amb aprensió i reflexionar sobre els errors del passat. Es divendres i el cap de setmana serà un compte enrera cap el desastre.

    En primer lloc voldria expressar la desolació, l’angoixa, l’aflicció quasi física que envaeix a les persones que no estan posseïdes pel patriotisme i veuen la seva vida quotidiana i els seus sentiments íntims violentats de la forma més grollera possible. Algunes d’aquestes persones durant dècades han votat el nostre partit en les seves successives variants i ara les hem deixat tirades, orfes de representació política.

    El país està dividit en dues meitats i la divisió es pot constatar per barris, per televisions i ràdios i per sentiments enfront de les bogeries dels dos bàndols. Les persones que hem deixat orfes de representació política estan a punt de ser orfes també de país i condemnats a sumar-se a un dels dos deliris desfermats pel Procés, el catalanista i l’espanyolista.

    Més que construir ponts, el que hem fet és buscar sempre el camí més fàcil. En comptes de defensar una proposta de model d’estat (la que fos), ens hem sumat acríticament a la demanda de referèndum buscant la diferenciació en estèrils adjectius dels quals després també hem renegat. Ara que està tot consumat potser és hora de parlar clar. Si es diu que el “règim del 78” (volent dir l’estat autonòmic) està caducat i és disfuncional i a continuació es proposa com a solució un referèndum en què la gent només pot escollir entre la situació actual -que ja hem decretat inviable- i la independència, que se suposa que han de votar?

    Crec que la historiografia serà molt dura amb tots plegats. Amb ERC que cada cop que agafa el poder destrossa el país, amb el PDCAT i el seu fracàs de voler ser el PNV català, amb Rivera i el seu oportunisme, amb Montilla i la seva manca de lideratge, amb Zapatero i la seva frivolitat, amb Mas i la seva ambició amoral, etc. però crec que nosaltres també rebrem de valent. Hem fet de comparses d’un procés de destrucció del país i ho hem fet per pura comoditat, o com es diu ara “per no sortir de la nostra zona de confort”. Ens hem anat enganyant per poder seguir el corrent com si estiguéssim fent política pel nostre compte. Hem traït els nostres documents interns i hem cremat als nostres dirigents per estar a bones amb l’establishment del Procés. I així hem arribat fins aquí, a la vista de la destrucció de Catalunya, i pregant que cap dels bojos premi el botó.

    La criminalització histèrica del PP, de Rajoy o del Sursum Corda és una justificació infantil per donar cobertura a la necessitat patològica que té ICV de situar-se dins del marc mental del Procés i fer servir el seu vocabulari. Es molt clar que el govern de la Generalitat ha buscat la situació actual i que la conjuntura es exactament la que volia. Ho sap tothom excepte la bona gent mes inocent i intoxicada.

    Entenc que la proposta d’ICV segueix sent la cançó de l’enfadós del referèndum sobre independència i voldria també referir-m’hi. La mínima honestedat intel·lectual reclama que posem fi a l’època del “referèndum pactat”. Fem riure recitant aquest mantra mentre el món s’ensorra. Això sí que és una pantalla passada, perquè fa falta un referèndum certament, però no un en què s’esculli entre el que hi ha ara i la independència. S’ha d’edificar una alternativa política sobre un nou paradigma. S’ha de trobar una fórmula d’organització de l’estat que sigui acceptable pel 80% dels catalans i fent-la servir restaurar la unitat política de Catalunya. I un cop aquesta fórmula estigui sobre la taula, llavors convocar el referèndum.

    Voldria acavar dient que certament el lema d’avui i dels dies vinents és “Ni DUI ni 155” però que no té cap mèrit dir-ho ara, quan és evident que anem cap a la catàstrofe. Fa molts anys que hauríem d’haver baixat del sidecar i haver-nos posat a fer política en comptes de seguir el corrent.

    Salut

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top