El “com” s’obre pas si el “què” està clar. Consideracions sobre l’estratègia comunicativa de Catalunya en Comú per a una anàlisi dels resultats del 21D Revisat per Revista Treball a . Des de l’espai de confluència que hem decidit construir tenim reptes afegits en comparació amb la resta de forces polítiques, i cal entomar-los amb valentia i s Des de l’espai de confluència que hem decidit construir tenim reptes afegits en comparació amb la resta de forces polítiques, i cal entomar-los amb valentia i s Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El “com” s’obre pas si el “què” està clar. Consideracions sobre l’estratègia comunicativa de Catalunya en Comú per a una anàlisi dels resultats del 21D

El “com” s’obre pas si el “què” està clar. Consideracions sobre l’estratègia comunicativa de Catalunya en Comú per a una anàlisi dels resultats del 21D

El “com” s’obre pas si el “què” està clar. Consideracions sobre l’estratègia comunicativa de Catalunya en Comú per a una anàlisi dels resultats del 21D

Des de l’espai de confluència que hem decidit construir tenim reptes afegits en comparació amb la resta de forces polítiques, i cal entomar-los amb valentia i sense miratges. La voluntat d’aquest escrit és compartir algunes consideracions sobre l’estratègia comunicativa a mode de crítica constructiva per contribuir a l’anàlisi dels resultats i esmenar els errors. S’han fet moltes anàlisis del 21D, però hi ha hagut un factor que no s’ha esmentat fins ara. La campanya té lloc després d’haver-se produït un fet extrem: la possibilitat de la independència, rebutjada per la majoria del nostre electorat. I, al meu parer, l’estratègia comunicativa ha ignorat aquest punt de partida crucial.

L’element clau de la comunicació eficaç és generar confiança i transmetre veritat i honestedat. Això es basa principalment en mantenir una alta consistència entre els elements de la comunicació des de l’emissor, és a dir, allò que es diu, allò que es fa, allò que es veu i allò que es mostra. Durant les setmanes prèvies a l’inici de la campanya, les figures més visibles de la candidatura han estat sistemàticament exposades al costat del processisme i, en canvi, després s’ha intentat transmetre una posició d’equidistància. Per tant, els missatges de la nostra campanya han estat contradictoris amb els fets i les declaracions anteriors. La crítica tímida i incompleta al conjunt del govern sortint no podia compensar el bombardeig de missatges visuals i escrits previs a la campanya (acte de suport als alcaldes de l’AMI, promoció activa de l’1O, suport de part del grup de CSQEP a la DUI) i l’alineament acrític amb el govern cessat arran de les actuacions judicials. Així, ni els mitjans de comunicació ni els nostres adversaris no poden transmetre, amplificar ni manipular imatges que no haguem emès abans. L’electorat, com totes les audiències receptores, ha fet encaixar els missatges enviats en un marc lògic. Un marc a les antípodes d’allò que volíem transmetre.

D’altra banda, una estratègia exitosa aprofita i pivota al voltant d’allò que està funcionant i ho reforça. En els darrers mesos, la nostra presència comunicativa als mitjans havia augmentat fins a assolir quotes de pantalla insòlites en espais que majoritàriament informen el nostre electorat (ara, per sobre de qualsevol altre, La Sexta). És una bona línia en la que hauríem d’intentar persistir. Lamentablement, això no s’ha explotat. Per posar l’exemple més evident, però no l’únic, ha estat sorprenent la nul·la presència d’en Joan Coscubiela a la campanya, tot i la potentíssima projecció pública que havia guanyat en la seva denúncia de la manipulació dels plens del Parlament el 6 i el 7 de setembre. Això no només és un tema polític preocupant que ja ha estat assenyalat: també ha estat un llast comunicatiu, impedint l’establiment de connexions positives bàsiques.

A la campanya li ha mancat un arrelament més fort amb el territori i els àmbits sectorials. Absents de cartells i trobades, els nostres electors no podien reforçar vincles amb referents identificables: polítics locals, líders veïnals i sindicals, etc. Aquesta distància és més preocupant quan en paral·lel projectem als mitjans el conjunt de Catalunya com un apèndix de Barcelona. Molts d’aquests errors haguessin pogut evitar-se si el disseny de la campanya hagués comptat amb la nostra gent al territori i la seva execució hagués estat més participativa. En comptes d’això, ha semblat com si entre el nostre electorat i la nostra militància, d’una banda, i el projecte polític representat, de l’altra, hi hagués una desconnexió radical. Una conseqüència evident han estat el actes al carrer només amb presència de militància, i poca: no reforcen emocionalment la gent que els fa possibles ni incideixen en un espectre més ampli de l’electorat.

Pel que fa al llenguatge expressiu i retòric, s’ha fet un ús continu de metàfores autoreferencials, que no s’entenen per part d’un públic més ampli. Poso tres exemples senzills i recurrents durant la campanya. En primer lloc, s’ha anat dient que calia “posar l’agenda social al centre de la política”, expressió buida de sentit si no es relaciona amb les experiències materials quotidianes de la gent. També s’ha insistit en “portar a la Generalitat les polítiques que ja s’estan fent des dels ajuntaments del canvi”. La població no acostuma a saber a quines polítiques ens estem referint si és que coneixen les que es fan als seus municipis, i es parteix del supòsit ingenu de la seva valoració positiva. Finalment, s’ha adoptat l’eslògan “tenim la clau”, un eslògan que indica que altres guanyaran i que ja ho reconeixem d’antuvi. La realitat, però, és que la majoria de l’electorat no està afiliada a cap partit i difícilment pot sentir-se atreta per una opció que no aposta per guanyar sinó per fer de mediadora entre altres, situant-se voluntàriament en la subalternitat.

Un altre aspecte d’inconsistència entre fets i paraules ha estat el hashtag “ni DUI ni 155”. Aquest posicionament equidistant ha estat desmentit per la gestualitat propagada, atès que només s’ha criticat els del 155, centrant l’atac en el PSC (reforç del greu error polític del trencament del pacte a l’Ajuntament de Barcelona) i reiterant la proximitat a ERC, com si no hagués estat al govern i només s’hagués de penedir de la via unilateral per a fer-hi pactes. L’atac al govern hauria estat el missatge esperable si es volia “posar l’agenda social al centre de les polítiques”, que és el que es fa des de l’oposició d’esquerres.

El missatge “Ni DUI ni 155” és anàleg al que va defensar CSQEP. El 2015, davant d’unes eleccions presentades com un possible plebiscit, es proposava de forma coherent un referèndum pactat, amb uns resultats pobres però millors que els del 21D. Dos anys més tard, no hem anat més enllà i s’ha seguit proposant “un referèndum pactat” enmig no ja de posicions davant la independència sinó de la independència proclamada i la reacció de l’Estat. I els esdeveniments ens han passat per sobre. Instal·lats en el supòsit que el 80% de la població el volia, hem defensat un anacronisme. Molts ens hem cansat en els darrers mesos de recordar que això era confondre la resposta a una pregunta (creu que la relació de Catalunya amb Espanya s’ha de resoldre votant en un referèndum?) amb l’existència d’una reivindicació activa (volem un referèndum!). Aquí es barreja un error comunicatiu amb un problema de fons, que és fer servir la proposta de referèndum pactat i seguir ajornant el debat sobre la independència en si.

Tampoc s’ha apostat per trencar les lògiques discursives dels nostres adversaris. S’ha participat de l’esquema imaginari processista, reconeixent els blocs en lloc de negar-los a base de generar categoritzacions noves, per mitjà d’assenyalar els enganys múltiples amagats darrera els falsos blocs. L’engany de la confrontació entre JxSí amb C’s i PP, com a responsables de coses que la gent experimenta, etiquetables com “els de la reforma laboral, el treball precari, les retallades, les privatitzacions i la corrupció”. L’engany de la CUP, que predica radicalitat mentre sacrifica les condicions de vida de la gent treballadora i els serveis públics de Catalunya, com a còmplices dels aliats anteriors. L’engany execrable, finalment, del nacionalisme, del “nosaltres som millors que els espanyols”, tan inacceptable com l’engany del ”els europeus som millors que els immigrants”, i el que aquest contínuum significa. En darrer lloc, s’ha proclamat emfàticament que a causa del 155 estàvem vivint una situació insostenible a Catalunya, apel·lant en exclusiva a una interpretació institucional, que no té conseqüències tangibles per a una àmplia majoria de la gent, i que ens posava al costat no ja dels independentistes sinó dels governants independentistes.

Els vehicles dels missatges són, en darrera instància, les persones, i cal tenir cura dels problemes de comunicació vinculats a l’empatia visual i verbal que poden transmetre. Però la imatge de la candidatura i dels candidats i les candidates més visibles no ha projectat la transversalitat social predicada. Els perfils han estat redundants, incidint en la desvinculació dels referents coneguts i valorats, com ja he assenyalat. No hi han ajudat les intervencions d’una portaveu desconeguda a qui se li han “escapat” declaracions personals independentistes incongruents amb “nosaltres no som independentistes”, un missatge que no ha sabut expressar-se en positiu. Tampoc no es pot menystenir l’impacte d’altres figures rellevants de la candidatura que tot i declarar-se no independentistes han fent gala d’haver votat pel sí, contribuint a validar la idea força dels processistes “democràcia-independència”.

Per acabar, recordem que els altres equips també juguen i que s’han d’analitzar les seves fortaleses per entendre com ha funcionat l’estratègia comunicativa pròpia. Aquí cal reconèixer que alguns caps de llista han tingut capacitats o circumstàncies que els han permès potenciar les seves estratègies i ho han sabut aprofitar. A banda dels vots del nostre electorat tradicional que han anat al PSC, dins dels partits inequívocament contraris a la independència la cap de llista de Ciutadans, Inés Arrimadas, ha desplegat tres capacitats que expliquen una part important dels vots del Cinturó Roig sense contradir discursivament les posicions progressistes d’aquest mateix electorat: en primer lloc, ha estat capaç de fer un discurs entenedor i d’apropiar-se dels missatges clau dels altres (de les llistes d’espera, els barracons o la nul·la inversió en escoles bressol, fins la reconciliació entre catalans); en segon lloc, ha defensat una identitat plural a Catalunya, especialment majoritària entre els nostres electors i ben lluny dels populistes d’extrema dreta europeus, tot repetint “catalans, espanyols i europeus”. Finalment, ha sabut convertir els atacs en virtuts: mentre que el discurs “Espanya ens roba” estava basat en un plantejament ciutadanista (de ciutadania convencional i no de “poble”) que podia calar entre sectors populars progressistes perquè apel·lava a una suposada injustícia econòmica, quan el discurs independentista esdevé clarament etnicista i supremacista amb “torna-te’n a Cadis” (i molts altres exemples adreçats a persones en posicions anàlogues, que com a espai polític no hem denunciat enèrgicament des del primer dia), la seva persona passa a encarnar (un embodiment) el perill que suposa l’independentisme per a la majoria dels nostres electors. Això arrodoneix i reforça la consistència de les capacitats anteriors.

Els independentistes processistes, per la seva banda, han jugat al de sempre. Al meu parer, no només no han tingut dificultats afegides sinó avantatges que els han permès no presentar cap proposta més enllà de paraules màgiques com ara “república”, “exili”, “presos polítics”, “govern legítim”, “Estat feixista”, “persecució del poble català”… referents de l’esquerra antifranquista manipulats per a l’estratègia victimista i carlina, en una tràgica paradoxa del destí pel que fa a la nostra més ferma tradició de lluita política i avantguarda intel·lectual. I com he dit més amunt, ni en els missatges ni en els fets s’ha desmuntat aquest imaginari, ni s’ha intentat proposar un sentit comú alternatiu, sinó que se l’ha reforçat i, per tant, se l’ha legitimat.

No vull cloure aquestes consideracions sense reconèixer que les anàlisis ex post facto resulten infinitament més senzilles que les que porten a terme els equips responsables de dissenyar i coordinar les campanyes. És una feina desagraïda per a la qual no hi ha varetes màgiques, i sens dubte ens situem ideològicament lluny del simple màrqueting electoral. Ara bé, una bona part dels problemes de comunicació reflecteixen mancances d’anàlisi i d’organització més profundes. El nostre projecte es mereix la disciplina afegida del rigor i la humilitat en l’autocrítica i si no entenem els errors, és difícil que els puguem esmenar. A això he volgut contribuir, perquè estic convençuda que el com s’obrirà pas si el què està clar. Amb dificultats, però s’obrirà pas.

Autor/Autora

Silvia Carrasco

Professora Titular d’Antropologia Social de la UAB

Articles publicats : 1

Comentaris (9)

  • Pere

    No sabia que Ciudadanos fos un partit tan progressista, pluralista i democràtic com el descriu l’autora: i si ens hi aliéssim en la pròxima contesa electoral?

    Responder
  • Silvia Carrasco Pons

    Mare meva, que malament em dec explicar, et prego que ho tornis a llegir, company. Estic analitzant l’estratègia comunicativa!

    Responder
    • Pere

      L’estratègia comunicativa que proposeu és que ens assemblem més a Ciudadanos (amb garrotada a l’Alemany inclosa): més espanyolistes encara. Ciudadanos no defensa cap identitat plural a Catalunya, sinó la preeminència de l’espanyola.
      Si us agrada Ciudadanos, endavant: les portes estan obertes.

      Responder
  • Arga

    No he llegit pas que l’autora descrigui C´s com progressista i pluralista… i si intentéssim llegir sense apriorismes? potser podríem corregir coses que certament no han funcionat. Només cal mirar els resultats.

    Responder
  • Manel

    Crec que la Sílvia el que diu es que no hem sapigut conectar amb els sectors fe treballadors que es senten desplaçats pel processisme. Que la nostra ambiguetst ha comportat el seu rebuig i que no escoltessin les nostres propostes socials.
    La gent dels barris obrers i del cinturó es senten exclosos de la Catslunya del proces i nosaltres hem tingut ambiguetats esoecialment per molts gestos dels nostres dirigents que han get que molta classe treballadora s’alluny de nosaltres. Cal tornar a impulsar el sentiment de solidaritat dels pobles i la gny treballadora de tot l’estat i rebutjar les dretes nacionalistes i fer-ho amb igual força respecte a les catalanes que les espanyoles

    Responder
    • Pere

      Alguna gent dels barris obrers i del cinturó troben refugi en el nacionalisme espanyol com a font de seguretat, encara que sigui intolerant i antidemocràtic, perquè té la força de l’estat.
      Això no ens ha de portar a voler imitar els qui, amb mentides, els sedueixen per votar-los.
      Cal dir les coses clares i no caure en l’admiració pels qui són enemics de la llengua catalana i del nostre autogovern.

      Responder
  • Josep Quintana

    Si us plau no li digueu coses complicades al “Pere” que el pobre s’atabala. Per a ell estem en una República i el president es Puigdemont que es desplaça en un cocodril blanc que vola sobre un oceà de suc de taronja rosa.

    Responder
    • Pere

      No insultis, col·lega.

      Responder
      • Josep Quintana

        Tranquil, “Pere”, tranquil, ja ha passat…ja som independents…estem a la Republica Catalana…el Mikimoto es embaixador a Washington…concentra’t…relaxat….ja ha passat…vinga…a dormiiiiir…………

        Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top