De com els Acords de Pau de L’Havana van arribar a la “LA REALIDAD” colombiana Revisat per Revista Treball a . “La Realidad” és el primer “Caracol” zapatista, on la “Junta de Buen Gobierno” dels municipis autònoms i rebels dels indígenes zapatistes desenvolupen des del 1 “La Realidad” és el primer “Caracol” zapatista, on la “Junta de Buen Gobierno” dels municipis autònoms i rebels dels indígenes zapatistes desenvolupen des del 1 Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » De com els Acords de Pau de L’Havana van arribar a la “LA REALIDAD” colombiana

De com els Acords de Pau de L’Havana van arribar a la “LA REALIDAD” colombiana

De com els Acords de Pau de L’Havana van arribar a la “LA REALIDAD” colombiana

“La Realidad” és el primer “Caracol” zapatista, on la “Junta de Buen Gobierno” dels municipis autònoms i rebels dels indígenes zapatistes desenvolupen des del 1994 el seu procés d’autoorganització i de veritable autonomia política, per fora de l’Estat mexicà. Avançant “apresuradamente lento”.

Però no és d’aquesta realitat de la que vull parlar ara.

És de la del 2 d’octubre. El dia en que Colòmbia va rebre una dosi de realitat. O més ben dit, una sobredosi.

Els Acords de Pau que s’havien estat negociant entre les FARC i el Govern en una illa llunyana, (amb un nom, si més no, suggeridor), després de 4 anys d’una navegació complicada, van arribar a Cartagena d’Índies (lloc també emblemàtic per la trata d’esclaus africans que els espanyols van portar a terme, però on també Sant Pere Claver, religiós català, va dedicar la seva vida a atendre els esclaus i que té, en commemoració a la seva tasca, una església i una escultura enorme en aquesta ciutat).

Una setmana després de tan esperada arribada, crec, hem evitat reescriure “Historia de un naufragio” o “Crónica de una muerte anunciada” de Gabo. O com a mínim, tenim ara una segona oportunitat per no fer-ho. Perquè amb la polarització, desigualtat i violència d’aquest país, la implementació dels acords hagués estat francament difícil. I ho dic perquè la meva feina, aquest últim any, ha estat justament la de socialitzar els acords de pau amb les comunitats indígenes, afrodescendents i camperoles d’una de les regions més castigades per la guerra.

La realitat és que Colòmbia (país en el que visc, doncs residir seria simplificar la meva estada en aquest país que tant m’ha ensenyat en els dos anys que fa que hi sóc, i que estimo profundament) és un país on manca el reconeixement de l’existència de l’altre. Element bàsic per establir un diàleg de veritat sobre el lloc comú que es comparteix. Sense respecte no hi ha enteniment possible. Falta veure´s reflectit en l’altre. Entendre les pors i els arguments de l’altre. Voler, de veritat, relacionar-se amb l’altre. I això encara no passa. Encara hi ha massa ressentiment, massa emoció, segurament mal gestionada, de la violència passada, d’una i altra banda. Perquè igual que en molts pobles (perquè aquesta ha estat una guerra eminentment rural) recorden els continus atacs de les FARC, moltes persones no obliden els atacs paramilitars (de la mà molts dels governs d’aquest país), o del cas dels “falsos positius” (execucions extrajudicials realitzades per l’exèrcit amb la connivència de l’expresident Uribe, però també de la mà del president actual, Manuel Santos, ministre de Defensa d’Uribe), quan en un acte que va més enllà de la crueltat de les guerres, les forces repressores estatals es van dedicar a segrestar joves de les zones més humils del país i assassinar-los fent-los passar per guerrillers morts en combat (sent la xifra actual d’uns 6.000 casos, i encara ara sense que la majoria de les famílies hagin recuperat els cossos dels seus familiars). Uns delictes “que van passar a mans dels agents de seguretat de l´Estat” com ha determinat textualment la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i que recentment ha remès a la Cort Interamericana, i que l’Estat colombià encara no ha reconegut, ni molt menys, ha demanat perdó.

Una altra realitat és que a Colòmbia la crítica constructiva es un oxímoron (com diria l’entranyable Arcadi Oliveres). On t’has de polaritzar o et polaritzen. Tu tries. No ho critico. És l’herència de més de 70 anys (si no més) d’una guerra civil a comptagotes: el trauma polític (trauma que els catalans republicans d’esquerres encara arrosseguem).

Realment, els acords de Pau no és que fossin perfectes, un mal menor, millor que la guerra. Eren (perquè ja no seran els mateixos) un document brillant (tot i les limitacions que contenien, normals en un difícil acord de pau entre un govern i una de les guerrilles més sanguinàries d’Amèrica Llatina)… en el paper. Podien servir com a utopia per caminar, aquella que ens deia Galeano, si no fos perquè les expectatives eren massa elevades: establir una pau estable i duradora. Perquè no s’haguessin silenciat els fusells com deien; aquests ja estaven passant a altres mans. A l’ELN, per exemple, l’altra guerrilla que no s’ha sumat als acords de pau, perquè no es va voler posar en l’agenda el tema de la lluita contra la mineria; o el rearmament i augment dels paramilitars, la presència dels quals augmenta dia a dia. És molt significatiu que en el últims sis mesos, segons el Sistema d’Informació sobre Agressions contra Defensors dels Drets Humans, el país hagi registrat 314 agressions a líders populars i comunitaris i 35 hagin estat assassinades; molts d’ells defensors del medi ambient. Un medi ambient que amb la desaparició de les FARC a les muntanyes deixa via lliure als grans projectes.

La realitat és que ha guanyat el discurs fàcil. El de la por, el de la rumorologia barata que tan bé coneixem (quantes vegades he pensat en la necessitat d’un projecte innovador i valent com va ser el de l’Ajuntament de Barcelona amb el projecte intercultural “Antirumors” sobre el tema de la migració, en el que vaig poder participar activament). Frases com: “amb els acords s’entrega el país al comunisme de les FARC”, “es dóna impunitat total als membres de les FARC”, “s’apujaran els impostos per pagar els sous als assassins de les FARC”, “s’acabarà amb la propietat privada”, etc. han calat en una població que té un descrèdit total dels polítics i per la suposada democràcia en la que viu (fet que, en part, explicaria l’enorme abstenció del plebiscit, on 35 milions de persones que podien votar no ho van fer).

Però la realitat és que també ha guanyat el NO a una pau a mitges. A una pau que no garantia la seguretat alimentària, (llei Zydres, que permet desenvolupar, encara més, grans projectes agroindustrials); una pau que permetia a les empreses mineres arrasar un dels països més biodiversos del món (la meitat del país té titulacions mineres concedides); una pau que no protegia els “páramos” (ecosistemes únics al món, juntament amb Equador, que s’encarreguen d’emmagatzemar l’aigua). Una pau que no va comptar amb l’opinió de les víctimes del conflicte, indígenes, afrodescendents i camperoles. Una pau que no garantia l’educació ni la sanitat pública. Una pau que no abordava la pobresa extrema ni les elevades taxes de desigualtat (Colòmbia és el segon país més desigual d’Amèrica Llatina, i el setè del món, segons un informe del Banc Mundial i un dels primers en la concentració de la terra en mans d’uns pocs, per no haver fet mai una reforma agrària). Una pau que es va fer sense possibilitat de discutir quin tipus de pau es volia. Que no permetia el diàleg ni la crítica. Una pau que seguia fent el que s’ha fet durant la guerra, dividir el país.

La realitat és que ha faltat una verdadera pedagogia de pau, de diàleg, de respecte a l’altre. Aquesta pau no aconseguia curar “la crisis espiritual del país que nos sumió en la destrucción de nosotros como seres humanos” (…) Si bé “este resultado del plebiscito puede ser el camino que nos lleve a superar el más profundo de nuestros problemas que somos nosotros mismos”. Paraules recents del gran colombià Francisco de Roux (un d’aquests religiosos que pràcticament només trobes a Amèrica Llatina, i que a mi m’ha reconciliat amb la religió catòlica).

Ara toca tornar-ho a intentar: primer amb més pedagogia de pau, que no dels Acords de Pau; més interculturalitat; sumant veus; amb més diàleg i reconeixement i respecte a l’altre.

Perquè li ha faltat poble a aquesta pau. Aquell poble, de baix, i a l’esquerra, com dirien els zapatistes. Però… Què es podia esperar del que ve de dalt? Del “Mal Gobierno”? Dels que no “mandan obedeciendo”?

Perquè LA REALIDAD (la que la major part d’aquest país desconeix i que jo he tingut el privilegi de conèixer de primera mà) també ens l’han mostrat les comunitats d’aquest país que més han sofert la guerra els seus territoris i que han votat majoritàriament SÍ a la pau. I el seu missatge és i ha estat sempre molt clar: la PAU no es construeix amb els Acords de L’Havana. La pau es construeix en el dia a dia; en la resistència contínua contra els interessos capitalistes; en els processos de construcció d’una veritable autonomia; en la recuperació de la terra il·legalment desposseïda i de les tradicions i de les llengües pròpies (perquè les llengües no són només paraules que permeten la comunicació, són la seva cultura); en la cura de les llavors autòctones; en les cooperatives comunitàries; en la producció ecològica; en la millora de la relació camp-ciutat; en la protecció al medi ambient; en la solidaritat entre les dones… Això SÍ és construcció de PAU.

Així que a seguir resistint, i construint processos d’autonomia organitzativa, aprenent de les comunitats (sí, perquè aquí encara queda gent que pensa en sentit comunitari i no individualista) i dels ciutadans que en el seu dia a dia resisteixen de la única manera possible: FENT.

Perquè tenim dret a “voler-ho tot”, i no com a valoració de la nostra capacitat, sinó del que estem disposats a arriscar. Val la pena. Pel més important: la dignitat dels pobles.

Ànims Colòmbia. En comú, es pot.

Autor/Autora

Laia Costa

Abogada Social. Técnica en Interculturalitat a l'Institut d'Estudis Interculturals de la Universitat Javeriana de Cali.

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top