Ciutadans: la dreta efímera? Revisat per Revista Treball a . Els resultats de les eleccions al País Basc i Galícia permeten, com tots els processos electorals, diverses lectures, algunes de les quals van més enllà dels te Els resultats de les eleccions al País Basc i Galícia permeten, com tots els processos electorals, diverses lectures, algunes de les quals van més enllà dels te Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Ciutadans: la dreta efímera?

Ciutadans: la dreta efímera?

Ciutadans: la dreta efímera?

Els resultats de les eleccions al País Basc i Galícia permeten, com tots els processos electorals, diverses lectures, algunes de les quals van més enllà dels territoris que han celebrat eleccions. La velocitat de la política espanyola (crisi del PSOE)  i de la catalana (qüestió de confiança) és tan elevada que sembla que el 25 de setembre hagués succeït fa molt de temps. És evident que alguns dels esdeveniments que estem vivint venen influenciats per aquells resultats, però responen sobretot a onades més de fons. I alhora algun dels protagonistes negatius de les darrers conteses electorals dóna gràcies al destí perquè la magnitud de la tragèdia d’altres ajuda a tapar el seu propi fracàs.

Algunes consideracions generals

Li va faltar temps al conseller Santi Vila per lloar el centrisme que, en la seva opinió, ha portat al PP de Galícia i al PNB a Euskadi a obtenir la victòria. Després ho ha completat advertint dels perills que implica per al procés sobiranista la dependència de la CUP. Suposo que atribuir al PP de Núñez Feijoo un caràcter centrista és una llicència del conseller per suavitzar l’autèntic sentit del seu missatge: si Convergència hagués aplicat el mateix tipus de política que el PNB, avui continuaria sent el partit hegemònic a Catalunya; un sentiment que segur que comparteix una part de l’electorat convergent. Tot i que també algú li podria recordar que practicar una política més pacient és més fàcil quan es fa des del concert econòmic. Però en tot cas, Vila  ha aprofitat el resultats de les eleccions basques per exposar el neguit d’un sector del nou Partit Demòcrata  en veure’s vinculat a una organització que va tombar els pressupostos del Govern pel 2016 per després afirmar que no era conscient de la importància d’aquest fet. La incomoditat s’entén. Però també caldrà que reconegui el conseller el regal que suposa formar majoria parlamentària amb un partit  que és molt dur amb Cristòfol Colom i molt suau amb la dreta catalana actual…

No entro a comentar els pèssims resultats del PSOE i les conseqüències terribles que han comportat. Els que vàrem viure l’any 1981 el trencament del PSUC els hi podríem explicar algunes coses.  En tot cas, és important  destacar que els resultats de Galícia i Euskadi són la punta d’un iceberg que té com a base l’aparició de Podemos i el procés sobiranista català; de vegades, els efectes de determinats fets no es perceben de forma immediata, però acaben apareixent. I  en aquest sentit, apunto que els resultats d’En Marea i Elkarrekin Podemos han estat insuficients per als que es pensaven que els canvis polítics i socials en poden fer en pocs mesos, i  han estat excel·lents per als que creiem que la política és una cursa de fons, que el camí de la transformació social és difícil, i que obtenir un 20 per cent dels vots a Galícia i un 15 per cent al País Basc és una fita més que remarcable, i més si tenim present que les dues opcions s’han situat per davant del PSOE. Que a Euskadi s’hagi quedat lluny de Bildu no és més que la conseqüència del major arrelament de l’esquerra independentista en la societat basca des de fa una pila d’anys: per això mateix és encara més remarcable haver-se fet un  forat destacat en el complicat mapa polític basc.

El trist paper de Ciutadans

L’anàlisi de les perspectives que ara s’obren a Galícia i Euskadi i de les repercussions que aquests resultats poden tenir en la bloquejada situació política espanyola, ha tapat en un primer moment una de les notícies de la jornada: l’estrepitós fracàs de Ciutadans. La marca blanca del PP s’ha trobat que a Galícia, posats a votar la dreta han votat la “seva” dreta, i que la gent d’Euskadi els hi ha dit que si Ciutadans no estima el País Basc i li vol arrabassar el concert econòmic que allà ningú no discutia, el País Basc tampoc no estima Ciutadans.

Però aquest  fracàs  va més enllà dels dos territoris que han celebrat eleccions: Ciutadans es va presentar a l’opinió pública espanyola com un dels dos nous partits que venien a regenerar la política: ells i Podemos. Hi ha qui pensa, i no li falten raons, que seria més exacte dir que Ciutadans aterra en la política espanyola per frenar les expectatives de canvi de Podemos, aprofitant el desconeixement que l’opinió pública tenia del Ciutadans real, que a Catalunya coneixem prou bé. En les eleccions generals de desembre de 2015, Ciutadans obté un resultat remarcable, però molt per sota de les expectatives generades, i aquest resultat és encara pitjor en les eleccions del juny d’enguany. Aquest fet col·loca Ciutadans, que volia ser alternativa, en una altra posició: la de partit frontissa. I això fa aparèixer l’Albert Rivera oportunista i maniobrer que coneixíem al Parlament de Catalunya: en pocs mesos passa del suport al PSOE al suport al PP. I presenta com a responsabilitat i sentit d’Estat el que són simples moviments tàctics per intentar fer-se un forat en la política espanyola des de la posició de feblesa que l’electorat li ha atorgat.

I arriben les eleccions basques i gallegues. La comparació entre les dues forces polítiques anomenades fa uns mesos emergents és demolidora: mentre En Marea i Elkarrekin Podemos entren amb empenta en els Parlaments dels seus respectius  territoris, com a segona i tercera força, Ciutadans queda reduït a la condició de partit extraparlamentari, i és incapaç ni tan sols de repetir el solitari escó d’UPyD al País Basc, malgrat que coneguts membres d’aquesta opció li han donat suport. I el més destacable: l’autoanomenat portaveu de la nova política regeneracionista reacciona com qualsevol dels més tronats representants  de l’antic sistema. Albert Rivera, en lloc d’assumir el seu fracàs i presentar la seva dimissió immediata, primer s’amaga i després torna a parlar només de política espanyola, com si res no hagués passat. La única diferència amb el PSOE és que a Ciutadans ningú no s’ha atrevit a plantar cara al seu líder.

Els que hem estat diputats o diputades al Parlament de Catalunya sempre hem estat conscients del caràcter conservador de Ciutadans. És un  partit que va néixer  per fer front a un procés exemplar de normalització lingüística a Catalunya, però que no ha aconseguit  que el tema de la immersió lingüística a les escoles esdevingui conflictiu, malgrat l’ajut inestimable de l’exministre Wert. Després, al Parlament,  va acabar protagonitzant episodis propis de la dreta més carca: la sortida de l’hemicicle al costat del PP quan s’anava a votar una resolució sobre la memòria històrica que incloïa la condemna del franquisme (al·legant com excusa un enfrontament amb la presidenta Núria de Gispert) o la proposta de suprimir l’atenció sanitària al immigrants en situació irregular, que no va aconseguir el suport ni tan sols del PP.

Només l’opció dels que van voler convertir en plebiscitàries les eleccions al Parlament de Catalunya d’ara fa un any  va fer possible que Ciutadans esdevingués segona força política a casa nostra.  Potser els que  dins del procés sobiranista són partidaris del “com pitjor, millor” van veure complaguts que la cap de l’oposició a un govern independentista fos la líder de Ciutadans: la tempesta perfecta.  Però això no és bo per a Catalunya i tampoc no ha estat positiu per a Espanya, perquè ha proporcionat una plataforma desmesurada a Ciutadans per fer el salt a la política espanyola. Però els errors narcisistes de l’Albert Rivera i el fet que ara Ciutadans ja és una força política coneguda a tot l’Estat , a la que es pot jutjar per la seva actuació i no només per les seves expectatives, estan desinflant el seu projecte. I es desinflarà també a Catalunya, si no cometem més errors i tornem a recuperar la unitat perduda entorn de la reivindicació democràtica d’un  referèndum.  L’única esperança de Ciutadans és veure si poden pescar alguna cosa de la crisi socialista, però ho tenen complicat: cada vegada queda més clar que si ets mínimament d’esquerres no pots votar Ciutadans, i que si ets de dretes ja tens al PP. Ja hi ha hagut partits efímers:  a Catalunya, el Partido Socialista de Andalucía (PSA) els anys vuitanta; a Espanya, un cas més recent, el de la UPyD de Rosa Díaz. Tant de bo  la voluntat popular afegeixi democràticament, el més aviat possible, Ciutadans a la llista.


Jaume Bosch
Membre de la Comissió Executiva d’ICV i de Compromís per la Independència


Foto: “Naranja menguante” (CC BY-ND 2.0) by Manel

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 25

Deixa el teu comentari

Scroll to top