Ciutadania i policia Revisat per Revista Treball a . La seguretat no és neutra, les polítiques públiques no són pura gestió administrativa ni tècnica. Els qui ens han fet creure això són els qui han aplicat el mod La seguretat no és neutra, les polítiques públiques no són pura gestió administrativa ni tècnica. Els qui ens han fet creure això són els qui han aplicat el mod Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Ciutadania i policia

Ciutadania i policia

La seguretat no és neutra, les polítiques públiques no són pura gestió administrativa ni tècnica. Els qui ens han fet creure això són els qui han aplicat el model de seguretat més ideològic, impulsant la seguretat pública al servei de la minoria. Un model basat en criminalitzar la dissidència i positivar la repressió com a sinònim d’ordre. En definitiva, el model Puig: “Anar al límit de la llei i una mica més enllà”.

En canvi, ICV va aplicar un model ideològic garantista, amb l’objectiu de democratitzar la policia i acostar-la a la societat *. En aquell període, Interior interlocutava amb el teixit social, sindical, negociava les vagues. Nissan n’és un exemple. I posava els fonaments, controvertits i potser no prou explicats, a un control ètic intern. Uns anys on es va concebre que la seguretat podia millorar la vida de la ciutadania, i per això les polítiques públiques de seguretat anaven dirigides especialment a les persones amb més dificultats: lluita contra la violència masclista, codi d’ètica policial, resolució de conflictes, proximitat, transparència, participació (Consell de Seguretat), treball contra els delictes d’odi i discriminació, reducció de les víctimes de trànsit, millores laborals i sindicals dels Mossos, prevenció i un llarg etcètera.

Cal apel·lar a la ciutadania que cregui que la policia, la que desitgem les persones que creiem fermament en els drets humans i la democràcia, ha de ser diferent.

Aquest article no pretén ser un balanç de govern, però paga la pena fer memòria. Una concepció de seguretat que defugia de la identificació, arcaica i poc democràtica, que la seguretat és ordre públic. Ho va ser en l’època franquista, i precisament es va defensar el concepte de seguretat ciutadana perquè anava molt més lluny del concepte d’ordre! Aquesta setmana, la Ley de Seguridad suposa un clar retrocés en aquest aspecte. I cal dir que no tot van ser flors i violes, perquè ICV no teníem el poder polític suficient per aplicar aquest canvi cultural i radical en els continguts del funcionament policial, ni acompanyament mediàtic ni social per donar suport a les “transgressions” que aplicàvem.

El Cos de Mossos d’Esquadra (CME) està ple d’excel·lents professionals amb vocació de servei, bona formació i bons valors. Però això no és suficient; qualsevol organització humana precisa de valors organitzatius, de cultura organitzativa. I aquesta, des de la meva opinió, és la que manca al CME: cultura organitzativa amb vocació de servei que situï els professionals al servei de la ciutadania, i no enfrontats a la mateixa. En els seus inicis va voler-ho, amb la vocació de ser diferent d’altres cossos, que tenien vicis adquirits i estructures poc democràtiques, herència organitzativa de comandaments del franquisme. Una oportunitat perduda o, en un optimisme de responsabilitat, una oportunitat posposada.

Que la solució passa per prioritzar el servei a la ciutadania i la democràcia interna al corporativisme mal entès.

Cal apel·lar a la ciutadania que cregui que la policia, la que desitgem les persones que creiem fermament en els drets humans i la democràcia, ha de ser diferent. Jaume Bosch treballa al Parlament de Catalunya perquè així sigui, fent una oposició rigorosa i propositiva en pro del model de seguretat preventiu contra el repressiu. Internament al CME, la seva organització jeràrquica i el règim disciplinari intern no haurien de dificultar veus crítiques i propositives. Així doncs, crec que la solució passa per prioritzar el servei a la ciutadania i la democràcia interna al corporativisme mal entès. Les males praxis no són majoritàries, i la gravetat de les mateixes no ens ha de fer perdre de vista que el col·lectiu en general actua de manera professional. El més greu de tot plegat és que la justificació de les males praxis acaben convertint-les en organitzacionals; és a dir, assumides pel col·lectiu. I això té molta responsabilitat política i social. Cal tenir tolerància zero amb els abusos, i rigor en les crítiques per se a la policia. El sindicalisme s’ha de limitar als drets col·lectius dels membres del CME, no a la defensa d’errors i presumptes males praxis.  El que prestigia un col·lectiu és la disposició a sotmetre’s a control públic.

*La millor valoració del CME per part de la ciutadania es va produir a l’època d’en Joan Saura.

Autor/Autora

Noe Ayguasenosa

Secretària de coordinació interna i de la Comissió Executiva Nacional d'ICV

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top