Cirici i la Llotja: Ciutat i pacte Revisat per Revista Treball a . La reunió del Consell de Ministres d’aquest divendres ha posat en el centre de la convulsa actualitat catalana l’edifici de la Llotja de Mar. Com és sabut, la c La reunió del Consell de Ministres d’aquest divendres ha posat en el centre de la convulsa actualitat catalana l’edifici de la Llotja de Mar. Com és sabut, la c Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Cirici i la Llotja: Ciutat i pacte

Cirici i la Llotja: Ciutat i pacte

Cirici i la Llotja: Ciutat i pacte

La reunió del Consell de Ministres d’aquest divendres ha posat en el centre de la convulsa actualitat catalana l’edifici de la Llotja de Mar. Com és sabut, la construcció de l’edificació medieval s’inicià a començaments del Tres-cents, vora la platja, amb la finalitat de protegir les mercaderies que entraven a la ciutat i aquells que hi comerciaven. De llavors ençà i fins a temps recents fou un dels centres de la vida econòmica de la ciutat.

Ara fa més de quaranta anys, el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer va escriure una glosa de l’edifici i de la seva significació històrica. Potser no tots els que la setmana passada s’hi varen reunir, ni aquells que des de fora els bescantaven, tenen present aquest text publicat el 1975, l’any de la mort del dictador, en un llibre magníficament il·lustrat per Aurora Altisent. En tot cas, resulta convenient de rellegir-lo a la llum de les nostres circumstàncies d’avui.

Cirici començava esmentant la complexa relació que, al llarg dels segles, Barcelona ha mantingut amb el poder polític: “La història que surt als llibres de text, la de les banderes i les trompetes, va ésser feta a bastonades. Però hi ha una altra història que és la de la gent. Una història que ha passat en silenci durant segles (…) Per una ciutat com Barcelona, desposseïda de capitalitat política, tots els oripells s’han esvaït. Les armes són rovellades. Els estandards arnats. Però la gent és viva i, des del seu lloc, pot comprendre millor que no pas aquells altres que cavalquen sobre els tigres de l’època, que el llinatge comú no és tant la sang dels quin mataven i morien per camps i muntanyes, com la dels qui, per damunt i per sota de totes les calamitats i de tots els triomfs, treballaven, compraven i venien al voltant dels mercadals. Les ciutats són això.”

Així, per Alexandre Cirici, la història silenciosa de la vida material, del treball i de l’intercanvi, seria, més que cap altra cosa, la base de la construcció d’un “llinatge comú”. Com és sabut, les relacions entorn de la vida material, de la producció i distribució de la riquesa, no han estat exemptes, ni a Catalunya ni enlloc, de contradiccions ni de conflictes. Però, en el nostre cas, la seva centralitat hauria contribuït a definir uns determinats trets socials: “Altres ciutats treuen la força d’estructures militars o polítiques. Barcelona treu la que té de la conveniència general de concentrar-se en un lloc d’intercanvi. Els barcelonins han vingut de tot arreu. Segons les èpoques, de l’Occitània, al nord. Segons les èpoques, de l’Andalusia, al sud. Sempre, de tot Catalunya. No els uneix cap raça.”

Potser aquests trets ajudarien a explicar el caràcter pactista que tants autors, des d’Eiximenis fins a Vicens Vives, han volgut identificar en molts episodis de l’evolució de Barcelona i Catalunya. “Barcelona és un lloc de pactes. Si l’arrel mercadera de la seva vida reposa ací, sota les arcades gòtiques, en un diàleg continu entre gent que lliga i deslliga i que pren per llei allò que entre dos lliurement, han decidit, no és estrany que el país sencer hagi estat vertebrat, al volt de Barcelona, en una mentalitat pactista, per la qual cap decisió vàlida no ve ni de dalt ni de fora.”

No se si gaires barcelonins i catalans d’avui es sabrien reconèixer en la Barcelona i la Catalunya que dibuixa Alexandre Cirici, aquella ciutat i aquell país en les que, segons deia, “ningú et demana d’on vens ni on vas, ni qui ets”.  Potser, la reflexió històrica de l’autor, aquell any 1975, estava condicionada precisament per la voluntat d’entesa i de pacte, de tal manera que era no només interpretació del passat sinó desig de futur. Un futur del que nosaltres mateixos estem encara lluny: aquell en el que les “normes sagrades” de la vida de la ciutat i del país “flueixen diversificades i lleugeres, com una manifestació espontània i fresca d’allò que uns i altres han pactat, lluny de tota coacció, dins la insubstituïble atmosfera de la llibertat.”

Autor/Autora

Oriol Nel·lo

Geògraf, professor de la UAB, especialitzat en estudis urbans i planificació del territori

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top