Cinc reptes per al sindicalisme d’aquí al proper Primer de Maig Revisat per Revista Treball a . Aquest Primer de Maig ha estat anunciat per CCOO i UGT com el pas a l’ofensiva, un cop es dona per tancada una etapa de resistència al pitjor atac contra els dr Aquest Primer de Maig ha estat anunciat per CCOO i UGT com el pas a l’ofensiva, un cop es dona per tancada una etapa de resistència al pitjor atac contra els dr Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Cinc reptes per al sindicalisme d’aquí al proper Primer de Maig

Cinc reptes per al sindicalisme d’aquí al proper Primer de Maig

Cinc reptes per al sindicalisme d’aquí al proper Primer de Maig

Aquest Primer de Maig ha estat anunciat per CCOO i UGT com el pas a l’ofensiva, un cop es dona per tancada una etapa de resistència al pitjor atac contra els drets laborals i socials de la democràcia.

En 2010, quan el Govern socialista inicià l’estratègia de devaluació de les condicions laborals i socials, el sindicalisme va respondre amb una etapa de mobilitzacions, amb tres vagues generals entre 2010 i 2012. La reforma laboral imposada el 2012 pel PP atacava directament el cor del sistema de negociació col·lectiva de les condicions de treball. L’objectiu era trencar la capacitat de les treballadores i els treballadors de teixir llaços de solidaritat més enllà de la seva empresa, amb l’eliminació de la prevalença del conveni col·lectiu de sector. De manera coordinada, s’impulsava una ofensiva contra el dret de vaga, amb la persecució penal i administrativa de més de tres-cents sindicalistes, es tallava el finançament públic a les centrals sindicals i se les apartava de la gestió dels programes de formació.

Aquesta ofensiva global va portar el sindicalisme de la mobilització general a les mobilitzacions sectorials, però va fracassar en la seva voluntat de desballestar els sindicats. Una mobilització constant als diferents sectors i empreses, invisible en l’espai comunicatiu, ha tingut com a resultat la revalidació dels convenis col·lectius, tot i que no ha pogut evitar un empitjorament de les condicions de treball. Tot i el tòpic d’unes centrals sindicals subordinades al finançament públic i els fons de formació, els sindicats han sobreviscut com organitzacions autònomes sobre la base de la seva afiliació. El 2016 es tancava un nou període d’eleccions sindicals a les empreses catalanes, en el qual CCOO (42%) i UGT ( 39%) han revalidat el suport electoral.

L’arribada de Javier Pacheco i Camil Ros a les màximes responsabilitats de CCOO i UGT culmina un procés de renovació generacional en el sindicalisme català que fa temps va començar a les empreses. La generació que es va incorporar al mercat de treball en la dècada dels 90 assoleix la plena responsabilitat de la direcció sindical en un escenari que no dona treva.

Els dos reptes immediats que afronta el sindicalisme majoritari són l’increment salarial i la renda mínima garantida. En el primer cas, les manifestacions del Primer de Maig a tot Espanya han apuntat directament al bloqueig per part de la patronal d’un increment de sous que garanteixi que el canvi en la situació econòmica arriba a les nòmines. Els sindicats han anunciat mobilitzacions si no es produeixen avenços en els propers dies. D’altra banda, i dins del marc català, la negociació al Parlament de la Renda Mínima Garantida es troba en el seu moment crític. La proposta sorgeix d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per una plataforma amb important participació sindical. El punt de resistència en les negociacions es troba en l’exigència dels sindicats que la renda mínima arribi també a les persones que, tot i treballar, cobren salaris que no permeten superar la situació de pobresa.

El tercer desafiament en l’horitzó és la renegociació dels Pactes de Toledo, el marc de concertació de les pensions. En l’acord de 2011, els sindicats van centrar la prioritat a garantir la jubilació de les persones a qui la crisi afectava en els darrers anys de cotització i van situar algunes garanties de cara a les generacions més joves. Aquestes garanties van ser anul·lades de manera unilateral, primer pel PSOE i després pel PP. El repte actual serà el manteniment d’un sistema públic de pensions dignes que ofereixi garanties a les diferents generacions.

En quart lloc, des del sindicalisme s’ha anunciat la voluntat de passar de la simple reclamació de la derogació de les reformes laborals a plantejar una proposta pròpia de regulació laboral per fer front als canvis. Caldrà dotar de contingut la proposta d’un nou marc de drets del treball que permeti afrontar les noves formes d’organització del treball, la precarització de les condicions laborals i el canvi tecnològic.

I finalment, la incorporació al sindicalisme de les treballadores i els treballadors a qui l’externalització i la precarietat han situat fora dels àmbits sindicalitzats. Un 80% dels treballadors i les treballadores del nostre país està cobert pels convenis col·lectius, i la majoria de vagues generals ha perseguit la millora dels sectors més precaris. Però allò que genera vincles de solidaritat no és gaudir de les conquestes sindicals, sinó protagonitzar-les. El principal repte de la nova generació sindical és la superació de les fronteres dels comitès de les empreses centrals per tal d’organitzar l’acció unitària del conjunt de persones que participen en la cadena de valor de productes i serveis. La presència en la capçalera de la manifestació de representants sindicals de l’hostaleria, la recerca biomèdica o la geriatria apunta en aquesta direcció. Caldrà estar atents als passos següents.

Autor/Autora

Andrés Querol

Xarxa de Sindicalistes d’Esquerra Verda

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top