Cercant les superheroïnes de segle XXI Revisat per Revista Treball a . Una mica d'història El còmic de superherois, com tantes altres coses nascudes durant el segle xx, és un fidel reflex de la societat on fructifica. És durant el Una mica d'història El còmic de superherois, com tantes altres coses nascudes durant el segle xx, és un fidel reflex de la societat on fructifica. És durant el Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Cercant les superheroïnes de segle XXI

Cercant les superheroïnes de segle XXI

Cercant les superheroïnes de segle XXI

Una mica d’història

El còmic de superherois, com tantes altres coses nascudes durant el segle xx, és un fidel reflex de la societat on fructifica. És durant el període que va de la primera a la segona guerra mundial quan l’heroi clàssic muta en la seva versió super, fortament influenciat per la literatura pulp i la ciència ficció. A diferència de l’arquetip clàssic, ara el superheroi tindrà superpoders que moltes vegades van lligats a un origen sobrenatural, diví, tecnològic, o fins i tot, alienígena, com en el cas de l’extraterrestre procedent de Kripton, Superman (1938). Editat per DC (Detective Comics, Inc.), Superman és considerat per la majoria com el primer personatge que agrupa totes les característiques del superheroi, i és també, des dels primers números, un gran èxit comercial. El personatge és imitat per diferents editorials que busquen repetir la proesa i, de fet, ho aconsegueixen amb altres personatges que adquiriren molta popularitat. Entre els més destacats i que rivalitzaran amb Superman en vendes, tenim Batman (1938) de la mateixa DC, Captain Marvel (1939) de Fawcett Comics, o Captain America (1941) de Timely Comics (actualment Marvel Comics).

Malauradament, l’aparició de les versions femenines del superheroi va ser menys explosiva en un primer moment. D’aquesta època daurada del còmic és important recordar cèlebres personatges femenins com The Black Cat (1941), Miss Fury (1941) o la paròdica i divertida Ma Hunkel (Red Tornado, 1939), que malgrat que són interessants, no tenen la repercussió dels seus homòlegs masculins. És un altre cop DC Comics qui dóna la campanada amb Wonder Woman (1941), la primera superheroïna que adquirí gran notorietat i que continua sent avui dia un personatge de gran rellevància.

Aquests personatges, poderosos, intel·ligents i atlètics, van tenir una gran acollida entre un públic molt jove. Sovint les seves vinyetes han contingut una forta càrrega propagandística i política, amb la voluntat que aquests missatges quallessin en la jove audiència. Així, veiem com molt aviat aquests superherois i superheroïnes es van enfrontar al nazisme, abans inclús que els Estats Units participés en combat. Un exemple el trobem a la primera portada de Captain America, on podem veure com aquest dóna un cop de puny a la cara de Hitler, o també a la primera portada de Wonder Woman, on veurem la superheroïna acompanyar les tropes aliades en la batalla.

Per aquesta capacitat d’influència, hem vist recurrents atacs dels lobbies conservadors, que han posat en el punt de mira els superherois com a models de conducta per als més petits de la casa. Un dels successos més importants que han sacsejat la història dels superherois va ser la investigació duta a terme pel Congrés dels Estats Units arran de la publicació del llibre La seducció dels innocents, on el psiquiatre Frederic Wertham culpava els còmics de la corrupció dels infants. Aquesta investigació va comportar una cacera de bruixes i la implantació del Comic Code com a eina interna d’autocensura aplicada per les editorials americanes.

Es pot dir, per tant, que no sempre ha estat fàcil promoure idees progressistes en les seves històries. I si algú ho ha tingut especialment difícil en aquesta situació, han estat les superheroïnes. Relegades històricament a còpia del seu doble masculí, moltes vegades les superheroïnes han fet més aviat el paper de donzella en perill, en lloc  del rol heroic que es podria  esperar d’elles. La caracterització i la vestimenta tampoc han estat exemptes de controvèrsia. Massa curt o massa llarg, aquesta és una guerra que no lluiten els herois de l’altre sexe. Les superheroïnes han d’enfrontar-se als dolents del còmic, però també a tots aquests obstacles propis del rol de gènere.

La història de les superheroïnes és una història lligada a la de la dona del segle XX. En el seu moment fundacional estan fortament emmirallades en els moviments sufragistes de principis de segle. Però acabada la guerra, les heroïnes van haver de tornar a ser dones de casa. No va ser fins als anys 70 que, sota el paraigua de moviments com el del maig del 69, el moviment hippie o la segona onada feminista, que vàrem veure conats de capgirar aquesta situació. Es quan apareixen heroïnes poderoses com les mutants Ororo (Tempesta) i Jean Grey en la seva versió Fènix. Als 80, seguint aquesta línia, autors com Alan More o Frank Miller encapçalen un moviment que qüestiona i capgira l’arquetip de superheroi i superheroïna. Aquest corrent de modernitat es transforma en postmodernitat en la dècada següent, on la hipersexualització i la violència són la moneda de canvi que trobem tant en les editorials clàssiques com en les noves que proliferen. Ja molt més a prop, el nou mil·lenni ve marcat pels successos de l’11 de setembre, que sumiran els superherois en una nova etapa de reconfiguració.

Per sort, la indústria, sempre a la cerca d’obrir mercat, ha posat les minories i les dones en el punt de mira, ja que hi veuen un públic potencial no explotat. Internet i els fanzins han ajudat a donar veu a les autores de còmic que fa dècades que reclamen el seu espai. Les editorials, amb aquest nou públic en el punt de mira, han contractat cada cop més dones tant als guions com als pinzells.Tot això pot suposar una nova oportunitat per a la superheroïna; en l’actualitat nous personatges femenins sorgeixen amb força, i altres de clàssics reclamen el seu espai a l’Olimp dels superherois.

En mans d’alguns autors i autores, aquests personatges que moltes vegades reproduïen els tics més menyspreables de la nostra societat, viuen un dels seus millors moments en l’actualitat. Avui en dia es poden trobar a les llibreries i biblioteques un bon grapat d’històries de superheroïnes molt interessants i que són magnífiques per introduir-nos en aquest complex món.

Wonder Woman, el renaixement

Abans de rebre el nom de Dona Meravella (Wonder Woman), Diana de Themyscira vivia a Illa Paradís, un espai misteriós habitat només per guerreres amazones immortals que havien rebut aquests dons dels déus de l’Olimp grec. Diana és la més jove de les amazones i és filla de la reina Hipòlita, que, en un món on no existeix l’home, la va crear amb argila i les seves pròpies mans. Aquesta gènesi tan peculiar la converteix aviat en l’amazona més poderosa, que arribat el moment oportú, haurà de viatjar lluny de l’illa per ajudar a preservar la democràcia i els drets de les dones enfront dels perills que representa el nazisme que està assolant Europa.

Com molt bé explica Elisa McCausland en el llibre Wonder Woman. El feminismo como superpoder, gran part de les bondats de la guerrera amazona són herència directa del seu creador, el psicòleg William Moulton Marston. Aquest investigador veia en els mitjans de difusió més populars i en els còmics en concret, una gran eina per difondre les seves idees. Quan va tenir l’oportunitat de crear un personatge nou, va voler que fos una dona, per trencar l’hegemonia masculina i per poder defensar postulats feministes. Moulton havia rebut una educació progressista i coneixia molt bé el llegat del moviment sufragista, per això va voler inspirar el personatge de Wonder Woman en aquestes “amazones del segle XX”. La seva etapa com a guionista comprén de 1941 fins a 1947 (any en què Moulton va morir). Ajudat per la seva dona, Elisabeth Holloway, i per Olive Byrne, amb les que mantenia una relació poliamorosa, Moulton escriu 6 anys de còmics carregats de lluites feministes en contra de l’heteropatriarcat i en favor de la igualtat i la llibertat. Històries molt avançades a la seva època i que malauradament no tindran continuïtat en els anys consecutius a la seva mort, en els que el personatge de Diana passarà per tot tipus de degradacions.

DC Comics ha reiniciat el seu univers moltes vegades. Wonder Woman ha fet ara 76 anys de publicació ininterrompuda i porta a la seva esquena multitud d’històries i vivències, no sempre al nivell del que va imprimir William Moulton Marston. No obstant això, ara tenim la sort de viure un d’aquests reinicis a Wonder Woman (rebirth) i que Greg Rucka, el guionista encarregat d’aquest renaixement, sigui un dels autors més interessants que han escrit per al personatge i que millor ha defensat els postulats feministes de l’amazona. En aquesta història Rucka ens presenta una Diana de Themyscira que conserva tots els records de les vides alternatives que ha viscut barrejats en la memòria. Ofuscada i mig embogida per no poder discernir quin és el seu origen real, Wonder Woman haurà de cercar quina és la seva pròpia essència.

La maternitat de SpiderWoman

Jessica Drew és Spider-Woman, un personatge creat per Marvel l’any 1977 que, com molts altres personatges nascuts com a contrapartida de la seva versió masculina, ha hagut de lluitar per fer-se un nom en aquesta indústria. Jessica Drew va rebre els poders quan el seu pare intentava curar-la sent ella molt petita i en injectar-li una solució experimental feta a partir de sang d’aranya, va rebre part de les habilitats pròpies d’aquesta espècie. Durant la seva adolescència va acabar formant part d’Hydra, una organització filofeixista molt famosa a l’univers de l’editorial. Després, un cop reformada, va ser investigadora, va cercar insistentment els seus orígens i va formar part de diverses organitzacions de superherois. Però ha estat l’any 2016 quan el personatge ha viscut una de les aventures més interessants, la maternitat.  A la seva sèrie regular Spider-Woman 3, Jessica Drew continua combatent el crim i fent de detectiu, alhora que porta endavant l’embaràs tan bé com pot, no revelant inicialment la identitat del pare.

Els nadons i els nens petits són un tema escabrós en els còmics; poques històries que els inclouen han acabat bé, perquè al final sempre fan nosa en la carrera heroica dels pares. És molt interessant el fet que en aquest còmic, escrit per Dennis Hopeless i dibuixat pel barceloní Javier Rodríguez, han capgirat aquesta retòrica pròpia del comic book americà i han creat una història que justament s’interroga sobre aquesta situació, com compaginar l’embaràs i la maternitat amb la feina, que si normalment ja és difícil, imagineu com ha de ser quan diàriament lluites amb els punys contra criminals d’allò més perillosos. Jessica Drew no renuncia en cap moment a les dos vessants de la seva vida i s’ha d’agraïr a Hopeless que no dulcifiqui gens la maternitat: l’heroïna no dorm, se sent bruta i desorganitzada, no sap com gestionar les emocions i l’envaeix el sentiment de culpabilitat quan deixa el nen a casa per anar a combatre el crim, però alhora no vol renunciar a la seva tasca, que tant li agrada. Al final, tenir superpoders no fa que pugui amb tot, desmitificant també aquest estereotip, sense renunciar a la complexitat de la realitat de moltes dones. Per sort, pot comptar amb la seva amiga Carol Danvers (Captain Marvel), amb qui parlarà molt sovint, i el seu company de feina Roger Gogking (Porcupine), que l’ajudarà fent de cangur quan calgui i també ensenyant-li tot el que ell ha après com a pare implicat en la criança dels seus fills. Reflex de la mateixa experiència com a pare de Dennis Hopeless, el personatge de Roger, confident i suport de Spider-Woman, resulta especialment encertat. Per arrodonir la història, la resolució de la identitat del pare de la criatura esdevé, un cop més, un gir a l’alçada de la qualitat de tot el còmic.

Faith i el poder de l’optimisme

En la dècada dels 90 hi ha un patró que es repeteix sovint. Fugint de condicions draconianes en els contractes i fortes limitacions creatives, molts guionistes, dibuixants i directius abandonen Marvel i DC per crear noves editorials. Sota el paraigua de la nova llibertat, editors i autors, com Tod McFarlane o Jim Lee, competeixen per fabricar els universos més espectaculars i els grups de superherois més desmesurats. Podríem dir que Faith és la conseqüència i alhora la resposta a la desmesurada cosificació i mercantilització que es va viure en la dècada dels 90.

Un exdirectiu de Marvel fundà Valiant Comics l’any 1989, una editorial que ràpidament comptarà amb el seu propi univers superheroic. Els seus personatges són psiots, com els mutants o els inhumans de Marvel, tenen una alteració genètica que els dóna superpoders únics. Faith Herbert “Zephyr” (1992), que pertany als Harbinger, el supergrup de Valiant, és una psiot amb poder per volar i fer camps de força. En un primer moment el lector queda sobtat pel seu sobrepès, direm que la superheroïna llueix un físic que, malauradament, no veiem sovint en el comic book americà, ni en moltes altres ficcions. Però només estem parlant d’una primera impressió: el caràcter optimista, la simpatia i la personalitat geek de Faith s’imposa a qualsevol tipus de judici estètic i enamora a tots els lectors que s’apropen al personatge. Amb els anys Faith s’ha convertit en un dels personatges més populars de Valiant.

Al maig d’aquest any l’editorial Medusa Cómics va començar a publicar mensualment les sèries regulars “Harbinger Renegade“, on Faith apareix amb la resta de superherois del grup, i també “Faith“, còmic en què podem gaudir de les aventures en solitari de la superheroïna i que va gaudir d’una bona acollida en el moment de la seva publicació als Estats Units. La guionista Jody Huser ens mostra el dia a dia de Faith, que fa de periodista/bloguer, justiciera, bona amiga i consumidora compulsiva de sèries de televisió.

Moon Girl i Ms. Marvel, les superheroïnes del futur

Aquestes superheroïnes de nova fornada formen part de l’univers actual de Marvel i s’adscriuen a la tendència dels últims anys que vol apropar el còmic de superherois a un públic més ampli. Infinitat de personatges nous i altres de clàssics que de la nit al dia canvien de sexe, edat o ètnia, provocant en molts casos la ira dels lectors de sempre, poc amics dels canvis, però obrint alhora tota una nova generació de temàtiques i conflictes d’allò més interessants. A més, aquests nous personatges permeten la reparació d’una injustificada falta de diversitat a les històries de superherois clàssics.

Una d’aquestes noves superheroïnes és Lunella Lafayette (Moon Girl), de Marvel, una nena afroamericana de 9 anys amb un cervell privilegiat a la que li encanta la ciència i ha descobert que és inhumana. Els inhumans són éssers humans alterats genèticament pels kree (una civilització extraterrestre de l’univers Marvel). Són persones aparentment normals fins que són afectats per la boira terrígena, que els fa passar per una fase crisàlide abans de convertir-se en un nou ser amb capacitats sobrehumanes. Lunella no vol convertir-se en un inhumà; ella està contenta tal qual és i creu fermament que el seu millor poder és el coneixement i la ciència. Per tot això intentarà evitar la fase crisàlide i la transformació manipulant tecnologia Kree, però per error provocarà que un Tiranosaure Rex es traslladi temporalment al seu present. Aquest monstre, que en realitat és un personatge rescatat d’un còmic dels anys 70, establirà una relació d’amistat amb la Lunella.

La capcelera “Moon Girl and Devil Dinosaur” (2016) és una publicació menor dintre de l’aparell econòmic de Marvel, però altre cop, és un producte que busca obrir mercat guanyant-se la simpatia dels més petits de la casa. I com no ha de ser així, Lunella és amiga d’un T-Rex! El còmic és a la vegada una fantàstica història de pas a l’adolescència. Moon girl és molt llesta per tenir només 9 anys, té problemes per a relacionar-se amb els nens i les nenes de la seva edat, amb els professors, que sovint no estan al seu nivell, i amb els seus pares, que preferirien que fos una nena normal. Lunella sap que els canvis són problemàtics i si ja té problemes per adaptar-se al seu entorn, no acaba d’estar preparada per fer aquest pas a la seva versió evolucionada.

El còmic el signen els guionistes Brandon Montclare i Amy Reeder, la dibuixant eivissenca Natacha Bustos i Tamra Bonvillain, que en fa el colorejat. Aquest talentós equip ha creat una obra que poden gaudir nens i nenes i també els adults. Del guió sorprèn l’atreviment d’explicar a través de les aventures d’una nena petita problemes que interpel·len a les dones de totes les edats. En definitiva, Lunella només desitja tenir control de què passa en el seu propi cos. Elisa McCausland explica molt bé aquesta rellevància emmascarada en l’aventura heroica en el pròleg del còmic: “…no seria esbojarrat veure en la nova generació d’heroïnes adolescents que encarnen Moon Girl, Ms. Marvel, Spider-Gwen, l’actual Bad Girl de DC, o la pròxima Iron Man, Riri Williams, un salt evolutiu en el còmic de superherois amb la ciència i la tecnologia com a eines empoderants per a les superheroïnes i per a les lectores.”

El darrer exemple citat és “Ms. Marvel” (2013). Es pot dir que els editors, Sana Amanat i Stephen Wacker, l’escriptora G. Willow Wilson i l’artista Adrian Alphona, van aconseguir una fita que molts creuríem impossible: que una noia adolescent musulmana, d’origen pakistanès/americà, protagonitzés la seva pròpia capçalera i arreplegués els premis més importants del món del còmic, convertint-se en el superheroi més popular del moment. Aquesta noia és Kamala Khan, viu a New Jersei, va a l’institut i és una bona estudiant. Passa tot el temps que pot amb els seus amics i procura no preocupar massa als seus pares. Aquests, d’origen pakistanès, encara que són prou oberts, volen que Kamala respecti alguns dels preceptes de la seva cultura, com és el fet de visitar de tant en tant la mesquita. Tot es torna molt més difícil el dia que la boira terrígena desperta els seus poders; ella, a diferència de Lunella, no era gens conscient de la seva condició d’inhumana. Els poders de Kamala consisteixen a poder deformar i engrandir el seu cos a voluntat, i en aquest cas li permeten complir un somni d’infantesa, convertir-se en superheroïna. Com a pseudònim rescatarà l’antic nom de batalla de la seva heroïna favorita, la Capitana Marvel, que abans es feia dir Ms. Marvel. En aquest moment haurà d’esforçar-se per compaginar la seva vocació amb la resta d’àmbits de la seva vida.

Kamala Khan està cridada a ser tan rellevant com ho ha estat Peter Parker (Spider-man) els últims 50 anys. Però ara, en comptes d’un noi adolescent blanc i protestant, que defensa un missatge moralista i una mica individualista, tenim aquesta noia musulmana que centra el discurs en la definició de la vocació personal en relació a la cerca del bé comú i el respecte a la diversitat. Tot això tan difícil és a més sostingut pel tractament exquisit que l’autora fa de la resta de personatges secundaris. Sap estimar-los a tots: les animadores de l’institut, el germà que es pren molt seriosament la religió o els freaks de la botiga de queviures.

L’autora ha dit sobre Ms. Marvel que ha intentat crear un personatge real “en qui pogués confiar la gent real, i sobretot les dones”. Afegirem que G. Wilow Wilson ha creat un personatge femení magnífic en el qual emmirallar-nos tots!

Totes aquestes heroïnes, juntament amb moltes altres, pugnen per convertir-se en el personatge de referència en aquest moment. És un bon moment per a elles, ja que no pateixen l’esgotament de les seves versions masculines. Una de les campanades més grans l’ha donat Wonder Woman en el seu salt al cinema. Aquesta era la prova que es resistien a guanyar les superheroïnes de còmic, i que l’amazona ha superat amb notable, obrint tot un nou ventall de possibilitats. De fet, la lluita per consagrar la figura de la superheroïna també es dóna al cinema i a les sèries de televisió. La indústria cultural sembla molt interessada a posar personatges femenins al capdavant de les seves superproduccions. No és casual que la nova protagonista de Star Wars sigui Rey, una noia jedi, i el mateix passa amb la nova sèrie Star Trek: Discovery, on les trames giren al voltant de l‘actriu afroamericana Sonequa Martin-Green.

Esperem que aquestes grans empreses de l’entreteniment continuïn apostant per aquest tipus de continguts i també perquè els i les guionistes i artistes aprofitin aquesta finestra per seguir definit a la superheroïna del segle XXI.

Autor/Autora

Sergio Pérez

Dissenyador i podcaster

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top