Cent anys i un dia: Maria Salvo, la resistència ordinària Revisat per Revista Treball a . El dia 28 del mes de maig de 2020, que és quan surt aquest article, Maria Salvo Iborra té cent anys i un dia. És una dona gran, molt gran, i fer tants anys com El dia 28 del mes de maig de 2020, que és quan surt aquest article, Maria Salvo Iborra té cent anys i un dia. És una dona gran, molt gran, i fer tants anys com Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Cent anys i un dia: Maria Salvo, la resistència ordinària

Cent anys i un dia: Maria Salvo, la resistència ordinària

Cent anys i un dia: Maria Salvo, la resistència ordinària

El dia 28 del mes de maig de 2020, que és quan surt aquest article, Maria Salvo Iborra té cent anys i un dia. És una dona gran, molt gran, i fer tants anys com ella ha fet, i com els ha fet, resulta admirable en la nostra societat. No només perquè són molts, sinó perquè els ha fet acompanyada per l’ànim d’amigues i amics, d’entitats molt diverses, com l’Associació d’Expresos Polítics –de la qual havia estat presidenta– o de l’Ateneu de Memòria Popular i altres, i d’institucions, com l’Ajuntament de Barcelona, que el dia de l’aniversari li van recordar que la tenien molt present, que estaven contents de que seguís entre nosaltres, i que la seva vida expressava l’esforç de la resistència ordinària.

Gosaria dir que aquesta expressió defineix bé la biografia civil de Maria Salvo. Al capdavall, aquesta dona no és històrica pels fets que ella hagi pogut generar o per la seva capacitat de generar-ne, com pot ser el cas d’una gran legisladora, una eminent pensadora, una escriptora sòlida i brillant o una  fundadora. De cap manera. Maria Salvo resulta històrica en sentit moral, és a dir, pels actes, no pels fets. Ha estat la seva actitud davant el context històric, no el seu protagonisme en el desenvolupament d’un context, el que fa històrica a la resistència ordinària, a la Maria. L’actitud de rebuig o de propòsit. Fa molts anys, la tarda del dimecres 29 de març de 2000, vaig preguntar a Maria Salvo quan començava la seva biografia civil. “Amb la república”, va respondre. I em va dir que aquell dia d’abril en què ella tenia deu anys, els mestres i les mestres de la seva escola van fer sortir la canalla de les aules i van enretirar l’envà de fusta que separava els nens de les nenes, van ajuntar les taules i això: “Des d’aquell dia sempre més vam seure i aprendre junts. Per a mi la república va ser allò”.

No em va parlar de banderes al carrer, ni de retrats del rei arrossegats i cremats, ni de cants al carrer. La república, dit així, tal qual, havia estat una vivència íntima per a una nena de deu anys, una vivència que, setanta anys més tard, posava com a referent de la seva vida adulta. Sabem que “el que és personal és polític”; aquest és un exemple viu, bell i clar d’aquesta afirmació.

I anys després, passades les vicissituds que van marcar la vida d’aquella generació de noies comunistes, Maria i altres dones van decidir que era necessari explicar el positiu de les seves experiències vitals, el relleu dels projectes que van sostenir, fonamentats en una passió per la igualtat, no tan sols social sinó entre gèneres.

Ha dit sovint que elles eren vençudes, però no derrotades. ¿Quan s’adquireix la condició de derrotada? Gosaria dir que quan ja no es controla la narració sobre el passat. Quan Walter Benjamin en parlar d’Història va advertir que “el do d’encendre l’esperança  només resideix en els qui  estan convençuts de que ni els morts estaran segurs davant l’enemic si és que aquest venç. I aquest enemic no ha deixat de vèncer”, plantejava que el fons de l’assumpte estava en que seria vencedor qui fos capaç d’elaborar i transmetre una imatge del passat, una narració del passat.

Quan Maria Salvo i les seves amigues van crear l’associació Dones del 36 van expressar, en aquell complex fi de segle, el neguit de transmetre la seva passió per la igualtat, una passió antiga, tan heretada com apresa. No era el seu propòsit parlar del dolor i l’èpica com a referent biogràfic, sinó de les esperances alçades, defensades i assolides. Volien transmetre la memòria de la resistència ordinària. Cent anys i un dia després segueix aquí. Tenim sort. Per molts anys!

 

Autor/Autora

Ricard Vinyes

Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

Articles publicats : 2

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top