Catalunya un sol poble, o no serà Revisat per Revista Treball a . El manifest del grup Koiné, titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, representa un gir, un canvi de sentit de El manifest del grup Koiné, titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, representa un gir, un canvi de sentit de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Catalunya un sol poble, o no serà

Catalunya un sol poble, o no serà

Catalunya un  sol poble, o no serà

El manifest del grup Koiné, titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, representa un gir, un canvi de sentit de la política lingüística que s’ha portat fins ara a Catalunya i que ha fet possible la integració de milions de persones vingudes de fora sense trencar la cohesió social, evitant les fractures per raons d’origen i de llengua. Amb aquest manifest es passa de la persuasió a la imposició. Es trenca així també la noció del catalanisme popular que el PSUC va defensar i que ha impregnat el catalanisme polític fins avui: Catalunya, un sol poble.

Catalunya ha estat històricament terra d’immigració i presenta una gran heterogeneïtat en l’origen i composició de la seva població. Des dels inicis del segle XX Catalunya ha mantingut les taxes de natalitat més baixes de tot Europa (inferiors a les dels països més malthusians com França, Alemanya o els països nòrdics), i malgrat això la població catalana no ha deixat d’augmentar i ha passat de dos milions d’habitants a set milions en tant sols cent anys. Els més de quatre milions de persones vingudes de fora en aquest període són proporcionalment superiors a la població arribada a països considerats terra d’immigració (com és el cas d’Argentina, per exemple). En el segle passat, es tractava de persones procedents de diferents regions d’Espanya, andalusos, extremenys i castellans principalment; en la primera dècada del segle XXI els immigrats han sigut fonamentalment d’origen estranger. La integració d’aquesta població forana a la societat catalana s’ha anat realitzat de forma pacífica, sense conflictes oberts, a partir de la barreja i el mestissatge. El català ‘de soca-rel’, el que tindria tots els ascendents catalans i cognoms clarament catalans, és molt difícil de trobar. Malgrat això, un elevat percentatge de la població se sent plenament catalana: un 84,3% segons el darrer baròmetre del CEO (2016), amb els matisos corresponents (un 26,3% totalment catalana, un 24,2% més catalana que espanyola i un 33,8% tant catalana com espanyola).

Com es poden atrevir aquests savis ignorants del grup Koiné a parlar dels immigrants com a colonitzadors lingüístics encara que involuntaris? Quin menyspreu i insensibilitat cap a l’emigració de la fam i la repressió, que va obligar a molta gent a marxar del seu lloc d’origen perquè se’ls negava la feina i la dignitat pel sol fet de ser republicans. Quin menyspreu i insensibilitat cap els qui venint de diferents llocs d’Espanya i avui de l’estranger, han fet créixer el nostre país i ells mateixos i els seus fills utilitzen la llengua catalana de forma habitual o com a mínim l’entenen. I quin paral·lelisme més estrany i irritant amb l’actitud dels primers països europeus (com Hongria) que han tancat les fronteres del seu país als refugiats sirians, atribuint-los una colonització musulmana, també involuntària, clar. Però, a més de la insensibilitat, es tergiversa la història, perquè Catalunya no hauria arribat a ser “rica i plena” sense aquesta immigració. I, sense la immigració, avui no arribaríem als dos milions d’habitants i, per tant, hi hauria molts menys parlants del català. La major part de població que ha vingut a Catalunya ha adoptat el català com a primera o segona llengua. I això s’ha fet gràcies a la immersió lingüística, però també gràcies a una lògica de la persuasió i no de la imposició.

La lògica de persuasió és la que de forma obligada, fent de la necessitat virtut, es va dur a terme durant l’època franquista, on la llengua catalana va estar perseguida. Sense estructures d’estat, no hi havia una altra instrument que l’ús de la pedagogia i l’explicació per transmetre a la nova població la situació del català i la identitat del poble català. I qui va fer aquesta tasca d’inclusió? No la van fer les elits catalanes aliades del franquisme (que n’hi havia, cosa que el manifest obvia), que preferien el castellà. La va fer el PSUC i CCOO, que tenien incidència entre els treballadors i treballadores i en els barris populars. En plena repressió franquista ho van fer els i les sindicalistes en les fàbriques i els i les militants del PSUC en els moviments en què participaven. I ho feien des l’actitud convençuda de què no es podia dividir la classe treballadora, com no es podia dividir el país, per raons d’origen i de llengua. Per això la revista Treball, que ja s’acosta als vuitanta anys d’antiguitat, sempre es va publicar en català. Com també la Revista Nous Horitzons, creada el 1960 i que s’imprimia a l’estranger en plena clandestinitat.

Malgrat la repressió franquista el català es va estendre entre la població immigrada, de forma molt imperfecta, naturalment, perquè no hi havia instruments per a normalitzar-lo. Però l’important és que es va difondre la legitimitat del català com a llengua pròpia de Catalunya i també la reivindicació de l’autogovern. El lema “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia” era corejat amb diferents accents en les manifestacions en favor de la democràcia. Es va mostrar així l’eficàcia de la persuasió, cosa que facilitaria posteriorment la política lingüística de la Generalitat reinstaurada.

L’afirmació del manifest de què el règim constitucional del 1978 referma la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya és senzillament delirant. Afirmar a més que la Generalitat no ha pogut fer pràcticament res efectiu en favor del català és una tergiversació pura i dura, que oculta la progressió feta pel català en el període democràtic. La immersió lingüística en l’ensenyament s’ha mostrat força eficaç per a la socialització en la llengua catalana i per a la cohesió social. Aquesta va ser, novament, una proposta del PSUC, en un moment en què Convergència i Unió optava per una xarxes escolars separades. I vull recordar que les primers escoles que van posar en pràctica la immersió van ser les de Santa Coloma de Gramenet, El Prat del Llobregat i Rubí, municipis tots ells governats pel PSUC i amb una elevada presència de població immigrada.

“Dues llengües, un sol poble” és un lema que va sorgir de les entranyes del PSUC i que expressa un catalanisme obert i inclusiu. Aquest plantejament va ser àmpliament assumit pel catalanisme polític, i el pujolisme  afirmava que “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Avui qui qüestiona la legitimitat de la immersió lingüística és principalment Ciutadans, opció política que ha crescut en paral·lel a l’increment de l’independentisme. I qui l’ataca frontalment des dels instruments de l’estat és el PP. Els signants del manifest haurien de preguntar-se si la seva estratègia ajuda a sumar en favor de la llengua i la cultura catalana, o bé tot el contrari. Paradoxalment, fa poc favor a la causa independentista, ja que pel seu caràcter excloent i etnicista difícilment pot sumar adhesions.

Amb tot, el català continua essent una llengua amenaçada i minoritzada, i cal fer esforços específics per millorar la seva salut. Però per això calen instruments socials i polítics i mantenir un gran consens sobre aquesta qüestió. Les mesures aïllades en favor de la llengua com les que es presenten en el manifest no són gens efectives. Sí és efectiu en canvi que la gent, sigui quin sigui el seu origen, trobi a Catalunya les condicions necessàries per viure amb dignitat: feina, habitatge, polítiques socials. La fermesa en la defensa de la llengua ha d’anar acompanyada pels instruments d’inclusió social. I de molta persuasió. Dividir la societat catalana no fa més que afeblir-nos, com a societat i com a país. Catalunya és un sol poble, o no serà.

Autor/Autora

Dolors Comas d'Argemir

Catedràtica d'Antropologia i presidenta de la Fundació Nous Horitzons

Articles publicats : 12

Comentaris (8)

  • Avatar

    Pere

    Aquí es poden llegir les precisions que fa el grup Koiné al seu manifest http://www.vilaweb.cat/noticies/els-impulsors-del-manifest-koine-denuncien-males-interpretacions-i-manipulacions-en-un-comunicat/
    Tractar-los de racistes o d’ignorants no ajuda a entendre el que diuen

    Respon
  • Avatar

    Roman

    Com a català es vergonyós llegir el manifest Koiné. Et vas preguntant, aixó realment ho ha escrit un català? no es una provocació del CNI?

    Aquest manifest representa que l’independentisme actual es treu la careta i ja no li fa vergonya calificar de extrangers als catalans que varen arribar durant els anys 60 i 70.

    No, Pere, no son ignorants sino universitaris, catedratics i gent de la cultura. El que si que son es gent que enyora un passat mitic en que tots els que vivien i treballaven a Catalunya eran catalans i no com ara que el 50% son invasors colonitzadors (sigui dit en el sentit tecnic que se li dona en biologia, no a la babalà). Catalunya es es un pais com els altres en que també hi ha una deriva cap al milenarisme nacional com a p.e. a Hungria, per molt que aqui el protagonitzin academics i empleats de la CCMA, no qualsevol arreplegat com a altres llocs menys cultes.

    L’independentisme està fent servir l’idioma i la cultura catalana per impulsar el seu projecte. Aixó fa que molta gent que havia aprés a estimar-los ara els odii. Aixó es el que està passant, que cada cop mes gent odia a Catalunya per culpa de coses com aquesta.

    La historia jutjarà qui va fer mes per Catalunya, si els que varen construir els consensos dels anys 70 o els qui els estan destruint ara, uns per inconsciencia, altres per bogeria i alguns per pur interés personal, politic o academic.

    Els qui estimem Catalunya i no volem que es trengui hauriem de ser mes energics amb aquestes coses i no justificar-les dient que “no s’entés”. Massa bé que s’ha entés, aixó es el problema, que s’ha entés perfectament.

    Respon
  • Avatar

    Pere

    Cal llegir el text i les seves precisions atentament. Sense atribuir intencions no expressades a allò que diuen.
    En 10 anys, el català ha deixat de ser la llengua habitual del 10% de la població (pèrdua un 5% superior al seu descens com a llengua inicial de la població). Actualment, només un 36,3 % la té com a llengua habitual; pràcticament el mateix percentatge que la té com a llengua d’identificació. En l’àmbit metropolità, que inclou Barcelona, és llengua habitual de només el 27,8%
    Davant d’aquestes dades, no em serveixen de res les invocacions genèriques. Ni el triomfalisme oficial.
    El català, malgrat tot, no fa sinó patir un procés de minorització creixent. I no parlem del que passa al Pais Valencià o a les Illes! O a la Catalunya Nord.
    Dades oficials del 2013: http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/dades_i_estudis/dades_estadistiques/estadistica_poblacio/

    Respon
  • Avatar

    Roman

    El procés de minorització s’ha accelerat desde que una serie de persones el fan servir com a eïna pels seus deliris milenaristes. Hi ha molta gent que considerava el català la seva llengua i ara ja no la considera. Es la profecia autocomplerta anar dient que el català retrocedeix a la vegada que s’el fa odiós a la gent bilingüe.

    Esteu destruïnt Catalunya.

    Respon
  • Avatar

    Pere

    No cal dir res més, si m’inclous entre els destructors de Catalunya. Pur deliri

    Respon
  • Avatar

    Pere

    Deliri és veure enemics allà on no n’hi ha

    Respon
    • Avatar

      Roman

      Aixó es deliri:

      “A principis de setembre de l’any passat una persona molt implicada en el moviment independentista, convençut de que “Junts pel sí” i la CUP aconseguirien un resultat impressionant a les eleccions del 27-S, es va jugar un dinar amb mi: Catalunya seria independent sis mesos després de les eleccions, és a dir el 27 de març de 2016.”

      Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top