Catalunya, un nou Estat on tothom s’hi senti còmode Revisat per Revista Treball a . Els propers 27 i 28 de febrer ICV celebrarem a Sabadell una convenció nacional que ha de servir per elaborar la proposta del partit per a una Catalunya sobirana Els propers 27 i 28 de febrer ICV celebrarem a Sabadell una convenció nacional que ha de servir per elaborar la proposta del partit per a una Catalunya sobirana Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna oberta: la qüestió nacional » Catalunya, un nou Estat on tothom s’hi senti còmode

Catalunya, un nou Estat on tothom s’hi senti còmode

Els propers 27 i 28 de febrer ICV celebrarem a Sabadell una convenció nacional que ha de servir per elaborar la proposta del partit per a una Catalunya sobirana. Això no només significa que haurem de definir el model de relacions amb l’Estat espanyol, que també, sinó que haurem de ser capaços de posar negre sobre blanc la nostra proposta d’Estat pel que respecta a drets socials i de ciutadania, model econòmic i ecològic, educació, sanitat, serveis socials, etc. etc. Perquè primer al PSUC i ara a ICV sempre hem tingut clar que els drets nacionals són indestriables dels drets socials. Per això cal explicar bé quina relació volem amb l’Estat espanyol quan Catalunya esdevingui veritablement sobirana, però també quin Estat volem. Perquè no ens enganyem: mentre alguns diuen que primer cal la independència i després ja veurem què fem, nosaltres volem decidir-ho tot. Perquè l’ocasió és única i no podem desaprofitar-la. Perquè no serveix de res canviar una bandera per una altra si després continuaran fent i desfent els de sempre. Perquè cal ser sobirans davant l’Estat, però també davant dels poders econòmics.

No sé si aquesta convenció nacional arriba potser una mica tard, ho podem debatre, però ara que la tenim a tocar l’hem d’aprofitar per explicar ben explicada la nostra proposta d’Estat: humilment però de forma decidida i descarada, amb orgull i determinació, perquè ens hi juguem molt.

Que a Catalunya no podem seguir com fins ara ha quedat provat. El desencís i el malestar social és general, i la situació s’ha tornat insostenible. No es tracta de ser alarmista, sinó de saber copsar la realitat del país. El primer que cal aconseguir és exercir el nostre dret a decidir com a nació. Exercir-lo lliurement i democràticament, per saber d’una vegada per totes quin país vol la ciutadania, enquestes i sondeigs a banda. No ho oblidem: encara no hem pogut votar en una consulta legal i vinculant.

L’esgotament del model autonòmic del 1978 és un fet. Per això no serveix una simple reforma de la Constitució: cal un procés constituent, a Catalunya i també a l’Estat espanyol. Per canviar-ho tot. Segons la meva modesta opinió, Catalunya ha d’esdevenir un Estat, per després poder tenir una relació d’igual a igual amb l’Estat espanyol. Un cop s’hagi donat aquest pas, llavors decidirem democràticament quina relació volem tenir amb l’Estat, perquè és obvi que alguna relació haurem de tenir. Aquest ha de ser el punt de trobada tant de les persones que volen la independència de Catalunya com d’aquelles que prefereixen continuar formant part de l’Estat espanyol, se’ls doni el nom que se’ls doni. Jo prefereixo fugir d’etiquetes: idees nobles com el “federalisme” han quedat tan desfigurades al nostre país que ja no serveixen per identificar opcions de model d’Estat. Malauradament.

La proposta d’ICV ha de servir per què tant independentistes com persones que no ho són puguin sentir-se identificades. Un independentista clàssic vol que Catalunya sigui un Estat, i un federalista també, necessàriament, perquè el federalisme no pot suposar cap submissió, sinó una relació d’igual a igual. La tasca és difícil, en sóc ben conscient, però no és impossible: la realitat del país és complexa, no és de blancs i negres, i la pròpia realitat d’ICV ha de ser-ho també. Sé que en qüestions com la identitat nacional, on prevalen els sentiments, això és molt difícil d’aconseguir, però les persones d’esquerres sempre hem perseguit utopies i ara no deixarem de fer-ho. Per això no comparteixo tampoc una idea que darrerament he escoltat sovint: que és impossible entendre’s amb l’Estat espanyol. Doncs bé, les persones d’esquerres no podem acceptar arguments d’aquest estil. Siguem ingenus, romàntics o com se li vulgui dir: els impossibles no existeixen. Menys encara en una situació clara de final de règim, on les forces d’esquerres jugaran un paper determinant a l’Estat. Si a sobre aquestes forces són (som) capaces d’arribar a acords i anar totes a una, la situació farà un gir de cent vuitanta graus i l’escenari serà completament diferent. Serà una ocasió d’or per tornar a començar.

El politòleg Lluís Orriols, en alguns dels seus lúcids articles, explica que les enquestes mostren que l’electorat català està profundament dividit en funció de la seva identitat nacional. Així, els electors que se senten essencialment catalans votarien CiU, ERC o CUP, mentre que els que se senten espanyols o tenen una identitat mixta votarien PSC, PP, Ciutadans o Podem. I explica que només ICV aconseguiria la proesa de trencar aquesta frontera que divideix els catalans. Aquest és un capital que no podem perdre: en aquest sentit, hi ha una massa electoral molt àmplia i ICV pot atreure un electorat heterogeni pel que respecta a la identitat nacional. Això cap altre partit és capaç de fer-ho.

En la nova Catalunya sobirana caldrà que el Parlament (i no un grup de juristes excitats) elabori democràticament una nova constitució on figurin les competències del país, que haurien de ser exclusives en tots els àmbits que vulguem. Pel que fa al model d’Hisenda pròpia, queda clar que els impostos s’han de recaptar a Catalunya íntegrament. A l’Estat, només haurem de pagar les despeses de les competències compartides, en el cas que n’hi hagi. I la participació a Europa i al món ha de ser directa, sense intermediaris. La proposta d’ICV crec que hauria d’anar per aquí.

La convenció nacional dels dies 27 i 28 de febrer a Sabadell ha de servir per posar sobre la taula la nova proposta de país d’ICV: una proposta ferma, decidida i clara. L’oportunitat és excel·lent per dirigir-nos a la nostra societat, de forma humil però compromesa amb el país i el seu futur. Aprofitem-la.

Autor/Autora

Miguel Guillén

Politòleg. Militant d'ICV Mataró

Articles publicats : 9

Comentaris (5)

  • Pere

    Està molt bé tenir esperança. És una gran virtut, però cal conciliar l’esperança amb les dades de la realitat:
    Segons la darrera enquesta del CIS (geenr 2015), el PP continuaria sent el partit més votat. I allò que és molt més preocupant: un terç de la població espanyola (35,7) vol mantenir l’actual estat de les autonomies; però un 30,7 vol menys autonomia (11,5) o és partidari de suprimir-les! (19,2).
    Només un escarransit 9,6 reconeixeria el dret a la independència.
    Aquestes dades, a més, indiquen un retrocés de la tolerància autonòmica o independentista en relació a l’octubre del 2014.
    Ara, expliqueu-me sobre quines bases es pot reformar l’estat espanyol.

    Responder
  • Roman

    Pere: Crec que si nomes un 9% de gent a Espanya accepta la independencia de Catalunya, aquesta es la opció mes dificil. Es grotesc anar dient que hi ha mes gent a Espanya que acceptaria la independencia que el federalisme i presentar com a prova una enquesta que diu el contrari.

    I respecte al retrocés en la tolerancia, pot estar relacionat amb “Espanya ens roba” i els reste de coses maques que els hi diem desde aqui.

    No se si es pot reformar l’Estat Espanyol però es clar que no desapareixerà i es clara també la posició que adoptarà el 91% de la població espanyola (i el 50% de la catalana ja que hi som) respecte a la independencia de Catalunya. Per impossible que sigui refomar l’Estat Espanyol, en termes de impossibilitat la independencia es situa uns quants ordres de magntitud per sobre.

    Responder
  • Pere

    Si un objectiu polític no és vàlid perquè es veu difícil, ja podem anar renunciant a tots els ideals de l’esquerra

    Responder
  • Roman

    No estem parlan de quan dificil es sino de qué es mes fàcil i qué es mes dificil. Jo ho discuteixo com a discusió separada de si la independencia es positiva o no, perque no podem fer un garbuix amb tot i discutir tot a la vegada.

    En la meva opinió, la part independentista de la inteligentsia catalana fa una trampa a les classes mitjes urbanes (i se la fa a si mateixa?). Els hi diu que la independencia es mes fàcil que imposar –per exemple- l’estatut del 2006. L’irredentisme nacional te una gran epica però no te cap comfortabilitat, si no mes aviat al contrari i crec que aquesta idea que que “es mes fàcil” es fa servir per fer-lo atractiu a gent que ja s’arronsa amb la dificultat d’imposar l’estatut del 2006. Es com si a un que ha intentat pujar al Matagalls i no ha pogut, se li diu que en comptes de intentar-ho un altre cop –que no vol perque ho veu impossible-, que provi el Puigmal. Si no ha estat mai al Puigmal, s’ho creurà, sobre tot si be de gent amb molta autoritat i que parla tota l’estona a radios serioses o inclus que son cap de files de partits majoritatis.

    Peró deixant a part la xarleta de tertulià profesional que diu qualsevol cosa que estigui de moda i el oportunisme de politics aventurers, per a mi es un misteri si la gent seriosa que ho diu s’ho creu realment o no. Agafem per exemple el Joan B Culla, una de les pesones mes inteligents i preparades de Catallunya, com pot ser que es cregui quelcom així? ho diu per voluntarisme? el patriotisme el cega? no vol ser un aixafaguitarres? Seriosament, no ho entenc però si que crec que no podem acceptar l’argument d’autoritat en una cosa que ens juguem nogensmenys que el pais.

    Responder
  • santi c.- sanco

    L’article és clar i m’agrada sense estar d’acord al 100×100. Però s’ha de saber conjugar muy bien el principio del placer (esperanza, dice el primer comentario) y el principio de la realidad. Otro tema a analizar bien y a mejorar : el problema de identidad y consecuentes….¿desde cuando la gran burguesía catalana – los capitales- ha sido independentista/federalista? Siempre han sobrevivido de los proteccionismos. Sin el apoyo claro de esta variable ,las clases medias que tiran del carro se veran abandonadas a su suerte una vez más. Però de cara al 27 S , es un buen trabajo./. salut

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top