Cas Palau? Cas CDC-PDeCAT Revisat per Revista Treball a . Després de gairebé vuit anys d’haver esclatat un dels majors escàndols de corrupció que ha tingut Catalunya, el judici ha arribat a la seva fi i ja sols queda c Després de gairebé vuit anys d’haver esclatat un dels majors escàndols de corrupció que ha tingut Catalunya, el judici ha arribat a la seva fi i ja sols queda c Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » Cas Palau? Cas CDC-PDeCAT

Cas Palau? Cas CDC-PDeCAT

Cas Palau? Cas CDC-PDeCAT

Després de gairebé vuit anys d’haver esclatat un dels majors escàndols de corrupció que ha tingut Catalunya, el judici ha arribat a la seva fi i ja sols queda conèixer la sentència. Independentment de les consideracions jurídiques que faci el tribunal pel que fa a les proves, testimonis i peritatges que s’han pogut conèixer al llarg dels tres mesos que ha durat la vista oral, el que ens quedarà palès és la batalla lliurada al si dels òrgans de govern perquè el Palau de la Música Catalana exigís les responsabilitats d’aquells que van utilitzar la institució com a tapadora del seu finançament il·legal.

Els representants de l’Ajuntament de Barcelona al Consorci i la Fundació del Palau van exigir en els respectius òrgans de govern que, sent conseqüents amb els fets acreditats per nombroses proves, el Palau de la Música havia d’acusar els qui, aprofitant-se de la seva cobertura institucional, crearen una trama de tràfic d’influències, administració deslleial i blanqueig de capitals amb l’únic objectiu de finançar CDC, sent l’empresa Ferrovial qui aportava una comissió del 4% d’obra adjudicada, en concret de la Línia 9 de Metro i la mateixa Ciutat de la Justícia, lloc on s’ha celebrat el judici.

Tres eren les formes en les que es consumava aquest finançament: mitjançant convenis ficticis entre el Palau de la Música i la Fundació Trias Fargas de CDC, mitjançant entregues en metàl·lic als tresorers de CDC, i mitjançant pagament de factures falses emeses per empreses intermediàries –un cop cobrats els diners, es derivaven cap a les fundacions de CDC–. En total, 6,6 milions d’euros van arribar a CDC a través d’aquestes fórmules fraudulentes.

A resultes de les proves que entre 2009 i 2010 es van trobar al Palau i de les que es va donar trasllat al Jutjat d’Instrucció núm. 30 de Barcelona, el Consorci públic del Palau de la Música Catalana format per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, va presentar un escrit al jutjat exigint responsabilitats a CDC i compartint l’opinió de la fiscalia demanant que la instrucció es desenvolupés mitjançant una peça separada, que hagués permès que la instrucció de les dues vessants –saqueig de Millet i finançament de CDC– hagués anat més ràpida. Però quan Artur Mas va guanyar les eleccions el 2010 i tan aviat com va prendre possessió de la seva presidència, donà ordres a l’advocacia de la Generalitat per tal que retiressin l’acusació, a més d’articular un sistema de control intern del Palau de la Música que es materialitzà en què alts càrrecs de la seva confiança controlaren la part pública del Palau de la Música, mentre que velles figures de CDC, com l’excoordinador de campanya electoral de Mas, David Madí, controlessin la part privada del Palau. La tranquil·litat amb aquest control va ser absoluta, atès que els representants de l’Ajuntament en el Palau també estaven posats pel govern de Xavier Trias.

D’aquesta manera, desaparegué durant 7 anys tot pensament crític al si del Palau, i els advocats de la institució es dedicaren a centrar-se únicament en l’acusació a Millet i Montull, a la vegada que vigilaven que res no pogués derivar cap a una acusació a CDC, materialitzant aquesta postura en l’escrit d’acusació provisional que presentaren el 2013, on desapareixia tota referència al finançament il·legal del partit aleshores en el Govern de la Generalitat i de l’Ajuntament.

Quan ens vam aproximar a la celebració del judici, els representants de l’Ajuntament van plantejar en els òrgans de govern del Palau que les proves que acreditaven el finançament il·legal eren aclaparadores, i que conforme s’anessin acreditant en el judici oral els advocats que representaven els interessos del Palau, haurien de reconèixer aquest fet i en el seu escrit de conclusions haurien de rectificar, alineant-se amb les tesis mantingudes per l’acusació popular exercida per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i per la mateixa fiscalia, que des de l’inici de la instrucció havien acusat CDC.

En les reunions celebrades al Palau, l’antiga CDC, ara personificada pel PDeCAT, àmpliament representada, va maniobrar per impedir que es formulés l’acusació contra ells mateixos. L’Ajuntament va desplegar tot el seu argumentari per tal de convèncer que la institució, que havia sigut víctima del doble espoli –el del Millet i el de CDC– no aparegués a la vista del tribunal i de la societat catalana com una encobridora dels delictes de tràfic d’influències i blanqueig de capitals produïts al seu si, posicionant-se per reclamar que els 6,6 milions d’euros del finançament il·legal es poguessin reintegrar al Palau en comptes d’anar a les arques de l’Estat, com correspondria a un decomís. Aquesta pretensió va ser reiteradament aplacada pels representants directes o indirectes del PDeCAT al Palau, fins que tan escandalosa posició va transcendir al Parlament de Catalunya, on per àmplia majoria es va exigir que el Palau acusés CDC. Finalment, el Consorci, amb l’ajuda inestimable d’un vot de l’Orfeó Català –la principal víctima– va acordar acusar CDC. No obstant això, el PDeCAT havia aconseguit endarrerir tant la presa d’acords que, quan es va traslladar al tribunal, aquest va considerar que ja no era el moment processal i va preferir no admetre l’escrit d’acusació. Afortunadament, la Federació d’Associacions de Veïns sí que ha acusat, i conjuntament amb la Fiscalia han acreditat que el Cas Palau no era un assumpte sols de Millet i de Montull, sinó també de CDC-PDeCAT, i que gràcies a la funció de tapadora del Palau, molt probablement va haver conductes d’un mirar cap a un altre costat per part dels que haurien d’haver controlat els administradors del Palau de la Música Catalana. Per això podem dir avui, després del judici oral, que en realitat el Cas Palau era el Cas CDC.

Autor/Autora

Joan Llinares

Director del Palau de la Música entre 2009 i 2010. Actualment director de l'Agència valenciana de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció.

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top