Capital humà Revisat per Revista Treball a . Es pot comprar (o vendre) l’amistat? És possible adjudicar-li un valor objectivable? Existeix un mercat al qual recórrer per part dels qui senten un dèficit de Es pot comprar (o vendre) l’amistat? És possible adjudicar-li un valor objectivable? Existeix un mercat al qual recórrer per part dels qui senten un dèficit de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Capital humà

Capital humà

Capital humà

Es pot comprar (o vendre) l’amistat? És possible adjudicar-li un valor objectivable? Existeix un mercat al qual recórrer per part dels qui senten un dèficit de relacions amistoses? Semblen preguntes extravagants que xoquen amb el prejudici de què hi ha coses que no es poden comprar ni vendre. Es pot comprar (o vendre) la paternitat/maternitat? ¿Existeix un mercat al qual recórrer si algú té dificultats de qualsevol mena per establir aquesta relació o si vol evitar els inconvenients de la gestació biològica? No sembla que aquests interrogants siguin tan extravagants quan s’aplica ara a la relació entre pares i fills. Ho suggereix el debat actual sobre la denominada “maternitat subrogada”.

És un debat que genera argumentacions contradictòries. Es barregen perspectives antropològiques, biològiques, ètiques i religioses, amb tractaments legals diversos segons els països. Es corresponen amb valoracions culturals en procés de transformació, perquè intenten trobar resposta a circumstàncies suscitades per noves possibilitats de manipulació cientificotècnica fins ara desconegudes. La denominada “maternitat subrogada” és un exemple més d’aquesta carrera entre les novetats científiques que avancen acceleradament i les respostes culturals i legals, que van molt més lentes. No puc entrar en la qüestió concreta de la “maternitat subrogada” o de la “gestació substitutiva” perquè no en tinc prou coneixement.

Però el que em suggereix la discussió sobre aquest fenomen és una consideració sobre la insistent penetració del neoliberalisme sobre diferents aspectes de la conducta humana. La versió més recent i més radical d’aquest neoliberalisme ha anat més enllà del liberalisme original dels primers clàssics. Desplega ara els seus principis i valors sobre terrenys que el primer liberalisme semblava –potser només semblava– deixar al marge del mercat competitiu en el qual es teixeixen les relacions econòmiques. Les relacions afectives o les experiències artístiques, per exemple, semblaven guiar-se per objectius diferents de la maximització d’un benefici econòmic personal.

El neoliberalisme –aquest liberalisme 2.0– que ha hegemonitzat l’economia i la política dels darrers quaranta anys ha intentat la superació d’aquesta frontera entre àmbits. Ho fa en incorporar la dinàmica competitiva i especulativa a les activitats de desenvolupament personal que semblaven guiades per altres criteris. L’expressió més reveladora d’aquesta invasió és la irrupció des de fa mig segle del concepte de “capital humà”, primer en la teoria econòmica dominant i després en una determinada teoria de la societat.

L’expressió “capital humà” ha passat a ser una referència normal quan es parla de societats, organitzacions o empreses. Vol definir l’acumulació de capacitats dels individus integrats en aquells col·lectius. Per extensió, però, s’ha anat atribuint a cadascuna de les persones com a titulars –propietàries?– d’uns recursos dels quals pot treure partit en benefici propi. Ja no es tracta únicament de la seva força de treball, amb la que intenta negociar en el mercat laboral. La força expansiva del neoliberalisme ha traslladat aquesta noció de recurs a condicions personals del treballador que semblaven excloses del mercat i que li preservaven un reducte inalienable d’autonomia i d’identitat.

La possibilitat d’obtenir recursos materials a través del treball assalariat i del consum de béns mercantils se separava de la possibilitat de comptar amb unes capacitats de caràcter diferent, no alienables en el mercat. Són les capacitats que consoliden “un enriquiment espiritual”: l’amor, la religió i la cultura són irreductibles als càlculs d’optimització d’interessos i són alhora requisits per a la formació de subjectes capaços de distingir el que és negociable del que és inalienable i, per tant, d’acceptar les lleis del mercat sense perdre el sentiment de la seva dignitat i de la seva sobirania” (Feher, 2007). Aquesta separació entre l’àmbit de la formació humana –en tota la seva complexitat de processos físics i culturals– i l’àmbit de la producció de béns i serveis no era del tot pacífica. Però seria l’existència d’aquest “nucli irreductible” el que permetria negociar econòmicament amb el propi treball sense convertir en mercaderia la totalitat de la persona que tenia unes qualitats que no es venien ni es compraven en el mercat.

Aquesta separació es va esborrant amb l’expansió de la idea de “capital humà” i l’enfocament de la seva disposició. El seu contingut no es limita ja als coneixements adquirits per la via de l’educació. Ara integra també components innats (genètics, físics, d’edat, de salut, etc.), psíquics (orientació sexual, capacitat afectiva, disposició temperamental), habilitats (artístiques, esportives, etc.) o factors ambientals (relacions de família, amistats, etc.). Ja es veu, doncs, que va molt més enllà i no es tracta exclusivament dels coneixements i habilitats adquirits com a resultat d’un aprenentatge més o menys deliberat i formalitzat.

Quan són qualificats com a “capital”, s’està suggerint que tots aquests recursos haurien de ser rendibilitzats al màxim pel seu titular. D’aquesta forma, el desenvolupament del “jo” es converteix en objectiu de vida i es tradueix en moltes manifestacions de la conducta, ben estimulades per la incitació al consum. ¿No es poden interpretar així les preocupacions extremes per la forma física personal (el fitness!), pel perfeccionament de la imatge estètica, per l’alimentació rebuscada, per l’afició compulsiva a l’autoretrat (el selfie), pel desfici per certes formes d’oci fins a convertir-lo en nova religió, etc.? No ressonen en bona part de la denominada literatura de l’«autoajuda»? No resulten reforçades per algunes de les noves tecnologies disponibles? Pensem en dispositius –I-Pod, I-Pad, I-Phone. I-Tunes…– en els quals aquest “jo” s’ha incrustat significativament en la mateixa denominació de l’eina (Jonathan Sacks, 2011).

Segons aquesta perspectiva, la identitat de cada individu és definida per les qualitats i habilitats que acumula en forma de capital. El sentit de la seva vida seria, en última instància, aconseguir l’increment incessant de les rendes que s’han de reinvertir en aquest capital. Unes rendes que poden ser apreciades en termes d’autosatisfacció narcisista o de reputació social, sense excloure una traducció econòmica.

Tenim bona constància dels estralls que el neocapitalisme ha provocat sobre la nostra organització econòmica i política quan ha anat convertint en mercaderies productes i conductes fins aleshores exemptes d’aquesta condició. En canvi, potser som menys conscients de la seva influència quan qualifica els mateixos humans com un capital subjecte a valoració o a devaluació. La penetració d’aquest concepte de “capital humà” valorable no és gens innocent. És un atac directe a la convicció que la dignitat de qualsevol persona és la mateixa. Que el seu valor és idèntic, i que no està sotmès a les cotitzacions variables d’una presumpta “borsa d’humans”. Com ho era el mercat d’esclaus, perquè no tenien reconeguda la condició de persones, sinó la de béns alienables.

La deriva d’aquesta neoliberalització aplicada a una persona convertida en “capital humà” significa la corrosió interna del projecte democràtic. Ja no és sols l’atac o la degradació d’algunes pràctiques institucionals o de govern. Es converteix en una infiltració més insidiosa: perquè quan s’accepta una noció de la persona com a capital s’anul·la la idea democràtica fonamental sobre la dignitat igual de tots els membres de la comunitat.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 11

Deixa el teu comentari

Scroll to top