Canviar-ho tot… i a tot arreu Revisat per Revista Treball a . El 10 de novembre començarà un nou capítol del procés pel dret a decidir a Catalunya, en el que l’avançament de les eleccions sembla més que probable. Josep Ven El 10 de novembre començarà un nou capítol del procés pel dret a decidir a Catalunya, en el que l’avançament de les eleccions sembla més que probable. Josep Ven Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Canviar-ho tot… i a tot arreu

Canviar-ho tot… i a tot arreu

Canviar-ho tot… i a tot arreu

El 10 de novembre començarà un nou capítol del procés pel dret a decidir a Catalunya, en el que l’avançament de les eleccions sembla més que probable. Josep Vendrell ens parla dels escenaris que s’obren per canviar la relació amb Espanya, però també el model econòmic i el mateix sistema polític.

Escric aquest article quan el govern de l’Estat ha iniciat els tràmits per impugnar el procés participatiu impulsat pel govern el 9N i sense conèixer com anirà el nou 9N.

En qualsevol cas, el 9N obrirà una nova etapa en l’anomenat “procés” amb unes possibles eleccions avançades –no sabem quant d’avançades- a les quals CiU i ERC, l’ANC i Òmnium voldran donar un caràcter plebiscitari, amb llista unitària o sense.

ICV-EUiA ha contribuït, com qui més, a impulsar l’exercici del dret a decidir, a donar-li coherència i credibilitat democràtica. Bona part dels principis de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament el gener de 2013 tenien la marca d’Iniciativa: pluralisme, transparència, cohesió social, qualitat democràtica, l’objectiu de cercar un gran acord nacional o d’establir la centralitat del Parlament en tot el procés. I hi hem aportat, també, l’únic suport d’una força parlamentària de l’Estat, IU, dels Verds Europeus i del Fòrum de Sao Paulo, que agrupa l’esquerra llatinoamericana.

ICV-EUiA ha contribuït, com qui més, a impulsar l’exercici del dret a decidir, a donar-li coherència i credibilitat democràtica. Bona part dels principis de la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament el gener de 2013 tenien la marca d’Iniciativa.

Estem convençuts que només un referèndum o una consulta pot resoldre democràticament el conflicte amb l’Estat. Només un referèndum pot permetre recuperar la legitimitat democràtica que va trencar la vulneració d’un altre referèndum, el que va ratificar l’Estatut de 2006. Només un referèndum o una consulta, amb debat entre totes les opcions, amb una administració electoral independent, amb credibilitat internacional, dóna un mandat democràtic clar per iniciar un procés constituent dins o fora de l’Estat o per mantenir l’statu quo actual.

Una altra via, unes eleccions “plebiscitàries”, no té ni la legitimitat, ni la força democràtica d’un referèndum, perquè en unes eleccions no hi ha només un tema en debat, ni dues opcions a escollir, sinó projectes, models de societat i de relacions amb l’Estat diversos. Fins i tot, en el cas de manifestar-se reiteradament una majoria independentista en les eleccions al Parlament, caldria un referèndum per establir que aquesta és l’opció majoritària.

A parer meu, a partir de l’experiència d’aquests anys, es constaten dues conclusions que cal tenir en compte per encarar el futur:

1. A Catalunya hi ha una majoria social i parlamentària àmplia i sòlida que, després de la sentència de l’Estatut, rebutja l’actual marc estatutari i constitucional i que vol un referèndum o consulta sobre el futur polític de Catalunya. I també una majoria relativa, més o menys àmplia segons les enquestes, favorable a la independència, especialment si no arriba cap nova proposta per part de l’Estat.  I això no ho canviarà ni el PP amb els seus recursos al TC, ni el PSOE amb un federalisme que no reconeix ni el dret a decidir, ni la plurinacionalitat de l’Estat.

2. Catalunya forma part d’un marc polític, el de l’Estat espanyol i el de la Unió Europea. Un marc en el qual econòmicament i políticament hi estem profundament interrelacionats. Prescindir de com ens afecta la correlació de forces a l’Estat i com ens condiciona la UE, amb l’alegria que es fa en determinats sectors independentistes, és tan sorprenent com erroni.
Hem comprovat la impossibilitat de realitzar un referèndum o una consulta amb una majoria absoluta del PP. Ens hem carregat de raó, s’ha consolidat una majoria social a favor del dret a decidir,  hem posat en evidència que l’Estat té un greu problema democràtic i una crisi constitucional, la qüestió catalana és coneguda arreu d’Europa…Tot això és veritat,  però no han estat possibles ni el referèndum ni la consulta.
En aquest marc europeu la ruptura unilateral –sense negociació- per la independència no sembla possible, tret que la societat catalana i l’espanyola estiguessin disposades a pagar un preu elevat en termes econòmics, socials i emocionals,  per imposar la unitat o per guanyar la independència.
Per impulsar un procés constituent a Catalunya amb èxit no es pot menystenir, com sovint es fa des de la política catalana, la correlació de forces que hi ha a l’Estat. El diàleg i la negociació són imprescindibles, també per a la independència.
Per altra banda, el conflicte català forma part de la crisi sistèmica, de règim, que viu l’Estat espanyol i el seu sistema polític bipartidista, al costat de l’esgotament del model productiu de totxo i platja i de la corrupció.  Ara ja no estem davant de casos de corrupció puntuals, sinó que la corrupció ha format part estructural en el funcionament del PP i, en bona mesura del PSOE, i de l’anomenat capitalisme concessional, tant espanyol com català.

Per tant, ara cal continuar mantenint la pressió des de Catalunya amb mobilització social i iniciatives polítiques del Parlament, el més unitàries possibles, que ha de sortir d’unes eleccions avançades per trencar democràticament l’statu quo. Esperar passivament, deixant passar el temps, que l’Estat segui a la taula de negociacions o que el PP i el PSOE impulsin, de mutu propi, una reforma constitucional federal, sense la pressió social, especialment la pressió catalana, ens porta a la impotència i la derrota. Aquesta és l’estratègia que planteja el PSC i s’ha demostrat una estratègia esgotada.

Després del llarg procés de l’Estatut la lliçó és que Catalunya ha de sortir del règim comú autonòmic, que després de la sentència buida de contingut polític l’autogovern i el converteix, progressivament, en una descentralització administrativa, per passar a una relació d’igual a igual amb l’Estat, basada en la idea de la sobirania compartida. En conseqüència, no podem tornar a delegar en les grans forces polítiques de l’Estat la solució a la qüestió catalana.

Per contra, CDC, ERC i la CUP opten per la via unilateral, per la via de la ruptura específicament catalana a través d’una declaració/proclamació d’independència, amb més o menys voluntat de negociar amb el govern de l’Estat i sense tenir en compte quina és la correlació de forces de l’Estat.

Què passa el dia després de la declaració unilateral d’independència, si l’Estat es nega a qualsevol negociació? I si la declaració d’independència passa a ser una ruptura efectiva, quins són els costos que la societat catalana i també l’espanyola estan disposats a assumir?

La via catalana i la via estatal han de ser complementàries i no antagòniques, han de formar part d’una mateixa estratègia i d’un projecte global.

La via catalana i la via estatal han de ser complementàries i no antagòniques, han de formar part d’una mateixa estratègia i d’un projecte global: no es pot trencar i superar el marc constitucional actual sense l’impuls i la pressió rupturista de Catalunya, com sempre ha passat en la història contemporània, i difícilment Catalunya podrà guanyar la sobirania, repeteixo, per la via negociada i amb els menors costos possibles si no hi ha un canvi polític a l’Estat. Guanyar al PP i al bipartidisme hauria de ser un veritable objectiu nacional per a les forces polítiques catalanistes.

Però aquesta estratègia global encara és més necessària quan l’objectiu no és només un canvi institucional de relacions amb l’Estat sinó un canvi de model de societat. Aleshores es fa més necessària, encara, una pluralitat de processos constituents, a Catalunya i a l’Estat, perquè la realitat social i econòmica està estretament interrelacionada.

La darrera constatació és que l’objectiu d’impulsar un procés constituent, que permeti Catalunya disposar d’un estat propi i transformar el model econòmic i social, requereix de la confluència a Catalunya i d’una confluència a l’Estat d’aquelles forces que vulguin impulsar una nova dinàmica constituent i també d’una àmplia política d’aliances a Catalunya i a l’Estat per fer-ho possible. Una aliança catalana amb punts en comú entre diverses forces i una aliança per un procés constituent plurinacional amb forces polítiques de tot l’Estat que, més enllà de fórmules electorals, comparteixi aquest objectiu.

ICV-EUiA pot tenir un paper destacat, des de la seva pluralitat i transversalitat per impulsar un projecte constituent, inclusiu, transformador, tant a Catalunya com a l’Estat.  Es tracta de canviar-ho tot, però també a tot arreu.


Josep Vendrell. Diputat d’ICV al Parlament i secretari general d’ICV

Autor/Autora

Josep Vendrell

Diputat d’En Comú Podem al Congrés

Articles publicats : 9

Deixa el teu comentari

Scroll to top