Camins de la memòria Revisat per Revista Treball a . El diumenge 28 de juny lluïa el sol i la gent omplia els espais propers al pont de Besalú. Bon lloc de trobada per deixar enrere el confinament i redescobrir el El diumenge 28 de juny lluïa el sol i la gent omplia els espais propers al pont de Besalú. Bon lloc de trobada per deixar enrere el confinament i redescobrir el Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Camins de la memòria

Camins de la memòria

Camins de la memòria

El diumenge 28 de juny lluïa el sol i la gent omplia els espais propers al pont de Besalú. Bon lloc de trobada per deixar enrere el confinament i redescobrir el país. També per aplegar-nos de nou, prudentment, i preservar els camins de la memòria.

Vam arribar puntuals a la cita del cementiri de Sant Martí de Capellada, molt a prop de l’aparcament i el mirador del riu. Flors vermelles sobre la tomba i un fons ornamental gens convencional: la senyera, la bandera republicana i la bandera del PSUC. Les nostres arrels i els símbols de la fraternitat, el compromís polític i el combat per la llibertat, i un reduït grup de persones, encerclant la placa i la làpida amb les restes de Joan Panyella, Ramón Solsona i Àngel Moreno, dos catalans i un madrileny, guerrillers del PSUC, assassinats per la Guardia Civil el 22 de juny de 1953. En Raül i la Geni van llegir un text relatant els fets.

En Carles, la Cristina, en Raül, la Geni, en Pep, en Joan, el Miguel, la Consol i en Domènec vam formar part d’aquest testimoniatge emocionat i solidari. Ho fèiem en representació de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF), l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, i la Gavilla Verde de Santa Cruz de Moya, per retre homenatge als tres joves militants comunistes, Joan, Ramón i Àngel, que van perdre la vida en aquestes contrades, una de les rutes del maquis.

Eren temps de dictadura, cal recordar-ho, la més dura i sanguinària d’Europa. Acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota del nazisme a Europa, el dictador Franco va ser reconegut com aliat de les potencies atlàntiques (també pel Vaticà, i els grans centres de poder econòmic i financer) per lluitar contra el comunisme. De l’antifeixisme com a valors democràtics a la guerra freda de l’anticomunisme, tot si val per perseguir els comunistes: milers de detencions, tortures, execucions, assassinats. Poc importava si havien estat dones i homes que havien viscut la derrota republicana i l’exili als camps d’Argelès, i havien lluitat després amb la resistència contra el nazisme i el feixisme a França i altres països d’Europa. Aquí eren perseguits per la dictadura.

Joan Panyella, Ramon Solsona i Angel Moreno, carregats de somnis juvenils i literatura clandestina, i amb l’esperança de derrotar els feixistes i restituir la democràcia, van caure morts per la Guàrdia Civil en una emboscada quan tornaven cap a França després de realitzar diverses missions a l’interior. Els estaven esperant per matar-los. Granades i una pluja de bales. Un triple assassinat. L’impacte de la metralla encara és pot veure a les alzines de la Font de Planells de Sant Ferriol. I han passat 67 anys!

En aquest lloc, amb la placa que recorda els fets, vam continuar la jornada llegint un text que va escriure Teresa Pàmies amb motiu de l’acte homenatge institucional que es va fer l’any 1980, titulat ‘Contacte a Besalú’. Diu així:

“Diumenge, 22 de juny, s’establí el contacte amb més de tres-cents companyes i companys reunits al cinema Glòria de Besalú, en presència d’un diputat comunista de Girona que potser no havia nascut el dia del crim; amb Josep Gros, organitzador ja llegendari dels passos d’enllaços i dirigents comunistes pel Pirineu; el president i el secretari general del PSUC, diputats a les Corts i al Parlament de Catalunya i els dignes i commoguts germans de Panyella i Solsona, vinguts expressament de Marsella i de terres lleidatanes. També s’afegí a l’homenatge el senador per Girona, senyor Ferrer.

[…] Vinguts de molts indrets de Catalunya i fins i tot de França, ens encaminàrem al cementiri local amb corones i rams de flors que foren dipositats damunt la làpida de granit sota la qual reposen els tres nois que no arribaren a vells.

El germà de Panyella, actiu militant de tants anys, contenint els sanglots, agraí en nom dels familiars dels homenatjats la presència d’un partit que el feixisme no ha pogut destruir. Amb l’agraïment expressà la decisió de prosseguir el combat com l’única expressió de fidelitat als màrtirs, el combat per la llibertat, per la democràcia i pel socialisme. No foren paraules buides ni circumstancials, car recolzen en l’exemple d’una família que, com la de Panyella, s’ha lliurat totalment a aquest combat. Feia exactament un mes que la mare, Josepa Forreras i Bogunyà, era enterrada a la ciutat del seu llarg exili. No pogué assistir a l’homenatge del fill mai no oblidat, amb el qual compartí ideal i lluita. Tampoc no hi era el pare, perquè es trobava a l’hospital. Una delegació de la Vallirana nadiua diposità un ram de roses.

[…] Una làpida al cementiri de Besalú. Un bocí de terra gironina a l’ombra de les muntanyes que havien travessat, a peu i carregats de literatura revolucionària, tres joves comunistes, amb la missió de contactar.

[…] El ‘contacte’ ha quedat establert… Si aneu a Besalú, bellíssim poblet de rondalla pirinenca, entreu al cementiri. A mà esquerra, entre la tàpia i el camí de xiprers, s’alça, d’uns pams, una esplanada de gespa que ja no és el fossar anònim de tres guerrillers que l’any 1953 foren morts a trets per la Guàrdia Civil.

Damunt la làpida de granit hi hem cisellat els noms de Panyella, Solsona i Moreno, dos catalans i un madrileny.

Ara ja poden reposar en pau els companys, però nosaltres no. La lluita continua i el camí fa pujada”.

Aquest text de Teresa Pàmies cita a Josep Gros, un manresà nascut l’any 1913. Voluntari al Front d’Aragó, exiliat, i voluntari des de les platges d’Argelès per anar a la URSS a lluitar contra els nazis (Medalla del valor de la Unió Soviètica, atorgada el novembre de 1941, per la defensa de Moscou), va recórrer i enfortir de 1946 fins a 1951 els passos dels Pirineus, des de França fins a Barcelona, el Maestrat i Terol, organitzant i traient després cap a l’exterior les persones que encara restaven a les muntanyes. La seva gesta no surt als llibres d’història de casa nostra. Ni s’ha fet cap pel·lícula, ni cap documental. A internet es troben algunes referències seves a les entitats memorialistes del maquis. Sort que ens va deixar escrites les seves memòries ‘Relatos de un guerrillero comunista español’. En un altre país amb televisió pública i orgull de la seva gent i la seva memòria haguessin fet una sèrie ben completa per oferir-la a tot el món.

A la font de Planells -i responent a una pregunta d’en Carles, gens innocent- vaig explicar que vaig tenir la sort de conèixer Josep Gros a finals dels anys 60, en una de les reunions clandestines del Comitè Central del PSUC ampliat que es feien a les rodalies de París. No sabia qui era aquella persona de perfil seriós que feia de responsable de la seguretat de la reunió. Em va semblar un funcionari de partit, gris i una mica torracollons. Anys més tard quan vaig conèixer la seva biografia vaig maleir la meva supèrbia i ignorància de joventut.

Els amics i les amigues de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya estan treballant amb la recuperació i senyalització d’aquests camins de memòria i de la llibertat, com ja han fet seguint els passos d’en ‘Cisquet’ i d’en Lluís Martí Bielsa. Un itinerari de memòria imprescindible (més enllà dels relats, pantalles i jornades èpiques a base de tuits avui molt replicats a les xarxes) i una invitació útil per transmetre la nostra memòria democràtica a les noves generacions. Una memòria coral, col·lectiva, seguint l’itinerari vital de persones com la de l’olotí Francesc Serrat, la del manresà Gros o el Bielsa nascut a Gallur (Aragó) que val la pena conèixer. Sens dubte, catalans universals.

La jove escriptora Irene Solà ha retratat poèticament a ‘Canto jo i la muntanya balla’ molts dels espais que habiten entre Camprodon i Prats de Molló, les zones de pas de la retirada i de l’exili i camins dels guerrillers. Espais màgics i molta memòria continguda que es complementa amb les plaques del Memorial Democràtic que ens informen d’aquests fets, i també la placa que hi ha al poble de Besalú, per recordar-nos que l’any 1938 van ser acollits a diferents cases 122 infants procedents de Gelsa (Aragó) fugint de la guerra.

Som en temps d’aniversari, els 84 anys de la fundació del PSUC, creat justament per fer front a l’amenaça feixista. El complot i cop d’Estat contra la República espanyola que va derivar en una guerra de tres anys, la guerra d’Espanya i preludi de la Segona Guerra Mundial. Amb aquest petit homenatge a la memòria de Joan Panyella, Ramon Solsona i Angel Moreno ho he volgut recordar. Sense memòria no tenim futur!

 

Autor/Autora

Domènec Martínez

Sociòleg. Membre del PSUC i de la junta de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme

Articles publicats : 6

Deixa el teu comentari

Scroll to top