El camí d’Iniciativa cap a l’ecosocialisme Revisat per Revista Treball a . Un article per a Treball, amb motiu del 30 aniversari de la creació d'ICV, en el qual expliqui el procés viscut pel partit fins arribar a definir-se com a força Un article per a Treball, amb motiu del 30 aniversari de la creació d'ICV, en el qual expliqui el procés viscut pel partit fins arribar a definir-se com a força Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El camí d’Iniciativa cap a l’ecosocialisme

El camí d’Iniciativa cap a l’ecosocialisme

El camí d’Iniciativa cap a l’ecosocialisme

Un article per a Treball, amb motiu del 30 aniversari de la creació d’ICV, en el qual expliqui el procés viscut pel partit fins arribar a definir-se com a força ecosocialista, sense estendre’m en excés, obliga a resumir, i molt, el nostre llarg viatge cap a l’ecosocialisme.

Per a mi, hi ha dos grans decisions que marquen la història d’Iniciativa i que permeten entendre la seva evolució al llarg d’aquests trenta anys: la primera, la Conferència Nacional del PSUC, el gener de 1990, en la qual s’acorda traspassar les principals funcions del partit a IC; la segona, l’aprovació del Llibre Blau en la 2a Assemblea Nacional de Molins de Rei, el novembre de 1991. Sense aquests dos acords, la història d’ICV, de ben segur, hagués estat molt diferent.

D’excomunistes a ecosocialistes

Per als mitjans de comunicació, la gent d’IC érem els excomunistes del PSUC. El pas del PSUC a IC no va ser un estètic canvi de sigles; l’objectiu era, fonamentalment, construir un nou subjecte polític que donés resposta als reptes de finals del segle XX. Érem conscients que no hi havia identitat substitutiva a la del PSUC, massa forta i present, però sí que calia incardinar Iniciativa en el marc d’un ideari adequat als nous paradigmes presents. Parlàvem de trenar amb tres fils, el roig, el verd i el violeta, la nostra definició ideològica. A Europa i al món no érem els únics; molts altres partits provinents de la tradició marxista es movien amb els mateixos objectius. Seguíem amb atenció les noves realitats partidàries, com Die Grünen a Alemanya o Gröen Links a Holanda. En el camp del pensament alternatiu, es produïen nous enfocaments teòrics. A finals dels vuitanta, es redactava el “Manifest ecosocialista. Per una alternativa verda a Europa”. També a Catalunya existia un ric filó de nou pensament crític que trenava amb els tres fils abans esmentats. Estic parlant de Manuel Sacristán i dels seus deixebles lligats a la revista Mientras Tanto (Fernández Buey, Riechman, Tello i altres).

El marc teòric i pràctic existia, calia iniciar el procés. Dues persones varen jugar un paper fonamental en aquells inicis: Joan Saura i Victor Ríos. Saura, perquè va liderar l’apropament cap aquests sectors i va tenir la força i l’autoritat de, a poc a poc, anar introduint en l’imaginari d’Iniciativa el nou pensament. Victor Ríos, mientrastantista, va jugar un rol determinant en la connexió i comprensió del procés. És Victor Ríos qui escriu l’esborrany del Llibre Blau, primera aportació ecosocialista, que posem a debat i aprovació en la 2a Assemblea Nacional de Molins de Rei. És gràcies a ell que iniciem noves relacions amb aquests nous espais, com per exemple la trobada que vàrem fer a Barcelona amb redactors del Manifest Ecosocialista –recordo Otto Wolf, Carles Antunes i Claudia Roth, entre d’altres.

Com deia abans, IC va incorporant, a poc a poc, un pensament i una pràctica ecosocialista. No sense problemes ni resistències. Per a alguns companys i algunes companyes, el nou ideari era tou, dèbil; altres combregaven amb el semenfotisme sobre el verd. Hi havia una certa lectura que l’ecologisme és propi de societats postmaterials, que allò prioritari és l’agenda social, i l’ecològica és complementària. A poc a poc anem entenent que l’explotació social i ambiental pròpia del sistema capitalista són indestriables l’una de l’altra. Qüestionar el capitalisme reclama un programa de sostenibilitat social i ecològica i un programa feminista, i quina millor eina que l’ecosocialisme per fer-ho.

Anem avançant, en uns moments de greu agitació interna i amb molts problemes, en les nostres relacions amb IU i el PCE. Les distintes evolucions distancien cada cop més els dos projectes. En aquest convuls escenari, la direcció d’IC encarrega a Joves la presentació d’una esmena en la 4a Assemblea Nacional, el novembre de 1996, proposant que IC es defineixi com a ecosocialista, votació que es guanya. El perquè de l’encàrrec a Joves? Atesa la incertesa interna, calia evitar una possible derrota d’una proposta feta directament per la direcció del partit, que hagués posat en crisi tot el camí recorregut. Un any més tard, patíem la doble ruptura: interna amb PSUC-viu i PCC i externa amb IU. Joves, un cop més, va jugar un paper determinant.

Amb els anys, l’experiència acumulada, observant el que passa al món, atents als debats oberts arreu, amb la incorporació de noves generacions de militants i quadres, hem aconseguit que l’ecosocialisme sigui la nostra ideologia compartida i de la qual estem orgullosos. Hem entès que el discurs ecosocialista és el que millor qüestiona el sistema capitalista. Aquesta és avui la nostra identitat.

Autor/Autora

Jordi Guillot

Militant d'ICV

Articles publicats : 3

Comentaris (1)

  • Roman

    A vegades quan recordo la meva joventut penso en els versos d’Alberti:

    “Manifiestos, artículos, comentarios, discursos,
    humaredas perdidas, neblinas estampadas.
    ¡qué dolor de papeles que ha de barrer el viento,
    qué tristeza de tinta que ha de borrar el agua!”

    Però no ho dic amb amargor. Vàrem fer el que vàrem poder i crec que vàrem encertar molt més que els que és varen quedar clavats a un Smolni imaginari esperant les canonades del Aurora que mai arribarien.

    El debat que vàrem superar és el que avui separa als verds alemanys de Die Linke i per tant la clau de volta del problema de l’esquerra europea.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top