Burkini, sí o no? Revisat per Revista Treball a . Jo vaig néixer a primers dels anys cinquanta en una família amb un marcadíssim caràcter patriarcal. Per això, el meu pare, i de retruc la meva mare, van decidir Jo vaig néixer a primers dels anys cinquanta en una família amb un marcadíssim caràcter patriarcal. Per això, el meu pare, i de retruc la meva mare, van decidir Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Burkini, sí o no?

Burkini, sí o no?

Burkini, sí o no?

Jo vaig néixer a primers dels anys cinquanta en una família amb un marcadíssim caràcter patriarcal. Per això, el meu pare, i de retruc la meva mare, van decidir durant uns anys –fins que van haver de claudicar– quines peces de roba eren convenients per a mi, com a noia que era. No eren adequats els shorts, ni els pantalons, ni les minifaldilles, ni unes faldilles de pana amb una cremallera de dalt a baix que permetia –segons el meu pare– quedar despullada molt –massa!– de pressa.

A mi em molestaven moltíssim les directrius que en relació als vestits i a moltes altres qüestions pesaven sobre mi pel fet de ser una noia. De fet, em molestaven tant que em van convertir en feminista quan encara no sabia ni que allò pel que pensava lluitar es deia “feminisme”.

Conseqüentment, així que vaig poder em vaig posar pantalons, bikini, minifaldilles o m’ho vaig treure tot i me’n vaig anar a la platja amb el parrús a l’aire.

S’entén, doncs, que la imposició de velar-se, per raons culturals o religioses, que tenen les dones musulmanes no em sembli una bicoca. Amb tot, encara m’agraden menys les prohibicions que les imposicions. Per això no entenc ni comparteixo la fal·lera prohibicionista que els ha agafat aquest estiu als nostres veïns i veïnes francesos. Tot i que no m’agrada el burkini, em sembla la millor manera que tenen les dones velades de gaudir de la llibertat de la platja.

A la platja! on cadascú va com li peta: amb vestits de bany, amb bikinis, amb trikinis, en topless, amb pareos, amb barrets de palla, amb gorres de beisbol o amb samarretes de màniga llarga d’un teixit que no deixa passar el sol.

Hauria entès la polèmica si s’hagués parlat de tancar una platja o una piscina perquè durant uns dies al mes només hi anessin dones velades. Això m’hauria semblat intolerable. Ja vam viure durant la dictadura franquista la separació entre nois i noies a les escoles i en altres àmbits educatius, i no voldria que es repetís en nom de res ni de ningú.

Per sort, la prohibició del burkini s’ha aixecat i tothom pot anar al mar com millor li sembli.

Amb tot, no deixo de preguntar-me com és que noies joves, nascudes a occident, acceptin imposicions sobre com han d’anar vestides. I arribo a la conclusió que algunes deuen fer-ho per les pròpies creences, d’altres per la pressió familiar, però segur que moltes altres ho fan com a reacció als patrons occidentals.

M’imagino moltes musulmanes identificant-se amb les paraules de la Maria Mercè Marçal: haver nascut dona, de classe baixa (la majoria de les migrades no acostumen a ser riques) i de nació oprimida. I això últim, no pas per ser catalanes sinó precisament per no ser-ho. I me les imagino posant-se un vel per reivindicar-se davant dels valors que occident els vol imposar, o sigui, fartes de menyspreu i amb ganes de tocar els nassos.

Això ho penso asseguda en una cadira d’hospital mentre observo una dona d’uns quaranta i tants anys, que s’espera al meu costat, acompanyada de la seva filla i del seu fill, tots dos adolescents. La dona va vestida a l’occidental. El noi, també. La filla, en canvi, duu un mocador al cap i, malgrat la calor, porta tapats braços i cames. Deu ser això: una rebel·lió contra les idees d’una cultura que tampoc no les deixa ser el que voldrien.

Autor/Autora

Gemma Lienas

Escriptora @gemmalienas

Articles publicats : 26

Deixa el teu comentari

Scroll to top