Benvinguts a Vidalàndia Revisat per Revista Treball a . Mentre no sabem encara si, quan i com es convocarà el referèndum anunciat pel govern Puigdemont, i tampoc no sabem si, quan i com hi haurà algun moviment per pa Mentre no sabem encara si, quan i com es convocarà el referèndum anunciat pel govern Puigdemont, i tampoc no sabem si, quan i com hi haurà algun moviment per pa Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Benvinguts a Vidalàndia

Benvinguts a Vidalàndia

Benvinguts a Vidalàndia

Mentre no sabem encara si, quan i com es convocarà el referèndum anunciat pel govern Puigdemont, i tampoc no sabem si, quan i com hi haurà algun moviment per part de l’Estat, el país viu una mena de clima d’espera en el qual sembla que tot estigui a punt de passar, però encara no hagi passat res. El suspens, que li diuen els anglosaxons, és la veritable ànima de tot exercici dramàtic, i avui amb el judici pel 9N pot tenir un gir inesperat. Ben mirat, en els últims temps alguna cosa ha passat. Certament, si ho despullem de la narrativa d’espera i excepcionalitat que envolta tot, potser no sigui tan sexi, però ens dóna algun element útil a la comprensió de la realitat. Anem per parts.

En primer lloc, s’han aprovat uns pressupostos aparentment una mica més generosos pel que fa a la despesa social, tot i que, com s’ha fet notar, el increment és molt contingut i, sobretot, en àmbits tan importants com la fiscalitat, s’ha imposat del tot el criteri del centredreta independentista. Per molt que ERC, la CUP i bona part dels tertulians del país hagin repetit que el procés ha afavorit un desplaçament de la política catalana cap a l’esquerra, la hegemonia dins del govern (allò que es tradueix en les polítiques concretes) és convergent. No només, per exemple, no s’ha tocat l’IRPF, sinó que s’ha mantingut la regulació fiscal mínima sobre el joc del tan discutit projecte de Barcelona World. En el cas de l’educació, i malgrat l’acord d’última hora amb els sindicats, també s’ha imposat una visió totalment conservadora: podia ser el moment de replantejar la centralitat de l’educació pública, i s’han acabat mantenint –i sense cap previsió en sentit diferent en el futur– els concerts, fins i tot amb les escoles d’elit i segregadores.

En segon lloc, l’altra cosa que hem sabut aquesta setmana és que un bon grapat de dirigents de l’antiga CDC estan sent investigats per la Fiscalia i la Guardia Civil en relació al presumpte finançament il·lícit del partit, sobretot en l’etapa del lideratge d’Artur Mas. Aquí es dirà, evidentment, que els tempos de la investigació estan perillosament sincronitzats amb les vicissituds de l’estira i arronsa de la tensió independentista. Es pot compartir aquesta hipòtesi, però en el fons sembla un argument poc sòlid: si fos d’aquesta manera (hi ha números que ho sigui, i és objectivament greu), voldria dir que en èpoques passades hi havia hagut una mena de pacte de no-agressió, la qual cosa –i sempre a l’espera que els tribunals facin la seva feina–, no implica pas que els indicis de delicte no fossin mereixedors de ser investigats, sinó únicament que fins al moment s’havia optat per no fer-ho.

Això, pel que fa el terreny dels fets. Però ja fa temps que la política catalana viu de més coses que de la freda realitat, i ha incorporat el futurible –en les seves múltiples versions– com a un element decisiu a l’hora de marcar l’agenda política. Potser en aquest context s’ha de col·locar l’altra gran notícia dels últims dies: les imaginatives i desconcertants declaracions del ja exsenador per ERC Santi Vidal sobre els moviments del Govern en torn a la independència, que finalment han portat a la seva dimissió.

La polseguera ha estat majúscula. Entre desmentits parcials o totals de consellers, vicepresidents i directors generals, el gran debat en la premsa i en el Parlament ha tingut com a objecte el nivell de veracitat de les afirmacions del ja exsenador. Algunes d’elles són francament sorprenents, com l’acord amb l’OTAN per a la construcció d’una fàbrica d’helicòpters, la disponibilitat hipermilionària de fons de crèdits o bé la quantitat de països europeus i extraeuropeus disposats ja al reconeixement del nou Estat. D’altres tenen trets més preocupants, com ara les llistes de jutges, la utilització de dades fiscals o bé els entrenaments dels Mossos a càrrec d’una misteriosa potència estrangera. Certament, és important saber quina distància hi ha entre la realitat i les afirmacions de Vidal en aquests àmbits, entre d’altres coses perquè les declaracions dels responsables del Govern no han acabat de desfer del tot la boira.

I tanmateix, i més enllà de la deguda sol·licitud d’explicacions –quan es produeixin serà possible fer una avaluació més curosa–, en tot l’anomenat “cas Vidal” hi ha dos elements que semblen tant o més preocupants que la veracitat d’allò que va anar explicant al llarg dels mesos.

El primer és que el gruix de la ciutadania que acudia als actes als quals era convidat es sentia clarament còmode en els escenaris dibuixats per l’exsenador d’ERC. Ciutadans d’un nou país, que s’anomenarà per comoditat Vidalàndia, que creien encertat, per exemple, que en el futur només el català fos llengua oficial, i que com a màxim es faria “una normativa de discriminació positiva per a un col·lectiu molt específic, els castellanoparlants que no han fet la normalització. Una normativa específica per als immigrants d’altres llocs de la Península Ibèrica que van venir als 50, 60 i 70”. La qual cosa equival a no entendre que si avui es parla català, és en bona part per l’esforç i la lluita d’aquest “col·lectiu específic” que durant la lluita antifranquista va fer de la defensa i promoció de la llengua catalana una de les seves reivindicacions més importants. O, encara més, que es mostraven d’acord amb l’estratègia resolutiva per eixamplar les bases de l’independentisme propugnada per Vidal, a partir d’idees com aquestes: ”Si el mes de juny, juliol, anem al Baix Llobregat i li diem a tots aquests indecisos, que n’hi ha molts, per escrit, que la seva pensió passarà de 641 a 1.000 euros… És trist, eh? Però Catalunya serà independent gràcies als catalans de cor, que sou vosaltres, i també als de butxaca”. Catalans de cor i catalans de butxaca. Toma “un sol poble”. Sobren comentaris.

I el segon fet definitivament preocupant és que, malgrat tota la retòrica sobre la radicalitat democràtica del Procés, Vidalàndia és un país en el qual els ciutadans tenen una mena de confiança cega en l’actuació dels seus governants, encara que aquesta es representi com a il·legal, o en tot cas confosa o, encara pitjor, amb trets més propis d’una pel·lícula d’espies que d’una autoritat democràtica. Aquella idea que “segurament saben el que estan fent i no ho diuen per no donar pistes”. Francament, i malgrat els més que comprovables indicis de guerra bruta per part del Govern central (o potser justament per això), aquesta actitud de delegació total sembla apuntar a una clara involució de la cultura democràtica. Ben lluny de qualsevol reclamació de transparència i d’empoderament ciutadà, en funció d’un objectiu considerat superior, es suspèn tant la crítica legítima al Govern, com fins i tot l’activa i necessària atenció a les conductes corruptives.

Per això, més enllà de la veracitat o menys de les afirmacions de l’exjutge i també d’altres conferenciants de referència de l’independentisme (com ara Vicent Partal), ens hauríem de començar a preocupar. Potser no tant per les revelacions d’uns o d’altres, sinó pel perill que amb el consens tàcit d’alguns sectors de la població, aquesta Catalunya nostra –pels fets o pels futuribles–, no se’ns ens acabi transformant en Vidalàndia.

Autor/Autora

Paola Lo Cascio

Llicenciada en Ciències Polítiques i Doctora en Història Contemporània

Articles publicats : 6

Deixa el teu comentari

Scroll to top